SIEUR DE SAINTE-COLOMBE Concerts à deux violes esgales

Referència: AVSA9885

• Wieland Kuijken
• Jordi Savall

De Monsieur de Sainte Colombe no és sabut res o ben poc, ni tan sols el seu nom de pila, i el misteri de la seva figura no ha fet sinó augmentar amb el que es desprèn dels Concerts per a dues violes, els únics que s’han conservat fins avui. Els violistes sabien que era l’inventor de la setena corda que fou afegida a l’instrument a França. Hom dedueix que tingué dues filles pel fet de donar concerts juntament amb elles. I Titon du Tillet explica la simpàtica anècdota de Marin Marais com escoltava en secret el seu mestre, amagat sota la cabana en una morera, on aquest “tocava la viola amb més tranquil·litat i delit”.

LA VIDA DOBLE DE MONSIEUR DE SAINTE COLOMBE

De Monsieur de Sainte Colombe no és sabut res o ben poc, ni tan sols el seu nom de pila, i el misteri de la seva figura no ha fet sinó augmentar amb el que es desprèn dels Concerts per a dues violes, els únics que s’han conservat fins avui. Els violistes sabien que era l’inventor de la setena corda que fou afegida a l’instrument a França. Hom dedueix que tingué dues filles pel fet de donar concerts juntament amb elles. I Titon du Tillet explica la simpàtica anècdota de Marin Marais com escoltava en secret el seu mestre, amagat sota la cabana en una morera, on aquest “tocava la viola amb més tranquil·litat i delit”. Això és tot. Sobre aquesta barreja d’ignorància i d’anècdotes pintoresques, una música estranya, una mica llunyana i distant, greu i sàvia, sorgida de cap gènere conegut, impossible d’adscriure a una escola concreta o a un tipus d’escriptura definit, arribada del no-res al bell mig de la història de la música. És aquí que apareixen un creador de paraules i un creador d’imatges: una novel·la i un film anirien a donar de sobte una cara a Monsieur de Sainte Colombe i a les seves filles, construir la cabana i omplir-la “amb delit” de música. Monsieur de Sainte Colombe esdevenia algú, i el més sorprenent és que la seva figura sorgeix no tant de dos petits fets anecdòtics coneguts (les filles i la cabana), sinó de la seva pròpia música. La seva gravetat esdevé la solitud distant i brusca d’un home replegat en ell mateix i del tot ocupat en transformar en sons la nostàlgia, l’irremeiable i els desigs insatisfets. És una biografia sorgida de la música: Les Regrets, Les Pleurs, La Rêveuse engendraren una tragèdia, imatges i paraules nascudes de la música sense paraules.

Una cosa comporta l’altra: vet aquí que la biografia imaginària cedeix el lloc a altres vides que se sobreposen a la primera. D’entrada, sembla que hi hauria una pista falsa: la que, el gener de 1992, publica el musicòleg Pierre Guillot a Le Monde, segons la qual Monsieur de Sainte Colombe va existir de debò, no tenia aquest nom sinó que es deia Augustin Dautrecourt, vivia a Lió i no a la vall de Bièvre, ensenyava música a la dècada de 1660 a les noies de la Charité de Lió, com un Vivaldi de les ribes del Saona, i utilitzava el pseudònim de Sainte-Colombe. Ara bé, sembla que les fonts consultades per Guillot no eren gaire fiables, i ràpidament es va rebutjar aquesta identificació. Finalment, les recerques més recents han permès de descobrir una tercera hipòtesi, que fa pensar que es diria Jean de nom, si bé a totes les fonts musicals hom s’hi refereix sols com a Sieur de Sainte-Colombe, o també com a Monsieur de Sainte-Colombe pare, atès que se’n coneix un fill, anomenat Monsieur de Sainte-Colombe fill (vers 1660-1720), també violista i compositor, de qui s’ha trobat el rastre de les seves composicions en un recull manuscrit de la Biblioteca de Durham, a Anglaterra. El més sorprenent és que tot això no canvia res. No sols el Sainte Colombe imaginari que coneixíem d’abans d’anar al cinema no ha quedat supeditat al que van inventar Pascal Quignard i Alain Corneau, sinó també el fet de saber que aquest nou personatge no era autèntic no ens molesta d’entrada. Totes aquestes imatges coexisteixen sense problemes: tan sols compta la música.

En definitiva, hom s’adona que Monsieur de Sainte Colombe no sols donà a la viola francesa la setena corda que la fa original, sinó també el seu esperit. És el primer que va pressentir i traduir a la música allò que constitueix l’especificitat de la viola. Aquesta marca serà imposada a tots els que vindrien darrere seu, a França. El que caracteritzaria la música francesa de viola, fins a la seva desaparició deplorada per Hubert Le Blanc, no és sols la seva tècnica particular, l’ús de la polifonia, les ornamentacions, la forma del pont, la setena corda, sinó també el seu caràcter elegíac, crepuscular, nocturn (en el sentit que Fauré entén aquesta paraula), aquesta música en clar-obscur. La música francesa per a viola sempre mantindrà aquesta gravetat, aquesta interioritat, aquest secret que el Couperin de La Pompe Funèbre, el Marin Marais de Les Voix Humaines mai no desmentiran. Fins i tot quan Forqueray, altiu i violent, l’atraurà cap al virtuosisme i la brillantor, fins i tot quan Caix d’Hervelois li donarà una tonalitat més lleugera i amable, sempre restarà en la veu de la viola francesa quelcom d’interior i silenciós que li vindrà sens dubte de Monsieur de Sainte Colombe.

PHILIPPE BEAUSSANT
Traducció : Gilbert Bofill i Ball