MUSICA NOVA

Potser tot va començar en aquells primers dies d’un nou segle naixent, potser al bell mig de la foscor d’una nit d’hivern d’un esperançador 1400. Un segle en el que es començarien a conèixer les meravelloses històries i odissees, d’una civilització mil·lenària de bell nou retrobada, d’uns temps antics on els filòsofs eren els mestres de saviesa i d’humanitat, on la música en les mans d’Orfeu era capaç d’amansar les feres més salvatges. Amb tantes novetats i meravelles, no ens ha d’estranyar que aquell vell ministril de corda volgués imaginar un so novell més expressiu i més ric, amb la idea d’una música nova que resultaria de fusionar en un sol instrument el cant amorós de l’antiga fídula d’arc, del rebab o del rebec trobadoresc i les dolces pulsacions del vell llaüt morisc, portador de belles harmonies i de ritmes plens de joia. Instrument que és reemplaçat per la vihuela de mano o viola de mà després de les successives expulsions dels jueus l’any 1492 i dels moriscos el 1609.

“this is an immensely enjoyable listen, its music both ravishing and substantial in the hands of these experienced performers. Savall makes no attempt to hide that they have recorded most of its music before, instead identifying the project as an excuse to celebrate over 50 years of working with it. Thus the best way to consume it is to sit back, treat it as the concert it once was and revel in the sound of viols, lute and percussion played with beauty and wisdom, and in perfect balance.”

Lindsay Kemp – Gramophone, November 2018

Un nou instrument per a una nova música

ORÍGENS
Potser tot va començar en aquells primers dies d’un nou segle naixent, potser al bell mig de la foscor d’una nit d’hivern d’un esperançador 1400. Un segle en el que es començarien a conèixer les meravelloses històries i odissees, d’una civilització mil·lenària de bell nou retrobada, d’uns temps antics on els filòsofs eren els mestres de saviesa i d’humanitat, on la música en les mans d’Orfeu era capaç d’amansar les feres més salvatges. Amb tantes novetats i meravelles, no ens ha d’estranyar que aquell vell ministril de corda volgués imaginar un so novell més expressiu i més ric, amb la idea d’una música nova que resultaria de fusionar en un sol instrument el cant amorós de l’antiga fídula d’arc, del rebab o del rebec trobadoresc i les dolces pulsacions del vell llaüt morisc, portador de belles harmonies i de ritmes plens de joia. Instrument que és reemplaçat per la vihuela de mano o viola de mà després de les successives expulsions dels jueus l’any 1492 i dels moriscos el 1609.

Estem a l’albada d’una nova etapa en la civilització europea, que deixa enrere la vella edat mitjana, i que gràcies al descobriment de l’antiga civilització grega, comença a donar vida a un nou món ple d’ideals i d’esperança, de bellesa i de creativitat, de descobertes i de conflictes, de saviesa i de fanatisme, d’un món però, en definitiva, que cerca de situar l’home al centre de la vida.

NEIX LA VIOLA D’ARC
És en aquest moment que neix aquest nou instrument d’arc; la viola da gamba, la viola d’arc o vihuela de arco, al nom del qual hem d’afegir la marca del nou període “viola renaixentista”. Com el llaüt renaixentista, aquest nou instrument té 6 cordes, afinades en quartes, tercera i quartes, i també set “trastes” que divideixen la quinta en semitons i permeten a cada nota guardar i projectar la seva ressonància natural.

Com demostra Ian Woodfield en el seu llibre sobre The Early History of the Viol (Cambridge University Press, 1984), és a la terra de València que les primeres imatges d’aquest nou instrument han quedat eternitzades en els últims anys del segle XV. Són les primeres pintures d’aquest nou instrument, realitzades a l’entorn de l’any 1480, que podem veure en les esglésies de Sant Feliu a Xàtiva (València) i de Sant Esteve de València, i també d’altres de començaments del segle XVI, com la pintura anònima d’escola valenciana o mallorquina representant “La Coronació de la Verge”, que es pot veure al Museu de les Belles Arts de València, o “La dormició de la Verge” també d’escola valenciana, conservada al Museu de les Belles Arts de Barcelona.

EL CONJUNT DE VIOLES
L’altre gran novetat en la creació d’aquest nou instrument va ser d’imaginar-lo imitant les diferents veus humanes, és a dir, fent-lo en les diferents mides corresponents a les respectives tessitures d’aquestes veus humanes, com el soprano, l’alto, el tenor i el baix. Neix així el “consort of viols” o conjunt de violes, una de les formacions fonamentals de la música de càmera del renaixement i del primer barroc del segle XVII. Com succeeix amb la invenció de l’instrument, cal situar les primeres creacions musicals per a aquest nou conjunt a l’entorn de les activitats musicals dels reis de la Corona Catalano-Aragonesa, començant per Alfons el Magnànim, que a la conquesta de Nàpols el 1442 hi estableix la seva cort i crea la primera Acadèmia de les Arts, i seguit de ben a prop a cort valenciana de Germana de Foix, germana de Lluís XII, segona muller de Ferran el Catòlic (1505-1516) i casada el 1526 amb Ferran d’Aragó, duc de Calàbria (Àndria, Pulla 1488-València 1550), aristòcrata de sang reial i d’origen napolità que va jugar un important paper en la política mediterrània de la Corona Catalano-Aragonesa a principis del segle XVI, arribant a ser virrei de València en companyia de la seva muller.

No menys important va ser l’aportació de la ciutat de Venècia, veritable Porta d’Oriente que va ser durant més de dos segles un dels centres més actius de creació i d’edició musical de tot Europa.

LA NOVA MÚSICA
En el repertori instrumental, poc després d’experimentar la interpretació de les cançons vocals amb els instruments, es passa ben aviat a compondre i editar obres especialment dedicades a ser tocades per l’orgue, el llaüt, les violes i tota mena d’“altri strumenti”, com es pot llegir en nombroses edicions de l’època, i concretament com es menciona en el prefaci de la col·lecció Musica Nova de peces instrumentals publicada el 1540 a Venècia, d’on hem escollit el bell Ricercare XIV de Hieronimus Parabosco sobre l’antífona “Da Pacem” exposada com a cantus firmus en la veu de tenor i present també en les altres diferents veus. És justament aquest títol que ens ha inspirat la idea i el contingut d’aquest enregistrament. Neixen aleshores com a “noves músiques” les Canzone per sonare, al mateix temps que el desenvolupament dels nous paràmetres harmònics i rítmics en la música de dansa, i les complexitats contrapuntístiques en les obres polifòniques (Fantasies, In nomines, Tientos, Canzoni, etc.) troba en el conjunt homogeni del “consort” de violes l’instrument ideal per a crear la millor la música “da camera”, aquella en la que totes les veus s’equilibren harmoniosament entre elles, sense que ninguna d’elles s’imposi a les altres.

Molt ràpidament, la pràctica musical privada i social amb aquest instruments s’estén en els cercles de la burgesia i de la cort en la majoria dels països europeus, com Itàlia, França, Flandes, Castella, Aragó i Catalunya i especialment a Alemanya, i a l’Anglaterra de l’època elisabetiana i jacobina (fins al final dels anys de la Commonwealth i de la restauració). És en aquest país on trobem els compositors més creatius (Christopher Tye, William Byrd, Thomas Tallis, John Dowland, John Jenkins, William Lawes, Henry Purcell, etc.) i on, al mateix temps, la viola de gamba i el conjunt de violes esdevenen molt populars: tant es així que durant els anys 1550 i 1650, en cas d’una invitació a dinar o sopar en certs cercles aristocràtics o burgesos britànics, no saber tocar la viola podia ser motiu de descortesia greu, ja que era molt probable que en acabar el dinar deixessin al convidat una viola per a poder participar tocant una de les veus en el “consort” que necessàriament es constituïa per a celebrar amb Consort Songs, danses, In Nomines o fantasies el final d’una joiosa vetllada. Recordem que aquesta “època daurada” del conjunt de violes conclou a finals del segle XVII amb les fabuloses Fantasias for the Viols de 1680, per a conjunts de 4, 5, 6 i 7 violes d’un jove Henry Purcell de 21 anys (ALIA VOX 9859).

RECERQUES I PRIMERS ENREGISTRAMENTS: 1966-1973
El present enregistrament presenta un florilegi de les músiques més representatives d’aquest repertori musical, una Musica Nova evocadora d’una ideal Harmonia de les Nacions, que com podem comprovar, es desenvolupa dins d’una veritable Europa musical “avant la lettre”. Un repertori que vaig començar a practicar –fa més de 50 anys– amb el conjunt Ars Musicæ de Barcelona dirigit pel Mestre Enric Gispert, durant els anys 1966-1967 (enregistraments La Música a Catalunya del Romànic al Renaixement el 1966 i els Songs of Andalusia: Music From The Middle Ages And Renaisance amb HMV (His Master’s Voice) el 1967, amb la soprano Victòria dels Àngels, després entre el 1968 i 1970 a la Schola Cantorum Basiliensis sota la direcció del meu professor el Dr. August Wenzinger, i a partir del 1971 amb el conjunt Ricercar de Michel Piguet (enregistraments Die Instrumentalvariation in der spanischen Renaissancemusik i Praetorius–Terpsichore amb EMI el 1973, Danses et musiques de la Renaissance italienne amb Erato Records el 1975).

HESPÈRION XX: 1973-1999
Amb la creació d’HESPÈRION XX el 1973 i al mateix temps l’inici del meu mestratge com a professor titular de viola de gamba i música de cambra a la Schola Cantorum Basiliensis (a Basilea, Suïssa), comença una nova i fructífera etapa, en la que podem desenvolupar un important treball de recerca, d’interpretació i d’enregistraments sobre aquest repertori, gràcies a la incorporació en el nou conjunt de violes dels meus primers deixebles més talentosos com foren Christophe Coin, Pere Ros, Paolo Pandolfo, Lorenz Duftschmid, Sergi Casademunt, Imke David, Eunice Brandão, Sophie Watillon, als quals s’afegeixen en els grans projectes (com les Fantasies de Purcell) altres especialistes com Wieland Kuijken, Philippe Pierlot i Marianne Müller; d’aquesta manera podem preparar cada any noves produccions que podrem presentar en concerts i després enregistrar en discs, gràcies a l’interès i a la col·laboració fidel des de 1976 d’importants productors internacionals:

Gerd Berg de la productora EMI Electrola (Alemanya) amb el qual vam enregistrar: Weltliche Musik im christlichen und jüdischen Spanien (1450-1550) el 1976; Canciones y Danzas de España, Songs and Dances from the Time of Cervantes (1547-1616) el 1977; Samuel Scheidt: Ludi Musici el 1978; El Barroco Español – Tonos humanos & Instrumental music (c. 1640-1700) el 1978; Giovanni Gabrieli / Giuseppe Guami – Canzoni da sonare el 1979; Renaissance music from the Neapolitan Court, (1442) el 1984; William Brade: Consort Music el 1983 Deutsche Harmonia Mundi; Antonio de Cabezón: Spanische Instrumentalmusik zur Zeit Karls V. EMI el 1985.

Alfred Krings de la producció de la WDR (West Deutsche Runfunk) amb el “Tonmeister” Thomas Gallia. Editats per Deutsche Harmonia Mundi. William Brade: Consort Music el 1983; Johann Hermann Schein: Banchetto musicale el 1986, Andreas Hammerschmidt: Vier Suiten aus “Erster Fleiss” el 1986.

Michel Bernstein de la productora Astrée/Auvidis, França (Louis Bricard) amb Thomas Gallia (Tonmeister) Musicque de Ioye (1550) el 1978; Orlando Gibbons: Fantaisies royales el 1980; John Coprario: Consort Musicke el 1980; Orlando di Lassus: Sacræ Cantiones
el 1981; Eustache du Caurroy: XXIII Fantasies el 1983; Johann Sebastian Bach: Die Kunst der Fuge el 1986; John Dowland: Lachrimae or Seven Teares (1604) el 1988; Christopher Tye: Lawdes Deo, Complete Consort Musicke
el 1989; Johann Rosenmüller: Sonata da Camera e Sinfonie 1654-1682 el 1989; Diego Ortiz: Recercadas del Trattado de Glosas (1535) el 1990.
Nicolas Bartholomée i Manuel Mohino per Astrée/Auvidis: John Jenkins: Consort Music in Six Parts el 1990; Matthew Locke: Consort of Fower Parts el 1994; Lluís del Milà: Fantasies, Pavanes & Gallardes, el 1995; Henry Purcell: Fantasias for the Viols
el 1995; Samuel Scheidt: Ludi Musici II el 1997.

Nicolas Bartholomée per Alia Vox amb HESPÈRION XX a partir del 1997: Joan Cabanilles (1644-1712): Batalles, Tientos & Passacalles el 1997, Elizabethan Consort Music, 1558-1603 el 1998.

HESPÈRION XXI: 2000-2018.
Enregistraments fets per Alia Vox per Nicolas Bartholomée: Anthony Holborne: The teares of the Muses (1599) el 2000; William Lawes 1602-1645: Consort Sets in Five & Six Parts el 2002; Alfonso Ferrabosco, the Younger: Consort Music to the Viols in 4, 5 & 6 parts el 2003.
Enregistraments fets per Alia Vox per Manuel Mohino: Lachrimæ Caravaggio el 2007, Henry Purcell: Fantasias for the Viols (1680) reedició del 2008, Ministriles Reales: Música instrumental de los Siglos de Oro – Del Renacimiento al Barroco 1450-1690 el 2009, John Dowland: Lachrimae or Seaven Teares reedició del 2013.

Finalment, després de més de 50 anys de freqüentar ininterrompudament, amb concerts i enregistraments, aquest fascinat patrimoni, hem volgut reunir en aquest CD una selecció dels millors exemples d’obres dels segles XVI i XVII, dedicades al conjunt de violes o d’obres conservades en la versió de teclat (com és el cas de les obres de Joan Cabanilles, Pedro de Araujo i Pedro de San Lorenzo), però possibles de ser interpretades per aquests instruments. Volem així oferir un homenatge molt especial a totes aquestes meravelloses músiques que tant han contribuït al desenvolupament d’una dimensió musical poètica i expressiva incomparable, i al mateix temps celebrar l’extraordinària bellesa i diversitat d’aquests Danses, Fantasies, In Nomines, Capricis, Ricercari, Sonates, Consonàncies, Folies i Llàgrimes, imaginades pels més grans mestres del renaixement i del barroc. Posant en evidencia també una Europa musicalment diversa i dialogant, que feia possible que els músics viatgessin amb tota llibertat, veiem així músics espanyols (Diego Ortiz) i catalans (Joan Arañés) a Itàlia; italians a Anglaterra (Innocenzio Alberti), anglesos a Itàlia (John Cooper, que canvia el seu nom per Giovani Coperario després de la seva estada a Itàlia), alemanys a Venècia (Johann Rosenmüller), anglesos a Alemanya (William Brade) i a Dinamarca (John Dowland), francesos a Itàlia (Marc Antoine Charpentier), italians a França (Luigi Rossi, Jean-Baptiste Lully). És l’Europa cultural que mostra la seva millor cara, la que fa possible compartir les idees i la bellesa, i intercanviar-les amb llibertat, gràcies a la creativitat d’un art sempre inspirador i innovador, proposat i defensat pels seus millors artistes.

L’EMOCIÓ I LA JOIA DE LES LLÀGRIMES

Si en alguns moments, el so melancòlic del conjunt de violes pot semblar dominar l’esperit joiós i rítmic de les danses, recordem que és per a captar millor la dolça expressivitat dels afectes humans, unes emocions que com ens recorda John Dowland poden semblar contradictòries. El gran “Orfeu” anglès (Anglorum Orpheus) ens diu en el preludi de les seves Lachrimæ or Seven Teares de 1604; que “malgrat que el títol prometi llàgrimes, … no ni ha en canvi cap dubte que les que vessa la música també plauen, i que les llàgrimes no sempre neixen de la pena, sinó a vegades també de l’alegria i de la felicitat”.

JORDI SAVALL
Viena i Bellaterra
Gener i febrer del 2018