MR. DE SAINTE COLOMBE LE FILS Pièces de Viole

Ref: AV9827

• Jordi Savall
• Jean-Pierre Marielle, Récitant

La família Sainte-Colombe, víctima avui dia de la seva discreció –ja que, malgrat la recerca perseverant, encara existeixen dubtes sobre la informació recollida–, ens ha deixat afortunadament unes pàgines musicals admirables, totes manuscrites, descobertes al llarg dels últims anys.
Sainte-Colombe, immortalitzat per sempre per Jean-Pierre Marielle a la pel·lícula Tots els matins del món, no és del tot com es creia que era. No fa gaire s’ha trobat el rastre de Sainte-Colombe fill, ni més ni menys que… a Anglaterra.
Pel que sabem fins avui, sembla que la família era originària del sud-oest de França. El pare es deia Jean i va passar gairebé tota la seva vida a París. Ell va ser alumne de Nicolas Hotman i, més tard, van ser molts els seus deixebles: Pierre Méliton, Jean Desfontaines, Jean Rousseau (que li va dedicar el seu Traité de la viole l’any 1687), Danoville (que va qualificar el seu mestre d’«Orfeu de la seva època» en el seu Art de toucher le dessus et la basse de viole del mateix any) i, sobretot, Marin Marais, de qui Titon du Tillet ens relata una història meravellosa en el seu Parnasse François de 1732: «Quan, al cap de sis mesos, Sainte-Colombe es va adonar que el seu alumne podia ser millor que ell, li va dir que ja no tenia res més per ensenyar-li. Tot i això, Marais, apassionat de la viola, va voler continuar aprenent dels coneixements del mestre per perfeccionar la seva tècnica. A l’estiu, Sainte-Colombe es tancava en una petita cabana de fusta que havia construït sobre les branques d’una morera al jardí per tocar la viola tranquil·lament i sense que el molestessin. Marais, que podia accedir sense problemes a la casa, s’esmunyia sota la cabana i escoltava amb atenció el mestre. Va ser així com va retenir alguns fragments i la manera tan especial de tocar amb l’arc que els mestres se solen reservar per a ells mateixos. Però aquesta situació no va durar gaire temps: quan Sainte-Colombe es va adonar del que succeïa, va prendre les mesures pertinents perquè el seu alumne no el tornés a escoltar». Aquest text mostra la gran senzillesa del músic, fins i tot un cert ascetisme, malgrat l’admiració que pogués causar al seu voltant. Pot ser que aquest hermetisme respongui al fet que Sainte-Colombe es mogués en un ambient protestant, com ho demostren la seva relació, per exemple, amb Étienne Bourdet (capità de fragata expulsat de la marina després de la revocació de l’Edicte de Nantes l’any 1685) o una nota que figura al manuscrit Haag (registre d’estat civil dels protestants de l’església de Charenton): «Colombe, que mostrava un comportament molt dubtós envers la religió, 1700».
Titon du Tillet, gràcies al qual disposem de les dades més valuoses sobre Sainte-Colombe, explica que les seves dues filles «també tocaven la viola, una la viola francesa i l’altra el baix de viola, i formaven, d’aquesta manera, un grup de tres violes juntament amb el pare». Aquestes dues joves es deien Françoise i Brigitte i es van casar amb membres de famílies d’artistes protestants. Rémond de Saint-Mard és l’únic que a les seves Réflexions sur l’opéra parla d’«un fill il·legítim de Sainte-Colombe, el qual no tenia prou imaginació per mentir». Ara bé, aquest fill, segurament pel seu compromís religiós, es va establir a Anglaterra després d’haver estudiat, evidentment, amb el seu pare. El magnífic Tombeau compost en honor seu, com el de Marin Marais de 1701, li ret homenatge. Sainte-Colombe fill va gaudir de cert renom al seu país adoptiu. Va ser professor de viola de Grisel Baillie a Edimburg l’any 1707 i se li va dedicar un concert el 14 de maig de 1713 a Londres.
Les sis suites per a viola sola de Sainte-Colombe fill van aparèixer a la biblioteca de la catedral de Durham, al nord d’Anglaterra, copiades a principis del segle XVIII per un canonge de la catedral anomenat Philip Falle. També es va trobar una obra de caràcter teològic signada pel pastor Henri Auger de Sainte-Colombe, natural de la regió francesa de Béarn i membre de la mateixa família que els músics.
La producció de Sainte-Colombe fill s’inscriu en la literatura de la viola de gamba francesa, ja que l’instrument va caure en desús a Anglaterra durant aquesta època, encara que el compositor utilitzés la viola tradicional de sis cordes i no la de set que s’emprava a França. La setena corda l’havia afegida el seu pare, a l’instrument. A diferència del seu pare, Sainte-Colombe fill escriu per a viola sola, sense acompanyament, seguint els nous gustos de l’època, com ho demostra l’obra de Marais. Deixant de banda les obres de Sainte-Colombe pare, el fill recorre –tret del Tombeau de la sisena suite– a l’ordre clàssic de la suite de danses que s’estilava a finals del segle XVII, tant en la música per a clavicèmbal com en la de cambra.

CATHERINE CESSAC
Traducció: Traduit.com

Bibliografia:
DUNFORD, Jonathan; «Les musiciens français antérieurs à Marin Marais (2)», a L’Écho de la viole, 4, 2000, pàg. 2-3.
VAAST, Corinne; «Monsieur de Sainte-Colombe protestant?», a Bulletin de la Société d’Histoire du Protestantisme Français, juliol-setembre 1998, 591-601; “À propos de M. de Sainte-Colombe”, a ibid, gener-març 1999, pàg. 189-191.