FRANZ SCHUBERT Transfiguració

ALIA VOX
AVSA9950

FRANZ SCHUBERT
(1797-1828)
Transfiguration
Unfinished Symphony in B minor
& Great Symphony in C major

CD1
Symphonie Inachevée nº 8 en Si mineur 24’41
D. 759 (1822)

I. Allegro moderato 14’42
II. Andante con moto   9’57

CD2
Grande Symphonie nº 9 en ut majeur  61’18
D. 944 (1825-1828)

I. Andante – Allegro ma non troppo – Più mosso 15’25
II. Andante con moto 13’55
III. Scherzo: Allegro vivace – Trio – Scherzo da capo 16’27
IV. Allegro vivace 15’28

Enregistré du 26 au 29 septembre 2021 à la Collégiale de Cardona (Catalogne)
Enregistrement, Montage et Mastering SACD : Manuel Mohino ARS ALTIS

–

“Quan volia cantar l’amor,
es transformava en dolor;
quan volia cantar el dolor,
es transformava en amor.”
Franz Schubert, 1822
Mein Traum (El meu somni)

No és gens indiscret afirmar actualment que, un cop acabat el nostre cicle de la integral de les simfonies de Beethoven, que culminava el 15 de desembre de 2021 amb el concert al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, amb un any de retard degut a la covid, vam pensar en dedicar-nos seguidament a les simfonies núm. 8 i 9 de Schubert.

Dit això, aquesta idea d’un cicle simfònic sobre els principals compositors del segle XIX amb Le Concert des Nations havia començat molt abans, de fet ja el 1993, quan estàvem preparant la Tercera Simfonia de Beethoven i la Gran Simfonia de Juan Crisóstomo de Arriaga per a l’enregistrament que vam dur a terme el mes de gener de 1994. Malauradament, vam haver d’aparcar aquest projecte a causa de la manca de finançament per part de la nostra discogràfica AUVIDIS. Aquest fou un dels motius que ens van fer decidir de crear, el 1997, el nostre propi segell ALIA VOX.

Tanmateix, no fou fins el 2017 que vam poder reprendre la nostra idea d’un gran cicle simfònic i coral, amb els concerts i l’enregistrament de les tres darreres simfonies de Mozart, que vam començar a preparar i enregistrar el 2017 i acabar el juny de 2018. Amb la implantació de les grans Acadèmies per a joves professionals, la primavera de 2019, vam poder iniciar la preparació de la integral de les simfonies de Beethoven, una aventura heroica, però meravellosa, acabada el novembre de 2021 –malgrat la covid– amb l’edició de l’últim àlbum amb les quatre darreres simfonies. Durant les Acadèmies Professionals celebrades l’estiu de 2021, just després de passar dos anys intensos en companyia de Beethoven, vam abordar la interpretació de les simfonies núm. 8 i 9 de Franz Schubert amb la nostra orquestra Le Concert des Nations, composta per una seixantena llarga de músics professionals amb instruments d’època, incloent-hi joves instrumentistes professionals procedents d’Europa i d’altres països del món.

Si, durant el procés creador de Beethoven, ens van impactar més la seva extraordinària imaginació i la seva inspiració revolucionària, en Schubert és aquesta relació tan íntima i fraternal amb el patiment i la mort. Això explica que, dins el procés creador del llenguatge musical de Schubert, ens haguem sorprès una vegada i altra amb la seva capacitat de viure aquesta dimensió essencialment interior i espiritual, aquesta mena de transfiguració, que resumeix de manera tan senzilla en una frase anotada al seu diari el març de 1824: “Les meves produccions són el fruit dels meus coneixements musicals i del meu dolor.”

Aquest procés creador talment definit exigeix, per tant, un mínim de consciència i de maduresa personal prèvies per a poder-se desplegar. En aquest context, és interessant comparar els moments de vida i de creació ben diferents d’aquests tres grans genis: Mozart compongué la seva primera simfonia el 1764, amb vuit anys d’edat, i les seves tres darreres entre el 25 de juliol i el 25 d’agost de 1788, amb trenta-dos; Beethoven escrigué la seva primera simfonia als vint-i-nou anys i la seva última (la Novena) als cinquanta; i Schubert, la seva primera el 1813, amb setze anys, la Simfonia Inacabada el 1822, amb vint-i-cinc, i la seva última, la Gran en do major, el 1828, als trenta-un anys d’edat.

Les nou simfonies de Beethoven van dur la forma sonata a una culminació impossible de superar sense canviar radicalment de rumb. Schubert sabé trobar-hi una solució personal, tanmateix no sense esforç.

Hom coneix la resposta que Schubert donà, amb quinze anys d’edat, al seu estimat amic Joseph von Spaun (1788-1865) quan aquest li digué: “Ja heu fet molt, i amb el temps, encara fareu moltes coses grans.” Schubert li respongué, certament a mitja veu: “Dins la calma, en secret, pla espero poder fer quelcom més de propi, però què es pot fer després de Beethoven?”

Dins el context històric, és molt interessant constatar la proximitat considerable i la coincidència temporal entre els anys 1817 i 1823, quan van ser escrites aquestes diferents simfonies, i la diferència d’edat dels compositors: cal recordar que aleshores, Beethoven, ja passada la cinquantena –en ple apogeu de la seva fama com a compositor i creador d’un veritable estil simfònic revolucionari–, estava a punt de finalitzar la composició de la seva última simfonia coral, mentre que el nostre Schubert, gairebé als mateixos anys (1821-1822), encara molt poc reconegut com a compositor simfònic, escrivia la seva Simfonia Inacabada en si menor amb 25 anys d’edat. En coneixem els dos primers moviments complets, Allegro moderato i Andante con moto, però resten manuscrits els vint primers compassos de l’inici d’un scherzo orquestrat totalment o en part i un esbós –no orquestrat– del mateix scherzo fins a l’inici del trio. Així doncs, la simfonia és, de fet, inacabada.

És realment inacabada? Què va passar?

El seu amic Joseph Huttenbrenner escrigué el 1868: “Vaig tenir la simfonia durant molts anys, i l’Anselm en va fer una transcripció per a piano a quatre mans [el 1853]. En Schubert me la donà en agraïment pel diploma d’honor de la Societat Musical de Graz, i la va dedicar a aquesta i a l’Anselm. Vaig dur el diploma a en Schubert. La simfonia en si menor, que el meu germà i jo considerem en peu d’igualtat amb una simfonia de Beethoven, encara no ha sigut acceptada per cap orquestra.”

Voldria aprofitar per a donar la paraula a Brigitte Massin (1927-2002), amb alguns dels seus comentaris profunds i aclaridors –als quals m’adhereixo plenament– sobre l’obra i la vida de Schubert: “Se sap que, pressionat per la quantitat, la qualitat i la urgència de les seves idees, Schubert abandonava a vegades una composició per a començar-ne una altra. Potser aquesta riquesa d’idees que se succeïen tan precipitadament pot aportar una explicació mínimament satisfactòria d’allò que hom podria anomenar el misteri de la Inacabada.” Malgrat el seu nom, aquesta simfonia és acceptada actualment com a plenament completa, gràcies a la relació especial d’unitat que es fa sentir entre els seus dos moviments, Allegro moderato i Andante con moto.

“Aquesta relació d’unitat entre l’allegro i l’andante –ens recorda Brigitte Massin– va semblar tan evident i tan intencionada al musicòleg alemany Arnold Schering (1877-1941), que va voler veure en la Simfonia Inacabada una veritable calcomania musical del seu relat literari contemporani, també en dues parts, Mein Traum, que Schubert escrigué el juliol de 1822, tot pretenent explicar d’aquesta manera la incompleció de l’obra, o més aviat la seva compleció. Coincidim amb Brigitte Massin, quan a la seva obra monumental sobre Schubert diu: “Sense anar més enllà, hom pot dir que mai abans –si més no dins la seva música simfònica– Schubert havia transmès una expressió musical tan adequada del que acabava de formular tres mesos enrere a Mein Traum (El meu somni) com un dels seus pensaments més íntims: 

Quan volia cantar l’amor,
es transformava en dolor;
quan volia cantar el dolor,
es transformava en amor.”

Beethoven escrigué la seva darrera simfonia entre el 1817 i el 1823, estrenada a Viena el 7 de maig de 1824 sota la direcció del propi compositor i del mestre de capella Michael Umlauf. Fou l’última aparició en públic de Beethoven, car els tres anys següents, restà confinat a casa seva, afectat de diverses malalties que el van afeblir fins a la mort, ocorreguda el 26 de març de 1827, després de viure 56 anys dramàtics, però molt creatius i intensos, amb un èxit i un reconeixement unànimes.

Quin contrast amb el destí del nostre estimat Franz, qui finava el 16 de novembre de 1828, menys de dos anys després del decés de Beethoven, envoltat d’alguns dels seus millors amics, molt probablement a causa del seu mal estat de salut general que li va impedir de resistir el sobtat agreujament de la febre tifoide que patia. Després de completar, pocs mesos abans, la seva Simfonia Gran en do major, i en ple treball de correcció de la segona part del seu Viatge d’hivern, Schubert deixava el món a la flor de la seva joventut, un mes i mig abans de complir 32 anys.

Tornem a l’inici de 1828 (un any després de la mort de Beethoven). En aquell moment, Schubert –com bé destaca Brigitte Massin– “és en plena possessió i esplendor dels seus mitjans creatius, finalment pogué oferir al món la primera gran simfonia d’adult, que triomfa en aquest àmbit amb un cúmul d’interioritats prohibides, tot superant anys de deriva. És la seva novena o desena simfonia, i té trenta-un anys. A mode de comparació, a gairebé la mateixa edat (29 anys), Beethoven n’havia compost la seva Primera.”

“I tanmateix –continua Brigitte Massin– la Simfonia en do major s’inscriu més aviat en la continuació de la Simfonia Inacabada en si menor, de la qual apareix com a culminació, que no pas de cap altra simfonia anterior. En relació amb les anteriors, la Simfonia en do major intenta de traduir en un pla simfònic el rerefons d’un pensament introvertit, mentre que les sis primeres eren extravertides. La Simfonia en do major resol la contradicció que Schubert havia constatat com a inconciliable en el moment d’escriure la Simfonia en si menor: traduir, habituat com estava al despullament i al refinament psicològic del lied, el misteri de la interioritat mitjançant un llenguatge simfònic. […] La semblança estructural entre els nou primers compassos d’ambdues obres (i també més enllà) és tan impactant, que prou suposa una necessitat, potser tant inconscient com també conscient, destacar el repte que representa per al creador la incompleció de la Simfonia en si menor. El fet d’assumir-ho i la victòria s’acompleixen en la transfiguració del si menor en el do major.”

JORDI SAVALL
Stainz-Abadia de Fontfreda, 10 de juliol de 2022

BIBLIOGRAFIA SELECCIONADA
– HANDMAN, Dorel: Franz Schubert. Histoire de la Musique. Encyclopédie de la Pléiade. Librairie Gallimard, París, 1963
– MASSIN, Brigitte: Franz Schubert. Fayard, París, 1977
– TUBEUF, André: Schubert « L’ami Franz ». Actes Sud, 2021
– DIVERSOS AUTORS: Franz Schubert et la Symphonie. La Revue Musicale. Éditions Richard-Masse, París, 1982