Missa en Do Menor, Wolfgang Amadeus Mozart

L’estiu del 1782, Mozart iniciava la composició d’una obra que no seria fruit de cap encàrrec, sinó d’una promesa. Tot i l’oposició del seu pare, s’acabava de casar amb Constanze Weber a Viena, i després d’un viatge de tres mesos arribava a la seva Salzburg natal amb l’«obligació moral» d’acabar la partitura. Tenia entre les mans una missa colossal, amb àries summament exigents que havien de fer lluir el registre vocal i la capacitat tècnica de la seva esposa, soprano de formació i carrera. Podríem considerar, per tant, que aquesta Gran Missa en do menor va ser un regal de noces, però també una manera de demostrar a l’estricte Leopold de què eren capaços, ell com a compositor i ella com a intèrpret. De demanar-li l’aprovació tot exposant les seves fortaleses com a matrimoni.

Però aquella gran empresa va quedar estroncada: Mozart no finalitzà l’orquestració d’alguns passatges del Credo i no hi inclogué cap Agnus Dei, i el dia de l’estrena –segurament– va completar-la amb fragments d’altres obres preexistents. El motiu pel qual va deixar-la inacabada encara avui és objecte de debat: potser va ser per la mort tràgica del seu primer fill o per problemes personals i familiars; potser la va acabar posteriorment durant la seva estada a Salzburg i aquestes noves parts es van perdre; potser, senzillament, va evocar-se en noves feines i, aquesta, la va deixar de banda per la impossibilitat de tornar-la a interpretar. En qualsevol cas, i malgrat tot, aquella promesa va deixar-nos amb el llegat d’una obra sacra simfònico-coral imprescindible, el clar exemple d’una escriptura inspirada en la tradició i, alhora, projectada cap al futur.

I és que llavors, Mozart es trobava immers en l’estudi del barroc tardà, i molt especialment, de J. S. Bach i Händel. Alhora, alliberat de les restriccions de l’arquebisbe Colloredo –per a qui havia treballat anteriorment–, buscava l’expressivitat i el dramatisme de l’òpera italiana, amb un color orquestral brillant, parts corals de molta complexitat i passatges solístics de gran virtuosisme. Després d’un Kyrie suplicant i ombrívol, però auster, desplega un Gloria esclatant, amb números per a un, dos i tres solistes i d’altres per a doble cor; amb moments de precioses floritures i d’altres plens de dolor que culminen amb una gran fuga. Escriu un Credo d’aire festiu i lleuger que conté el solo més llarg i exigent dels tres de la soprano, «Et incarnatus est», i acaba amb un Sanctus monumental i un Benedictus més íntim.

Jordi Savall, al capdavant de La Capella Nacional de Catalunya i Le Concert des Nations, s’enfrontarà a aquest tòtem de la tradició occidental per interpretar-lo en una gira europea que inclourà cinc concerts en diferents sales i auditoris d’Europa:

• Stiftung Mozarteum, Salzburg, Àustria, 26 de gener de 2025
• Elbphilharmonie Hamburg, Hamburg, Alemanya, 28 de gener de 2025
• Palace of Arts – Béla Bartók National Concert Hall, Budapest, Hongria, 30 de gener de 2025
• L’Auditori, Barcelona, 6 de febrer de 2025
• Philharmonie de París, França, 10 de febrer de 2025

La versió, inèdita, que s’hi interpretarà anirà a càrrec del director d’orquestra, musicòleg, compositor i solista de teclats històrics Luca Guglielmi, que ha revisat i ampliat el manuscrit a través d’un treball curós i summament respectuós, utilitzant el màxim de material original de Mozart i limitant la intervenció de reconstrucció o composició sobre temes existents. Aquest concert a la capital catalana s’emmarca en una gira que passarà per diferents escenaris nacionals i internacionals, a ciutats com Salzburg, Hamburg, Budapest o París. A més, se’n realitzarà un estudi interpretatiu intensiu en forma d’acadèmia professional i un enregistrament final per tal que en quedi un testimoni perdurable.