VENEZIA MILLENARIA

Referència: AVSA9925

Durant més d’un mil·lenni, del 700 al 1797, la ciutat de Venècia exercí un paper preponderant a la Mediterrània i a la història mundial. Fundada pels bizantins, aquests dotaren la llacuna d’una dimensió d’intermediària entre Orient i Occident, situada entre les desembocadures de dos rius on petits hàbitats precaris s’adossaven al litoral. Aquesta ciutat aquàtica per essència, amb les seves ramificacions de canals, esdevingué el domini de mercaders de tots els orígens, que tanmateix acabarien remant tots plegats en una mateixa direcció: fer fructificar els negocis, els intercanvis i els interessos. Progressivament, s’anà instaurant un comerç que feia transitar productes d’Orient (espècies, sedes, metalls preciosos, objectes de luxe) a Occident, mentre altres productes o aliments (per exemple, sal o fusta) partien cap a llevant.
En instaurar una “república”, representada per un sistema de govern oligàrquic encapçalat per un dux elegit a títol vitalici, Venècia aprofundí la seva independència davant Bizanci, fins a imposar-se més aviat com a soci comercial que no pas com a vassall.

VENÈCIA MIL·LENÀRIA

700-1797

Durant més d’un mil·lenni, del 700 al 1797, la ciutat de Venècia exercí un paper preponderant a la Mediterrània i a la història mundial. Fundada pels bizantins, aquests dotaren la llacuna d’una dimensió d’intermediària entre Orient i Occident, situada entre les desembocadures de dos rius on petits hàbitats precaris s’adossaven al litoral. Aquesta ciutat aquàtica per essència, amb les seves ramificacions de canals, esdevingué el domini de mercaders de tots els orígens, que tanmateix acabarien remant tots plegats en una mateixa direcció: fer fructificar els negocis, els intercanvis i els interessos. Progressivament, s’anà instaurant un comerç que feia transitar productes d’Orient (espècies, sedes, metalls preciosos, objectes de luxe) a Occident, mentre altres productes o aliments (per exemple, sal o fusta) partien cap a llevant.
En instaurar una “república”, representada per un sistema de govern oligàrquic encapçalat per un dux elegit a títol vitalici, Venècia aprofundí la seva independència davant Bizanci, fins a imposar-se més aviat com a soci comercial que no pas com a vassall.
Al llarg d’aquest mil·lenni, aquesta ciutat mítica esdevingué rica, independent i potent força de pressa, gràcies al seu desenvolupament naval. Després de resistir Carlemany, competí amb Roma fins a convertir-se en la primera potència econòmica de la conca mediterrània, cosa que li permeté de desenvolupar-se en tots els camps tècnics, científics i culturals: arquitectura, obres d’art en l’àmbit de la pintura, la literatura i la música, entre d’altres.
Des de l’inici, i sobretot cap a la fi del segle XV, Venècia es beneficià de dos grans avantatges: gaudia d’una total llibertat d’impremta, en no trobar-se sotmesa a les imposicions del Vaticà i de la Inquisició. Era la Porta d’Oriente, on vivia gent vinguda d’arreu del món: bizantins, italians, àrabs, jueus, eslaus, armenis, turcs… Tot això explica l’extraordinari desenvolupament de la impremta. En una època de tanta violència entre les religions, cal destacar que és a Venècia on fou imprès el primer alcorà, el primer Talmud i la primera bíblia en italià vulgar, així com les primeres obres dels reformistes alemanys després de la Reforma protestant. El fet que es tractés d’una ciutat d’immigrants també explica que s’hi imprimís en totes les llengües: així hi aparegueren els primers llibres en grec, en armeni, en alfabet ciríl·lic; i també és allí on foren impresos més de la meitat dels llibres europeus, tot inventant el best-seller i el llibre de butxaca, i també editant els primers texts eròtics, els primers tractats de cuina i de medicina, a més d’establir els primers sistemes rudimentaris de drets d’autor i d’allò que avui anomenem màrqueting o tècniques comercials.
És també en aquesta ciutat multicultural on nasqué l’edició musical a partir de la fi del segle XV. Malgrat que avui se situï simbòlicament al 1501, amb la publicació de l’Harmonice musices Odhecaton A per Ottaviano Petrucci, en realitat, Ottaviano Scotto (ca. 1440-1498), originari de Monza a Llombardia, imprimí ja cap al 1480 uns excel·lents missals en caràcters vermells i negres, entre d’altres. Fou el fundador d’una nissaga de tipògrafs que dominà l’edició musical veneciana durant tot el segle XVI. L’obra musical editada el 1501 per Ottaviano Petrucci no és pas la primera impresa amb l’ajut de caràcters de tipus, sinó que constitueix la primera obra íntegrament dedicada a la música, deixant de limitar-se a breus fragments introduïts en un text litúrgic o poètic. Durant més de tres segles, l’edició musical veneciana tingué un paper cabdal en la difusió de la música i de la teoria musical italianes i europees, que travessà fronteres i segles.
També gràcies al seu comerç i, per tant, als seus contactes amb el conjunt del món mediterrani –tot establint factories per totes les illes i tot el litoral, intercanviant objectes, però també acollint gent de tots els orígens–, rebé les influències del món cristià de l’Orient llatí i del món ortodox, així com de les cultures otomana, jueva, armènia i musulmana.
Totes aquestes influències les evocarem a través de la música, tot seguint els principals esdeveniments d’aquesta fabulosa història mil·lenària. Una història única d’una ciutat diferent, creada per persones que van saber imaginar i conservar la prosperitat i la llibertat de la seva república durant més de mil anys, gràcies al seu coratge, al seu saber, a la seva capacitat d’aventura i de diàleg, però sobretot al seu amor per l’art i per la bellesa.
Acompanyarem aquestes persones fent sentir els diferents aspectes sonors que aquests mars Adriàtic i Mediterrani han sabut produir a les diferents ciutats, regions i països que els voregen. Amb els meravellosos vocalistes del conjunt ortodox/bizantí dirigit pel gran cantor ortodox Panagiotis Neochoritis, els músics convidats de Grècia, Turquia, Marroc i Armènia així com els solistes de La Capella Reial de Catalunya, d’Hespèrion XXI i de Le Concert des Nations presentarem les músiques religioses i profanes de les més antigues tradicions ortodoxes de Bizanci, els cants dels croats, les músiques d’Istanbul i de l’Imperi Otomà, de Grècia, de Turquia i, és clar, d’Itàlia. Totes elles han conformat i influït les meravelloses produccions musicals que Bizanci i Venècia han sabut oferir a la història de la música europea. Guillaume Dufay, Clément Janequin, Adrian Willaert, Joan Brudieu, Claude Goudimel, Ambrosius Lobwasser, Giovanni Gabrieli, Claudio Monteverdi, Antonio Vivaldi, Johann Adolph Hasse i molts altres, com Mozart i Beethoven, són els noms prestigiosos que van fer ressonar i evocar a l’Europa de l’època –i encara ho fan fins als nostres dies– la grandesa d’una ciutat excepcional, l’hegemonia de la qual durà molt temps.
El 1797, les tropes franceses de Napoleó van ocupar la terra ferma i provocar la caiguda de la República de Venècia. Per a representar la fi d’aquesta història mil·lenària, que es precipità sota la influència de la Revolució Francesa i de les ambicions imperials de Napoleó, hem triat una música, una mica més tardana, però sorprenent i emotiva: el cant revolucionari de “La Santa Lliga”, La nuit est sombre, de Luigi Bordèse (1815-1886) segons un text d’Adolphe Joly, adaptat per a 4 veus d’un cor masculí amb orgue (o piano) i interpretat sobre música de Ludwig van Beethoven: l’Allegretto de la 7a Simfonia i l’Allegro final de la 5a Simfonia. La nostra versió musical afegeix a aquestes quatre parts cantades l’essència de la textura instrumental prevista a l’original de Beethoven, però interpretada pel variadíssim dispositiu emprat a la segona part del programa.
La República de Venècia s’extingí el 1797, però en cap cas ho féu el somni oriental de la Sereníssima, que –com afirma Olivier Lexa– continuà inspirant nombrosos artistes i intel·lectuals, com John Ruskin, que indica que “els venecians mereixen menció especial, car és l’únic poble europeu que sembla haver comprès plenament el magnífic instint de les races orientals”. Al tombant del segle XX, l’artista dissenyador Marià Fortuny i Madrazo, fill del famós pintor català Marià Fortuny (i Marsal), reté homenatge a la història oriental de Venècia a través dels seus llums i dels seus famosos teixits.
Després de la seva incorporació a Àustria en virtut del Tractat de Campo Formio, que posà fi a la guerra entre França i Àustria, Venècia hagué d’esperar fins al 1866 per a integrar-se plenament a Itàlia. Avui és una de les seves ciutats eternes, com Roma, i es manté com una de les seves joies més belles.

JORDI SAVALL

Bellaterra, 2 d’octubre de 2017