PEIWOH

Fa molt de temps, a Orient hi va néixer l’arpa, un arc, cinc cordes i unes mans que l’abraçaven… Pèrsia, Egipte, Grècia, la cultura celta i el món asiàtic en són el seu bressol. En el conte taoista de Peiwoh vivim el misteri de l’art com un procés màgic, on se’ns explica que ja en temps llunyans es vivia la creació artística com un acte sagrat. En aquesta metàfora de l’arpa, veiem que cadascun de nosaltres, es pot transformar en un arbre per esdevenir una arpa, per ser un instrument, i deixar que la música ompli el nostre cos i la nostra ànima. En la filosofia Zen, la sensació de buidor és fonamental per poder tornar a omplir-nos de les coses de la vida; per inspirar aire nou, hem d’expirar tot l’aire que guardem, d’aquesta manera, buidant-nos, com fa l’arpista Peiwoh, ens podrem omplir d’aire nou, d’una música que fluirà a través nostre com si fóssim les cordes de l’arpa i vibréssim amb el dolç alè d’un vent, transformant-nos en un arpa eòlica, l’arpa del vent.
Peiwoh és una inspiració de diverses tradicions que m’han ajudat a crear i donar veu al meu món musical, i una de les fonts de la qual més n’he begut és la música antiga i l’art de la improvisació: unes fonts infinites. Des que vaig començar a fer cançons, la idea d’acompanyar-me a l’arpa triple se’m feia cada cop més evident, la profunditat i subtilesa de l’arpa barroca italiana em va fascinar. La seva sonoritat envoltant és molt diversa i es diferencia de qualsevol altra arpa, ja que tot i ser de l’època barroca, té unes possibilitats cromàtiques i sonores molt modernes i riques que s’adapten perfectament a l’esperit de les meves cançons i acarona la veu suaument sense tapar-la mai. Hi ha també moments on sentim una petita arpa gòtica, de sonoritats càlides, llunyanes i també directes, i la més arcaica d’elles és una arpa celta de sons màgics i ancestrals. Agraeixo a en Rainer Thurau i a en Franz Reschenhofer la seva gran capacitat creativa, que m’ha ofert la possibilitat de compartir i crear amb aquests meravellosos instruments, nous camins i experiències. Una de les altres fonts que m’han inspirat intensament és la de la música tradicional, tan propera a la música antiga! I també no puc oblidar el llarg aprenentatge del món clàssic i romàntic que formen part dels primers anys d’estudi.
A Peiwoh apareixen diverses llengües, colors i sons que vaig sentir de petita quan vivia a Suïssa, a casa, amb els pares, amics i músics, i en cada una d’elles s’expressa i s’identifica una part diferent de mi mateixa. Cada llengua té el seu ritme, la seva melodia, que modula d’una forma diferent i determina i dóna inspiració al caràcter i a l’estil de la cançó. La poesia és una de les bases essencials d’aquest camí musical. Gràcies David Escamilla per fer-me descobrir la teva poesia i la llegenda de Peiwoh en el Jardí de Silencis.
Peiwoh ens porta cap a un procés de maduració, que de vegades ha estat dolorós i dramàtic: la vida porta en ella mateixa “petites morts”, tal com canto en el poema de Lorca, Canción de la muerte pequeña. Juan Ramón Jiménez ens explica en el seu breu però intens poema Corazón: muere o canta, que la música i la vida conquereixen la por, per donar coratge a continuar caminant, com si el fet de sentir la mort a prop ens donés més consciència de la vida i de les seves infinites possibilitats. I de lluny ens arriben ecos d’una “música callada”, d’una música gairebé imperceptible que en una nit profunda es fon amb la naturalesa, i llavors la música abraça el silenci, estimant-se com dos amants.
La instrumentació que utilitzo a Peiwoh, es basa en tres elements importants que entren en diàleg, i aporten colors i atmosferes diverses. Un element fonamental i essencial en la cultura mediterrània, és el ritme. La percussió, des de sempre, ha estat una part inseparable de la música i de la poesia, i, com amb l’arpa, ve de molt lluny la combinació entre aquests dos instruments, oposats, però companys inseparables. Dono gràcies a en Pedro i a en David per ser uns creadors meravellosos d’atmosferes i de paisatges que ens fan somniar. I també a Manuel Mohino per haver sabut captar aquestes atmosferes i paisatges, ritmes i melodies, sons i silencis amb tanta naturalitat i bellesa.
L’altre element són les cordes polzades i fregades. Hi ha diverses guitarres, la majoria d’elles de cordes metàl·liques, com la guitarra acústica i el santur – un psalteri persa – que es fonen amb el so de l’arpa, creant un bell tapís sonor i ric en harmònics. El hardingfele és un violí tradicional noruec d’origen molt antic, amb cordes simpàtiques, i que el sento com una altra veu, una veu gairebé humana que flota subtilment entre l’arpa i el cant. El contrabaix, ens dóna amb el seu ritme un contrapunt a l’arpa, i aporta una profunditat vibrant i expressiva. Gràcies Javier, Dimitri, Mario, Petter i Bjørn per la vostra entrega i creativitat infinites!
L’últim element, el més eteri de tots, és la veu. Des dels inicis de la música, la veu i l’arpa han estat juntes i han recorregut un llarg camí, per diferents èpoques i per estils molt diversos… Són dues coses gairebé inseparables, com cos i ànima, i el fet d’acompanyar-se, implica una altra manera de cantar, potser més intimista, més a prop de l’instrument i de les paraules. Les veus d’en Petter i d’en Ferran són molt diferents, però quan cantem els tres junts, a La Preghiera i a Naonunai es crea harmonia, complicitat i emocions intenses fruit de vivències compartides. Gràcies Petter i Ferran per la vostra tendresa i bellesa.

ARIANNA SAVALL
Bellaterra, 8 de març 2009