Com ens relacionarem amb la roba d’aquí a vint anys? Vestirem igual? Haurem aconseguit que la roba ens duri més o, millor dit, donar-li un major ús? En el cicle d’entrevistes que estem realitzant juntament amb Girbau LAB per reflexionar i aportar llum sobre aspectes essencials de la circularitat en la indústria tèxtil, no podia faltar aquesta conversa amb Lutz Walter, fundador i director de la Plataforma Tecnològica Europea per al Futur del Tèxtil i la Confecció (Textile ETP, per les seves sigles en anglès).
– Lutz, quins canvis experimentarà la indústria tèxtil en els pròxims anys?
No sabem exactament com canviarà, però sí que m’atreveixo a afirmar que tindran lloc els canvis més importants dels últims vint o fins i tot cinquanta anys. La transformació de la indústria tèxtil, i del sector de la moda en particular, en aquests darrers vint anys ha estat força rellevant, sobretot amb la liberalització del mercat i l’externalització de la producció principalment al mercat asiàtic. Però la transformació que està per venir és radicalment disruptiva, perquè afecta tots els baules de la cadena de valor tèxtil: les matèries primeres, el disseny, els sistemes de producció i distribució, l’ús de la roba i també el seu final de vida. Aquests canvis vindran impulsats per les noves normatives i regulacions d’Europa i d’altres països, però no només això. La digitalització, la biotecnologia, la nova manera de fer negocis i fins i tot de consumir seran motors de canvi molt importants. Molts elements estan evolucionant simultàniament; és un moment apassionant per al sector.
“La transformació que està per venir és radicalment disruptiva, perquè afecta tots els baules de la cadena de valor tèxtil”.
– Està la indústria preparada per a tots aquests canvis?
Ningú està totalment preparat. Algunes empreses sí que han començat a moure’s, però moltes altres no. I, de fet, ningú sap ben bé quins canvis ha de fer exactament.
En aquest sentit, les grans empreses són les que ho tenen més complicat, perquè la visió a curt termini, basada a obtenir beneficis trimestrals, no els permet tenir una perspectiva prou àmplia per prendre certes decisions. En canvi, les empreses familiars i més petites poden guanyar avantatge competitiu si comencen a incorporar noves maneres de pensar i de fer amb una perspectiva realment sincera a llarg termini. El problema, òbviament, és la manca de recursos econòmics.
Però també humans.
– Necessitem professionals qualificats.
Sí, i a Europa n’hi ha pocs, precisament a causa de l’externalització, que va comportar el tancament de moltes fàbriques, però també d’escoles professionals. A Europa, treballar en la indústria tèxtil s’ha percebut com una opció poc atractiva i poc rendible. Actualment, el 40% dels treballadors de la indústria tèxtil té més de cinquanta anys, cosa que significa que en quinze anys és possible que no hi hagi relleu generacional. La tecnologia i la intel·ligència artificial poden ajudar, però la indústria no pot basar-se únicament en això. Cal recuperar capital humà.
“A Europa, treballar en la indústria tèxtil s’ha percebut com una opció poc atractiva i poc rendible”.
– El Reglament Europeu d’Ecodisseny ja és una realitat i condicionarà les característiques dels productes tèxtils comercialitzats a Europa.
A Europa ja existia un Reglament d’Ecodisseny, però només aplicava als productes que consumeixen energia per funcionar. I només regulava els criteris relacionats amb aquest consum. La famosa etiqueta energètica que ens indica l’eficiència d’un aparell amb un semàfor de colors i una nota que va de l’A++ a la G.
Molt aviat, el nou Reglament d’Ecodisseny estendrà aquests criteris a molts més productes i ampliarà els paràmetres d’eficiència més enllà del consum energètic.
Un altre element clau d’aquest reglament és que, d’entre totes les categories de productes als quals s’aplica, el tèxtil és prioritari, la qual cosa significa que serà un dels primers sectors a ser regulats.
– I com afectarà les marques?
Per saber-ho, haurem d’esperar al que en el llenguatge legislatiu es coneix com l’”acte delegat del tèxtil”, un document que especificarà a quina mena de tèxtils s’aplica el reglament i quins casos en queden exclosos, ja que poden haver-hi excepcions, com els tèxtils tècnics o la roba professional. Dels productes tèxtils als quals s’apliqui, definirà què significa exactament que un producte sigui més eficient en termes ambientals i, molt important, com es comunicarà aquesta eficiència al consumidor.
– La famosa durabilitat i reciclabilitat de les peces.
Sí, entre altres paràmetres. La durabilitat d’una peça anirà lligada a la seva capacitat de reparació? Totes les peces o marques hauran d’incorporar un percentatge mínim de materials reciclats en els seus productes, o serà opcional i es comunicarà amb una etiqueta similar a la de l’eficiència energètica? En aquest segon cas, hi haurà beneficis fiscals per a les empreses que incorporin més material reciclat?
– Creus que aquest mínim s’hauria d’establir per llei?
L’únic que sé és que, perquè un material sigui competitiu econòmicament, ha d’augmentar la seva demanda. I la manera més efectiva que se m’acut per incrementar la demanda de matèries primeres reciclades és obligar a incloure’n un mínim en les peces de roba.
“La manera més efectiva que se m’acut per incrementar la demanda de matèries primeres reciclades és obligar a incloure’n un mínim”.
– Es pot reciclar tot?
Tècnicament, m’atreviria a dir que, si no totes, la majoria de les fibres tèxtils són reciclables o ho seran. Però això no és suficient. Hi ha molts altres elements en joc. Per començar, cal poder escalar la producció. Hi ha fibres que es poden reciclar al laboratori, però que a escala industrial no funcionen perquè el procés no es pot controlar tan bé.
A més, el preu depèn de la demanda. I, finalment, l’impacte ambiental del procés és un factor crític. Sovint es dona per fet que, després de reutilitzar, reciclar és la millor opció, perquè l’alternativa és la incineració o l’abocador. Però, de vegades, hi ha materials que, per ser reciclats, generen moltes més emissions.
– Quin paper jugaran els materials de nova generació (next-gen materials)?
Seran molt necessaris.
D’una banda, i encara que eduquem en el decreixement, el consum tèxtil augmentarà. La població creix, i els mercats emergents volen viure com nosaltres, i en tenen tot el dret.
D’altra banda, no podem reciclar eternament les matèries primeres existents, perquè perden qualitat i necessiten barrejar-se amb material verge. I els recursos fòssils, com sabem, són finits.
“No podem reciclar eternament les matèries primeres existents”.
Soc un ferm defensor de les fibres cel·lulòsiques artificials, i estic segur que veurem un creixement important. També jugaran un paper rellevant les fibres biosintètiques, sobretot aquelles fetes amb els residus de la indústria alimentària, ja que és molt més intel·ligent convertir-los en matèries primeres reciclables que cremar-los per fer biocombustibles. De fet, les grans companyies químiques i agroalimentàries ja hi estan treballant, però, com sempre, caldrà veure el cost econòmic i ambiental de produir-les. I la seva funcionalitat.
Dit això, també és important tenir en compte que és molt difícil introduir una nova fibra al mercat. Només cal veure que la darrera gran incorporació va ser l’elastà (comercialment conegut com a licra), i d’això ja fa més de cinquanta anys. I tot just ocupa l’1% del mercat.
– Com pot ajudar l’ETP la indústria tèxtil europea en aquesta transició?
El nostre objectiu és que els nostres membres coneguin i entenguin millor les tecnologies existents, creïn xarxes i treballin conjuntament per accelerar el seu procés de canvi. Oferim formació, espais de trobada, intercanvi d’informació i coneixement, i també facilitem l’accés a fons europeus específics. Un dels grans actius de l’ETP és la diversitat d’organitzacions que agrupa, ja que no només treballem amb empreses tèxtils sinó també amb la indústria auxiliar, universitats, instituts de recerca, etc., amb l’objectiu d’impulsar la innovació en el sector.
– Parlem de durabilitat. Què fa que una peça de roba duri més?
Per mi, hi ha dos elements clau: un millor disseny i una millor comunicació.
– Millor disseny és sinònim d’ecodisseny?
Per descomptat. Però no només això. L’ecodisseny ens ajuda a prendre decisions més coherents, com ara utilitzar materials de més qualitat o evitar barrejar segons quines fibres. Per exemple, barrejar polièster i elastà en una mateixa peça és força arriscat, ja que el primer té una gran durabilitat, però el segon es deteriora molt més ràpidament.
Després hi ha el disseny emocional, que consisteix a crear peces més duradores, apostant per dissenys atemporals (timeless) que no passin de moda. De poc serveix posar tots els esforços en l’ecodisseny si en acabat aquesta peça s’usarà poques vegades. I a l’inrevés: si aconseguim fer una peça que el consumidor vulgui i pugui portar moltes vegades, potser no és tan rellevant haver intentat minimitzar al màxim els impactes ambientals en la fase de disseny, perquè en la fase d’ús els estarem compensant.
“Perquè una peça de roba sigui més duradora, són clau un millor disseny i una millor comunicació.”
– El consumidor no s’avorrirà de portar una peça tantes vegades?
Aquí entra en joc la segona part, la comunicació. Les marques han de connectar amb el consumidor d’una manera més intel·ligent. Han d’atrevir-se a explicar-li què li aporta comprar una peça i no una altra i convèncer-lo perquè triï aquella a la qual donarà més ús. De fet, la connexió emocional amb la nostra roba pot ser molt potent, i tots tenim peces a l’armari de les quals no ens volem desfer perquè ens recorden un moment, una persona, etc. Aquesta és la línia de comunicació que han de treballar les marques. I, sobretot, les marques més petites o de nínxol tenen més capacitat de diferenciar-se en aquest sentit.
“Les marques han de connectar amb el consumidor d’una manera més intel·ligent.”
Un exemple que em ve al cap és el de la marca Patagonia.
Les peces de Patagonia no són gaire diferents de les d’altres marques pel que fa a qualitat o disseny. Però han sabut desenvolupar un storytelling molt potent que provoca que el consumidor generi una connexió emocional amb la peça, la cuidi més, la porti moltes vegades i es resisteixi a llençar-la. L’storytelling d’una marca té molt impacte en la durabilitat de les seves peces.
– I què passa llavors amb el fast fashion i l’ultra fast fashion?
Les marques d’ultra fast fashion que han sorgit recentment no són el dimoni, i de fet, a Europa tenim molt a aprendre d’elles. Han sabut posicionar-se en un mercat totalment desconegut per a elles i en el qual no tenen cap mena de presència física ni cap infraestructura. I això ho han fet connectant directament amb el consumidor, escoltant-lo, sabent què vol i actuant amb rapidesa. D’aquí podem aprendre molt, però òbviament sense copiar l’estratègia de venda, que es basa en utilitzar les xarxes socials per activar la dopamina i generar compres compulsives.
Tampoc són un bon exemple pel que fa a la durabilitat del producte, però estic segur que, més aviat que tard, s’adonaran que ocupar la franja més baixa del mercat no és la millor estratègia i modificaran els seus comportaments.
Un altre aprenentatge que hem de treure d’aquestes marques és la seva eficiència, amb un inventari molt més reduït que l’europeu. Si a Europa aconseguim una millor digitalització de tota la cadena de valor, podríem prendre decisions molt més ràpides i eficients i incrementar la producció local fins a un 25-30%, cosa que seria un èxit.
«Les marques d’ultra fast fashion que han sorgit recentment no són el dimoni, i de fet, a Europa tenim molt a aprendre d’elles.»
– Si l’objectiu és fer la roba més durable, com poden les empreses continuar sent rendibles venent menys?
Canviant la mentalitat de benefici igual a més vendes de producte. El lloguer de roba, per exemple, pot tenir molt de recorregut. Òbviament, no funciona per a tot tipus de productes ni marques, però sí per a aquelles més específiques o de més qualitat. Ens hem acostumat a pagar per l’ús, i serà un model que anirà guanyant quota de mercat. A més, és molt rendible per a la marca, ja que com més es lloga una peça, més diners es guanyen. D’això s’estan adonant les marques de luxe, que després d’un període amb aquest servei externalitzat en plataformes multimarca, ara l’estan incorporant a les seves pròpies webs perquè no volen deixar en mans d’un tercer com es mostra i es posiciona la marca.
– Altres solucions interessants per incrementar la durabilitat de la roba i generar negoci?
La neteja i el manteniment de la roba, sens dubte. Per a moltes persones, és un maldecap mantenir la roba en bon estat, i seria fantàstic un servei que s’ocupés d’això de manera sistemàtica. M’imagino una xarxa de lockers on deixar la roba bruta i recollir-la l’endemà llesta per tornar-la a utilitzar. A més, garantiria una major durabilitat, ja que cada peça seria tractada professionalment com es mereix. És un servei que veig sobretot a les grans ciutats, on a més els habitatges són cada cop més petits i es podria guanyar l’espai que ocupa la zona de rentat.
«Una neteja i manteniment de la roba més eficients ajudaran a incrementar la seva durabilitat.»
– Parlant d’espai, l’armari o vestidor ocupa molt i, en el millor dels casos, només s’utilitza el 60% de la roba que hi ha dins.
Exactament. L’armari compartit també pot arribar a funcionar. A través d’un sistema semblant al del lloguer, podria haver-hi una empresa que gestionés completament el teu armari. O també que, com a particular, en treguis rendiment llogant les peces a altres persones.
Les possibilitats que sorgeixen respecte a la servitització del negoci de la moda són enormes. Aquí, la premissa és com crear més valor amb menys productes. Ara és el moment de fer proves pilot. I segurament no seran les marques de roba les que lideraran aquests canvis, sinó noves empreses. O Amazon.
– Sí, no sembla gens desbaratat un servei de neteja liderat per Amazon. Lutz, i quin paper juga o jugarà el consumidor quan la roba arribi al final de la seva vida útil?
Un tema clau per incrementar la circularitat de la nostra roba és gestionar millor el seu final de vida. I cal donar més protagonisme al consumidor. Crec que la gamificació serà un factor important. Podem potenciar el retorn de la roba als punts de venda a canvi, per exemple, d’un val descompte. Fins i tot podrien existir diferents contenidors per dipositar la peça segons el material amb què està feta o l’estat en què es troba. I que cada contenidor oferís una recompensa diferent.
Potser optaríem per comprar peces amb els materials o dissenys que ens donessin més beneficis.
«Un tema clau per incrementar la circularitat de la nostra roba és gestionar millor el seu final de vida.»
– Aquí, el Passaport Digital de Producte pot ser de gran ajuda.
Sí, de fet, és el catalitzador de molts d’aquests serveis que hem comentat. Per exemple, per a la revenda, el PDP revelarà informació fins ara desconeguda pel comprador, com quan es va fabricar la peça, quan es va comprar o, fins i tot, quantes vegades s’ha rentat. També serà molt útil per als serveis professionals, proporcionant informació sobre quins materials conté, com reparar-la, etc.
– Per acabar, com imagines la indústria tèxtil i el sector de la moda d’aquí a vint anys?
En alguns aspectes, imagino una indústria molt diferent, però en altres, molt semblant.
Crec i espero que hàgim après a produir sota demanda; és a dir, només quan sigui necessari. I també espero que tota la cadena de valor estigui més centralitzada, de manera que la roba no hagi de donar tantes voltes pel planeta abans de comercialitzar-se. Per a tots dos aspectes, la digitalització és clau.
El millor de tot és que continuarem vestint roba. I no crec que sigui gaire diferent de la que portem avui. Això sí, espero que, pel que fa a les fibres, el polièster d’origen biològic hagi substituït el d’origen fòssil. I estic segur que els processos de producció i acabats seran molt més eficients, també gràcies a la digitalització.
El meu dubte etern és si estarem utilitzant roba més intel·ligent, peces que es converteixin en la nostra segona pell (smart textiles). Fa anys que és “el potencial etern” però que mai acaba de popularitzar-se.
Aquesta entrevista forma part d’un espai de debat impulsat per Girbau LAB i So Good So Cute, que busca generar reflexió i aportar llum a aspectes essencials de la circularitat en la indústria tèxtil. Veure altres articles publicats.
compartir