Simfonies de Schumann, Schubert & Bruckner

Franz Schubert, Simfonia en si menor

Schubert va compondre la seva Simfonia Inacabada el 1822, als 25 anys, i avui dia, malgrat el seu nom, aquesta simfonia és acceptada com a plenament completa, gràcies a la relació especial d’unitat que es percep entre els seus dos moviments: Allegro moderato i Andante con moto. Aquesta unitat entre l’allegro i l’andante va semblar tan evident i intencionada per al musicòleg alemany Arnold Schering (1877-1941) que “va voler veure en la Simfonia Inacabada un autèntic calcat musical del seu relat literari contemporani, també en dues parts, Mein Traum (El meu somni), escrit per Schubert a la mateixa època (juliol de 1822), per explicar d’aquesta manera el fet que l’obra no fos acabada o, més aviat, que fos completa”. […] Sense arribar a aquest extrem, podem dir que fins aquell moment –en la seva música simfònica, almenys– Schubert mai no havia creat una expressió musical tan adequada d’una de les seves reflexions més íntimes, formulada tres mesos abans a Mein Traum (El meu somni):

Volia cantar l’amor,

es transformava en dolor,

volia cantar el dolor,

es transformava en amor.

Robert Schumann, Simfonia en sol menor

(WoO 29)

El primer moviment d’aquesta Simfonia Inacabada en sol menor es va estrenar el 18 de novembre de 1832, deu anys després de la inacabada de Schubert, i en una versió revisada, Schumann va afegir-hi tres trombons. Hem optat per interpretar la versió més completa de Leipzig, que comença amb una breu introducció lenta amb un arpegi trencat ascendent, que finalitza amb tres notes planyívoles de l’oboè, seguit de l’Allegro a ¾, que inicia una exposició concisa i bella, completada per un desenvolupament més intens i expansiu. Abans de la recapitulació, es reprenen els arpegis trencats del començament.

El segon moviment comença amb l’heroic Andantino en si menor, interromput per un Intermezzo quasi Scherzo en re major, el qual, segons Brigitte François-Sappey, ens “ofereix una sorprenent relació tonal amb el moviment inicial, i la seva vehemència gairebé heroica accentua el seu caràcter intuïtivament schubertià de la [seva] Simfonia Inacabada (simfonia desconeguda per tothom fins al 1865)”. Uns anys més tard, el 14 d’abril de 1839, [Schumann] escriurà a Heinrich Dorn: “Estic temptat d’esclafar el meu piano; s’ha tornat massa estret per contenir les meves idees.”

Anton Bruckner, Simfonia en re menor “Nullte” (“Zero”)

Després d’aquestes dues simfonies juvenils de Schubert i Schumann, hem optat per completar el programa amb la meravellosa composició d’una de les primeres simfonies més interessants d’Anton Bruckner: la Simfonia “Nullte” en re menor. Cal recordar que Bruckner va començar a compondre les seves primeres simfonies el 1863 i 1864, quan ja tenia més de 39 anys, a diferència de Schubert i Schumann, que van compondre les seves simfonies amb 25 i 22 anys respectivament. La Simfonia “Nullte” en re menor va ser composta després de l’impacte d’escoltar Tannhäuser, entre l’octubre de 1863 i el maig de 1864, i va ser revisada cinc anys més tard. En aquell moment, Bruckner, molt crític amb ell mateix, la va anomenar “Nullte” (Zero) i hi va afegir la menció “no vàlida, només és un assaig”. (No es va interpretar íntegrament per primera vegada en un concert fins al 12 d’octubre de 1924, a Klosterneuburg).

Malgrat aquests qualificatius, aquesta simfonia mereix un lloc important en la producció simfònica de Bruckner, ja que conté moviments d’extraordinària potència i gran lirisme, com el sublim Andante, que pren la forma d’una llarga i intensa meditació (com bé assenyala Éric Chailler al seu llibre sobre Bruckner): “un magnífic motiu, en forma de coral, es desplega majestuosament, al qual responen els vents de fusta que semblen planar al cel”. El Scherzo es desenvolupa en dues parts extremadament contrastades: el Presto, amb l’aire d’un poderós minuet ple d’energia i alegria, i el Trio “Langsamer und ruhiger”, ple de lirisme i poesia. La simfonia conclou amb un Finale que alterna seccions molt líriques amb parts molt enèrgiques i tenses, que finalitzen –segons Chailler– “amb una poderosa coda d’una notable mestria contrapuntística, anticipant les grandioses peroracions posteriors”.

Totes tres simfonies seran interpretades amb la formació instrumental i els instruments propis de l’època en què van ser creades.

Jordi Savall

Basilea, 15 de setembre de 2024