Núria Ferrer fa vint-i-sent anys que regenta la tintoreria-bugaderia El Monestir, a Sant Feliu de Guíxols, un poble turístic de la Costa Brava. La ubicació del negoci i els anys al capdavant li han permès atendre una clientela molt diversa i desenvolupar un ampli coneixement sobre com allargar al màxim la vida d’una peça de roba, sigui quin sigui el seu origen, composició o qualitat.
– Núria, hi ha molta diferència entre la clientela d’ara i la de fa vint anys?
Força. Abans, la clientela era bàsicament gent del poble i dels voltants que de tant en tant portaven els seus abrics o vestits de diumenge que no podien rentar a mà o a la rentadora. Ara la clientela és molt més variada: turistes amb un alt poder adquisitiu que ens confien les seves peces més exclusives, joves que ens demanen eliminar una taca d’una peça vintage o dones immigrants que vesteixen peces tradicionals dels seus països d’origen amb molta pedreria, cosa que requereix un rentatge molt específic.
– És molt diferent la roba d’ara respecte a la d’abans?
Molt. Abans, la roba era pràcticament monomaterial i consultant l’etiqueta sabies com s’havia de tractar. Ara, les peces combinen molts teixits que, tot i estar en una mateixa peça, s’han de tractar per separat. També hi ha molts materials nous. Has de tenir molts coneixements tèxtils per trobar la manera que la peça quedi perfecta sense fer-la malbé.
«Has de tenir molts coneixements tèxtils per trobar la manera que la peça quedi perfecta sense fer-la malbé».
– I les etiquetes de cura de la peça no donen aquesta informació?
De molts materials nous encara no hi ha informació al respecte i, fins i tot en materials ja consolidats, aquests han canviat i moltes marques no ho contemplen en l’etiquetatge.
– Per exemple?
Moltes peces 100% polièster, que abans es caracteritzaven per no destenyir, ara sí que ho fan, ja que les pinten en lloc de tenyir-les. Per això, cada vegada que veig arribar una peça de polièster que combina blanc i negre ja tremolo, perquè la informació de l’etiqueta sobre la cura de la peça no es correspon amb la realitat.
El problema de la roba actual no és tant la qualitat com el disseny, ja que sovint no es té en compte o es desconeix quins teixits són més adequats segons l’ús que se’ls vol donar i com combinar-los.
Un bon exemple són les populars catifes de jute, que s’han posat de moda fins i tot per decorar terres d’exteriors o cuines rústiques. El jute no es pot rentar, de manera que aquest tipus de catifa es deteriora molt ràpidament i es converteix en un producte d’un sol ús. Una alternativa millor són les catifes de cotó, que es poden posar a la rentadora sense problema i rentar una i mil vegades.
«El problema de la roba actual no és tant la qualitat com el disseny».
– I la marca, és important?
En realitat, no massa. El més important és com està dissenyada la peça i després el material amb què està feta. Darrerament, per exemple, ens arriben moltes peces fetes amb polièster reciclat que tenen una qualitat baixíssima. I la marca és el menys rellevant. Aquí arriben peces caríssimes de molt mala qualitat o molt mal dissenyades i, en canvi, peces molt barates, però molt ben resoltes a escala de disseny que, si es cuiden bé, poden durar molts anys. Però el més considerable de tot és com la cuidem.
– Quins consells ens dones per cuidar la nostra roba?
En general, rentem massa i a una temperatura excessiva. Una persona que porta un estil de vida urbà hauria de rentar sempre la roba amb aigua freda, ja que a més temperatura no aconseguirà cap benefici i sí un alt consum energètic. I si hi ha taques, la clau és treure-les abans de posar la peça a la rentadora, perquè per molta temperatura que es faci servir, una taca no marxarà si no es tracta específicament.
«En general, rentem massa i a una temperatura excessiva».
– I la planxa? Veig que per vosaltres és imprescindible.
Totalment. De fet, s’ha posat de moda no planxar, però una peça ben planxada llueix molt millor, fet que ens portarà a fer-la servir més sovint. Si volem estalviar energia i temps, el més eficient és, sempre que el clima ho permeti, assecar a l’aire lliure i després posar la peça a l’assecadora un minut; això és suficient perquè, en planxar-la, el procés sigui més ràpid i eficient.
– I alguna recomanació a l’hora de comprar roba?
Tocar les peces, veure la qualitat dels teixits, mirar com estan fetes. En general, ens falta cultura tèxtil, i això s’aprèn observant i tocant. A la tintoreria es fa evident aquesta manca de coneixement perquè la clientela associa el preu de la peça amb la seva qualitat i demanen una cura especial per a aquelles peces que els han costat més, mentre que les més barates sovint ni les porten. I, en canvi, per a nosaltres totes les peces tenen el mateix valor, perquè sabem que, si es cuiden bé, poden lluir igual de bé.
«La clientela associa el preu de la peça amb la seva qualitat».
– Té futur el negoci de la tintoreria?
Per descomptat. Actualment, ja és rendible, i els nous models de negoci, com el lloguer de roba i la venda de segona mà, requeriran serveis professionals que higienitzin les peces i les deixin com noves. En l’àmbit domèstic, l’increment del preu de l’habitatge i dels subministraments, sumat a l’estil de vida actual, està provocant que moltes persones eliminin la rentadora de casa en favor de les bugaderies d’autoservei.
«Els nous models de negoci requeriran serveis professionals que higienitzin les peces i les deixin com noves».
– Han canviat molt les tintoreries en aquests vint anys?
Moltíssim, sobretot la maquinària, que ha evolucionat de manera increïble. Per exemple, actualment el famós rentat en sec es fa servir molt poc.
– Per què?
El rentatge en sec, a més de ser menys ecològic, utilitza un dissolvent que es menja la capa que recobreix la majoria d’aplics metàl·lics de les peces. Imagina’t quin desastre. A més, hi ha moltes taques, com les de proteïnes, que no marxen amb aquest sistema.
– I com es renta ara a les tintoreries?
Moltes ja fem servir el rentatge humit (wet cleaning). És un tipus de rentadora que utilitza un circuit tancat d’aigua i detergents ecològics dosificats, combinat amb un sistema de tracció molt suau que s’adapta a les característiques de pràcticament qualsevol mena de peça. És un sistema molt més efectiu, eficient i ecològic que el rentatge en sec. Si t’hi fixes, les tintoreries que fem servir aquesta maquinària ja no fem olor de químics.
«Les tintoreries ja no fem olor de químics».
– Com seran les bugaderies del segle XXI?
M’imagino un espai relacional on, mentre rentes la roba, puguis prendre un cafè, menjar alguna cosa i conversar amb altres persones. I si necessites serveis més professionals, tindràs accés a un servei de tintoreria.
– Hi ha relleu generacional?
És un tema que hem de solucionar. Es tracta d’un ofici que no ha generat interès ni desig perquè hem viscut molt a l’ombra i, per tant, falten persones formades. Però crec que és possible revaloritzar la professió i atreure talent.
– Alguna anècdota de l’ofici?
Mai no t’imaginaries la quantitat de peces de roba que la gent deixa oblidada en una tintoreria. Per llei, les hem de conservar durant sis mesos. De fet, jo he hagut de llogar un petit magatzem per guardar-les. Passat aquest temps, les dono a una ONG, tot i que m’he arribat a plantejar vendre-les.
L’anècdota:
L’octogenari Wan-Ji Chang i la seva esposa recentment traspassada, Sho-Er Hsu, van regentar durant gairebé setanta anys la bugaderia Wan Sho a Taichung, Taiwan. Durant el confinament, el seu net els va convèncer perquè es fotografiessin amb més de 300 peces de roba que la clientela havia deixat oblidada a la bugaderia al llarg d’aquests anys, per distreure’ls. El projecte els ha convertit en un fenomen viral, amb més de 700.000 seguidors a Instagram, i ha ajudat a sensibilitzar moltes persones sobre la importància de cuidar la nostra roba.
Aquesta entrevista forma part d’un espai de debat impulsat per Girbau LAB i So Good So Cute, que busca generar reflexió i aportar llum a aspectes essencials de la circularitat en la indústria tèxtil. Veure altres articles publicats.
compartir