PRO PACEM Textes, Art & Musiques pour la Paix

Referència: AVSA9894

• Jordi Savall
• Hespèrion XXI
• La Capella Reial de Catalunya
• Montserrat Figueras

• Fatema Mernissi
• Edgar Morin
• Raimon Panikkar
• Antoni Tàpies

“Hom no pot atènyer la pau per mitjà de la violència;
tan sols s’hi pot arribar per mitjà de l’entesa.”
Albert Einstein (1879-1955)

Hiroshima, 6 d’agost de 1945, 8:15.
“[…] Vaig mirar al meu voltant: tot i que era el matí, el cel era fosc com al crepuscle, amb polsegueres i fumerades que pujaven a l’atmosfera. Veia figures fantasmagòriques que es movien a poc a poc des del centre de la ciutat d’Hiroshima cap als turons dels voltants. Aquells cossos estaven nus i esguerrats, sagnants, cremats, ennegrits i inflats. Estaven mutilats, la carn i la pell penjava dels seus ossos, a alguns havien caigut els ulls a les mans, altres tenien l’estómac estripat, amb els intestins penjant enfora. Nosaltres, les noies, ens vam ajuntar a la processó d’aquells fantasmes, parant atenció a no caminar damunt els cadàvers o els cossos agonitzants. Planava un silenci mortal, tan sols trencat pels gemecs dels ferits i les seves súpliques perquè els donessin aigua. La fortor nauseabunda de les pells cremades omplia l’aire […]”
Setsuko Thurlow, “Hibakusha”, supervivent de la bomba d’Hiroshima.

Cambrai, gener de 1517.
“Que els animals s’ataquin els uns als altres, ho entenc, els n’excuso, a causa de llur ignorància, però els homes haurien de reconèixer que la guerra en si és obligatòriament injusta, car no sol afectar aquells que l’endeguen i la declaren, sinó que cau gairebé sempre amb tot el seu pes damunt els innocents, damunt el pobre poble que no es beneficia ni de les victòries, ni de les desfetes. Colpeja la majoria de vegades aquells que no hi són per res, i fins i tot quan la guerra coneix l’èxit més feliç, la sort dels uns és el dany i la ruïna per als altres.”
Erasme, El plany de la pau.

Barcelona, 1 de juliol de 2004.
És difícil viure sense la pau exterior, la que ens envolta. És impossible viure sense la pau interior, la pau dins els nostres cors. La música crea un espai de pau, tant a l’interior com a l’exterior. Són ben pocs els que creen música, alguns són capaços d’interpretar-la. En canvi, tots poden escoltar-la; però també cal aprendre aquest tercer art musical, guardant silenci a l’interior i a l’exterior. Cal estar en pau per escoltar la música, i al mateix temps, la música és font de pau. És un cercle vital.
Raimon Panikkar. Introducció al concert Da pacem (Fòrum de les Cultures).

Barcelona, estiu de 1966 i gener de 1987.
“Quan llegeixo en Kant que la bellesa té un valor desinteressat, no ho entenc. És com quan la gent assegura que és apolítica, que fa les coses sense objectiu: no m’ho crec. Ésser apolític és una manera de fer política. I amb la bellesa passa el mateix. Crec en un art que sigui útil a la societat. Si això no fos possible, no faria res, l’art no m’interessaria […] Més que mai, sento aquesta necessitat, com deia Penrose sobre Picasso, “d’arribar a un pacte amb els seus semblants”, de fer que el meu art, decididament, estigui estretament lligat a les lluites, a les alegries i a les esperances del poble, i per damunt de tot, del meu poble català.”
Antoni Tàpies. Memòria i converses.

He volgut introduir la presentació del nostre projecte PRO PACEM amb aquestes quatre cites diferents, que ens situen de ple al centre del debat: el testimoni de Setsuko Thurlow, una “Hibakusha” supervivent de la bomba d’Hiroshima i víctima innocent d’una guerra atroç; una reflexió d’Erasme de Rotterdam, el gran humanista i defensor de la pau del segle XVI, sobre el fet que siguin sempre els innocents els que pateixen més a totes les guerres; un pensament espiritual sobre la impossibilitat de viure sense la pau dins els nostres cors, a càrrec del filòsof, teòleg i escriptor d’origen català i hindú, Raimon Panikkar; i una reflexió viscuda d’un dels més grans artistes del nostre temps, el pintor Antoni Tàpies, sobre el compromís de l’artista amb la societat.

PRO PACEM

PRO PACEM és un nou projecte de LLIBRE-CD que advoca per un món sense guerra ni terrorisme i pel desarmament nuclear total. El mosaic sonor s’articula com a diàleg viu de músiques espirituals vocals i instrumentals, procedents de diversos repertoris orientals (Armènia, Turquia, Sefarad, Índia, Israel i Xina) i occidentals (Grècia, Espanya, Anglaterra, Portugal, Itàlia, Estònia i Bèlgica). Aquestes músiques són inspirades pels antics oracles sibil·lins (Montserrat Figueras), les pregàries de l’Alcorà i de la litúrgia jueva, així com les peces vocals basades en un dels cants cristians d’invocació de la pau més antics: Da Pacem Domine (Doneu-me la pau, Senyor), primer a partir de la versió gregoriana, després a partir de la versió a tres veus de Gilles Binchois (s. XIV), arribant a la nova versió d’Arvo Pärt –composta expressament per al nostre concert a favor de la pau, interpretat al Fòrum de les Cultures de Barcelona, el 2004–, passant per les de Josquin, Parabosco, Orlando di Lasso i el lament sefardita El pan de la aflicción. Totes aquestes obres són cantades pels solistes de La Capella Reial de Catalunya. Aquest programa PRO PACEM és completat per altres músiques vocals cantades per Montserrat Figueras, com el motet Flavit auster del monestir de Las Huelgas, el villancet portuguès de Goa Senhora del mundo i el motet de Francisco Guerrero, així com improvisacions de Ferran Savall a la Deploratio IV; i també, per altra banda, les peces instrumentals de Christopher Tye, Henry Purcell i meves (Planctus Caravaggio), de caire profundament espiritual. El conjunt dels intèrprets és constituït per Montserrat Figueras, Lior Elmaleh, Marc Mauillon, Muwafak Shahin Khalil, Ferran Savall, els solistes de La Capella Reial de Catalunya, d’Hespèrion XXI i de Le Concert des Nations, així com músics convidats d’Armènia, dels Estats Units, d’Israel, de Palestina, de Turquia, de l’Índia, del Japó i de Grècia.

La part no musical, en aquesta ocasió importantíssima, amb quatre texts interessants sobre la funció de l’art i del pensament educatiu, filosòfic i espiritual, a més de les reproduccions de dues pintures inèdites d’Antoni Tàpies dedicades a la pau, pretén fer una àmplia reflexió sobre els camins de la pau al món, amb la col·laboració de quatre grans personalitats culturals i artístiques del nostre temps: Edgard Morin, Raimon Panikkar, Fatema Mernissi i Antoni Tàpies, que parlen respectivament del saber necessari per a l’educació del futur; de la importància del diàleg intercultural per tal d’arribar a la pau entre Orient i Occident; del model segons el qual evolucionarà el nostre món globalitzat: el del cowboy o el de Sindbad?; i finalment, sobre la relació i el compromís de l’artista creador amb la societat i el món en general.

Es tracta, ni més ni menys, d’una voluntat de reflexió conjunta, gràcies a la informació i al diàleg intercultural, sobre la manera de crear les condicions per a una presa de consciència real sobre la importància i les oportunitats del moment actual. És per això que el contingut del nostre llibre-CD ha sigut traduït a vuit llengües: francès, alemany, anglès, català, castellà, italià, àrab i hebreu.

Creiem fermament que només es poden combatre els principals enemics de l’home, a saber, la ignorància, l’odi i l’egoisme, amb amor, saber, empatia i entesa; al capdavall, és aquesta la funció última de l’art i del pensament. És per això que hem imaginat que totes aquestes músiques, aquestes obres d’art, aquestes reflexions filosòfiques i espirituals, aquestes anàlisis sobre el món globalitzat en què vivim, i també aquests coneixements que ens ofereixen les estadístiques que presentem, contribuiran a donar-nos una mica més de llum i de perspectiva objectiva del món actual tan obscur i complex. Les estadístiques són fredes i avorrides, però ens donen una visió precisa dels fets importants que cal conèixer, com les víctimes innocents i les persones desplaçades a causa de les grans guerres i conflictes, la despesa militar al món o la situació de l’arsenal atòmic escampat per Europa i pel món. El conjunt d’aquests coneixements ens hauria de servir per a ser més conscients de la situació en la qual vivim i per a reflexionar de manera independent sobre els camins que podrien dur a canviar la terrible situació de desgavell en què viu una humanitat esgotada, que sembla haver perdut el contacte amb els seus valors essencials de civilització i d’humanisme.

L’ampli ressò públic i mediàtic que puguem tenir tots, gràcies a Internet, com a artistes o com a particulars més o menys compromesos amb el nostre entorn públic, ens obliga a derivar-ne les responsabilitats inherents: ajudar al coneixement per lluitar contra la ignorància i el fanatisme, testimoniar a favor de la justícia i de la pau, treballar perquè els homes i les dones siguin cada dia més lliures i més solidaris, ensenyar la comprensió i el diàleg intercultural, sabent, com deia Joan Miró –un altre gran pintor català– que, com a artista (i també hi afegiria com a home), “el que compta no és una obra, sinó la trajectòria de l’esperit al llarg de tota la vida, no el que es fa durant aquesta vida, sinó el que es deixa entreveure, el que es permetrà als altres de realitzar en una data més o menys llunyana”. És aquesta actitud i aquesta força d’aquests grans homes que han dedicat la seva vida a lluitar per la llibertat i pel benestar dels altres, tal com Gandhi, que ens recorda que “quan algú entén que obeir lleis injustes és contrari a la seva dignitat humana, cap tirania no pot sotmetre’l”.

Però és important recordar que encara vivim en un món cruel, on hi ha tirans que redueixen nacions senceres a ostatges (Corea del Nord) o que massacren impunement el seu propi poble (Síria), un món també profundament injust, on l’1% de la població posseeix allò que necessita el 99% restant: millor habitatge, millor educació, millor sanitat i millor nivell de vida. Però, com indica Joseph E. Stiglitz (Premi Nobel d’Economia 2001), “a aquesta minoria, li falta quelcom que no pot comprar amb diners: entendre que el seu destí està totalment lligat amb la manera com viu l’altra part de la població (99%). Al llarg de tota la història, aquest destí compartit és quelcom que aquesta minoria només ha sigut capaç d’entendre… quan ja era massa tard.” És aleshores, com rebla amb extraordinària lucidesa Tony Judt (1948-2010), que “la por ressorgeix com a ingredient actiu de la vida política a les democràcies occidentals. La por del terrorisme, és clar, però també, i potser de manera més insidiosa, la por de la velocitat de canvi incontrolable, la por de perdre la feina, la por de perdre terreny davant d’altri, en una distribució desigual dels recursos, la por de perdre el control sobre les circumstàncies i rutines de la pròpia vida diària. I, potser per damunt de tot, la por que no tan sols deixem de determinar les nostres vides, sinó també que qui ostenta l’autoritat també n’hagi perdut el control, ara en mans de forces fora del seu abast.” El perill que preveu ja s’està produint: “El nostre culte contemporani de llibertat econòmica desenfrenada, combinat amb un sentiment exacerbat de por i inseguretat, està duent a un desmantellament del benestar social i a una regulació econòmica residual; això sí, tot això ve acompanyat per una creixent vigilància governamental de les comunicacions, dels moviments i de l’opinió. Un capitalisme ‘xinès’, per dir-ho d’alguna manera, de tall occidental.” Conclou reclamant un lloc per a la història recent, enmig d’una era de l’oblit: “Creiem haver après prou del passat per saber que moltes de les respostes d’abans, ara no funcionen, i això segurament sigui cert. Però el que el passat ens pot ajudar a entendre, és l’eterna complexitat de les coses.”

El desgavell al món s’ha accentuat aquests darrers anys, a causa d’una política econòmica inhumana que ha sacrificat milions de vides per imposar sistemes d’explotació totalment obsolets. És per això que, en aquest temps de greu crisi econòmica, és encara més sorprenent el fort augment de la despesa militar al món, que assoleix la xifra astronòmica de més de 1.700 bilions de dòlars i que no fa més que alimentar i prolongar els nombrosos conflictes armats que assolen Orient i Occident, molts d’ells no resolts i sense massa esperança d’arribar a una solució a curt termini. Desgraciadament, aquesta proliferació de conflictes de llarga durada (Afganistan, Iraq, Txetxènia, Palestina, Àfrica), juntament amb els més recents (Síria), al costat de guerres anomenades “irregulars” (guerrilles a Amèrica Llatina) i de terrorismes de signe divers, han originat fins avui milers de víctimes innocents i més de 33 milions de desplaçats al món. Tal com Erasme ja ho denunciava el 1516, “la guerra colpeja la majoria de vegades aquells que no hi són per res”. Vint anys després de permetre la destrucció sistemàtica de Sarajevo i la massacre de milers de bosnians innocents, assistim al martiri del poble sirià amb la mateixa indiferència humana i la total impotència de les grans nacions. El mal absolut és encara el que l’home infligeix a l’home, i és un fet universal que afecta la humanitat en el seu conjunt. Hannah Arendt fou potser la primera a reconèixer-ho quan escrigué, el 1945, que “el problema del mal serà la qüestió de fons de la vida intel·lectual a Europa després de la guerra”. L’art, la música i la bellesa poden salvar l’home d’aquest mal?

A la novel·la L’idiota de Dostoievski, un ateu anomenat Hipòlit pregunta al príncep Mixkin: “És veritat, príncep, que vau dir un dia que la ‘bellesa’ salvarà el món? Senyors –s’exclamà, prenent tota la societat com a testimoni–, el príncep pretén que la bellesa salvarà el món […] quina bellesa salvarà el món? […] El príncep el contemplà atentament i no respongué res.” El príncep no té resposta, però com Antoni Tàpies, creiem en un art que sigui útil a la societat, un art que, a través de la bellesa, la gràcia, l’emoció i l’espiritualitat, pot tenir el poder de transformar-nos i pot fer-nos esdevenir més sensibles i més solidaris.

“Ben tard t’he estimat, oh bellesa tan antiga i tan nova, ben tard t’he estimat!

Heus aquí que eres dintre, i jo fora, i és aquí on et cercava,
i sobre la gràcia d’aquestes coses que has fet, pobre desgraciat, m’he llançat!
Tu eres amb mi, i jo no era amb tu;
elles m’han retingut lluny de tu, aquestes coses que, amb tot,
si no existissin en tu, no existirien pas!

Has parlat, has cridat, has trencat la meva sordesa;
has brillat, has resplendit i has esvaït la meva ceguesa;
has embalsamat, he respirat i, alenant, t’aspiro;
he tastat, tinc gana i tinc set; m’has tocat i m’he encès per la teva pau.”

Agustí d’Hipona (354-430), Confessions, 10, 27

JORDI SAVALL
Bellaterra, principi de la tardor de 2012

Van demanar a Einstein que predigués quines armes serien utilitzades
a la Tercera Guerra Mundial. Em diuen que va respondre:
“Suposant que una Tercera Guerra Mundial arribés a la
destrucció nuclear, puc dir que la Quarta Guerra Mundial
serà lliurada amb arcs i fletxes.”
Comte Mountbatten de Birmània (1900-1979)