MONTSERRAT FIGUERAS. La Voix de l’Emotion

Referència: AVSA9889

• Monsterrat Figueras

La necessitat de trencar nítidament amb la tradició romàntica aparegué a l’inici dels anys 70. És quan es féu evident que l’execució de la música vocal antiga requeria un nou enfocament en l’aspecte estilístic i tècnic, comparable al que es començava a posar en pràctica en el seu equivalent instrumental. És l’època en què alguns joves artistes dedicats a la recerca comencen a cridar l’atenció de la crítica i del públic. Entre ells, Montserrat Figueras fou aviat aclamada com una de les figures capdavanteres més apassionants d’aquesta nova perspectiva.

La necessitat de trencar nítidament amb la tradició romàntica aparegué a l’inici dels anys 70. És quan es féu evident que l’execució de la música vocal antiga requeria un nou enfocament en l’aspecte estilístic i tècnic, comparable al que es començava a posar en pràctica en el seu equivalent instrumental. És l’època en què alguns joves artistes dedicats a la recerca comencen a cridar l’atenció de la crítica i del públic. Entre ells, Montserrat Figueras fou aviat aclamada com una de les figures capdavanteres més apassionants d’aquesta nova perspectiva.

Nascuda a Barcelona, començà els seus estudis de cant amb Jordi Albareda i, ja de molt jove, passà a formar part del conjunt de música antiga més prestigiós de Catalunya, Ars Musicæ, on cantà les obres dels grans polifonistes espanyols del segle XVI i els cançoners de la cort de Carles V, que constituirien el nucli dur de la seva formació musical. El seu casament amb Jordi Savall, el 1968, inicià una aliança tant artística com personal que deixaria la seva empremta en l’evolució de tot el moviment de renovació de la música antiga.

A la Schola Cantorum Basiliensis i a la Musikakademie de Basilea, on estudià amb Kurt Widmer, Thomas Binkley i més tard amb Eva Krasznai, Montserrat Figueras tingué l’ocasió de desenvolupar la seva formació vocal general, mentre s’iniciava en la recerca més avançada sobre tècniques vocals originals. L’ambient propici en aquestes institucions fou de màxima importància per al desenvolupament personal de Montserrat Figueras com a cantant. La majoria dels tractats originals sobre la pràctica de l’execució instrumental dels segles XVI, XVII i XVIII deixen clarament palès que, per a tocar qualsevol instrument, l’objectiu principal és imitar la veu humana de la manera més fidel possible, no sols des del punt de vista de l’expressió sinó també dels efectes tècnics. Ara bé, l’única forma d’assolir una alternativa viable als models vocals establerts de signe romàntic era fer exactament el contrari i cercar enfocaments similars als que els músics d’instruments antics havien pogut elaborar fins aleshores. Si la Camerata florentina inventà el nou “stile recitativo” com a mitjà per a “imitare col canto chi parla”, l’objectiu passava a ser, fins a cert punt, “imitare col canto chi suona”.

És aquest probablement un dels aspectes que em van impressionar més quan vaig assistir, per primera vegada, a un recital de Montserrat Figueras i de Jordi Savall, fa uns trenta-cinc anys, a la capella barroca de la Universitat de Coïmbra. Hi van interpretar un tono humano espanyol del segle XVII, i la pròpia frase musical circulava entre la veu i la viola com si ambdues fossin simplement elements complementaris d’un sol instrument polifònic: tots plegats teníem la impressió que la viola d’en Jordi cantava literalment, mentre la Montserrat produïa exactament el mateix efecte de projectar el so i d’articular les frases com si posseís una fórmula miraculosa per a transformar les seves cordes vocals en cordes fregades.

Juntament amb l’estudi de l’execució instrumental, les recerques erudites foren sens dubte referències essencials en la formació de la seva aproximació personal a la música vocal antiga, però potser hi ha una altra font d’inspiració que va ser encara més determinant per al seu particular estil vocal: el perfecte coneixement de l’estil de cant tradicional de la seva Catalunya natal, on perduren nombrosos aspectes de tècniques vocals seculars, sovint associades a melodies i danses que es remunten a la Baixa Edat Mitjana. Aquest coneixement no es limita en absolut a les tradicions pròpies del seu país, sinó que és acompanyat per un interès constant pel conjunt del patrimoni de la música vocal de les diverses cultures mediterrànies, del Magrib fins als Balcans i del Pròxim Orient fins al Migdia francès.

Cap d’aquestes influències tan variades prové d’un projecte purament intel·lectual o d’algun intent simplement acadèmic: Montserrat Figueras les absorbí, en primer lloc, gràcies a la seva intuïció innata, incorporant-les amb tota naturalitat en la seva musicalitat instintiva i completant d’aquesta manera una mescla perfecta que unifica totes les seves interpretacions en un estil personal que hom no deixa de reconèixer, ja sigui en cantar una melodia sefardita, un madrigal de Monteverdi o una canzonetta de Sor. Aquest és segurament el motiu pel qual ha acabat seguint la disciplina de treball més estricta per a preparar cada peça, sense perdre mai l’enfocament espontani que caracteritza cadascuna de les seves aparicions.

De fet, malgrat el meu convenciment de la importància de tots els aspectes que he remarcat per a comprendre la formació del talent artístic de la Montserrat, caldria deixar clar que cap d’ells podria explicar, i ni tan sols descriure, l’essència del seu impacte en l’oient, sobretot en el concert. La seva bellesa era sublim, i la seva sola presència dalt l’escenari l’envoltava d’una aura al mateix temps d’intensa sensualitat i de gràcia aristocràtica, dues qualitats que es fan encara més evidents en el seu cant, al qual es lliurava en cos i ànima, en esperit i emoció. Tot el seu cos semblava emanar els ritmes dansats d’una melodia. La seva cara esdevenia el mirall de la tensió afectiva de cada text, expressant alegria i tristesa, desig i devoció, passió i malenconia, exaltació i serenor.

El mateix es pot dir de la seva veu. Amb una mescla única de caliu i transparència, podia tocar tota la gamma de les emocions humanes, tot expressant cada matís del sentit d’un poema. I encara que no semblés particularment poderosa, es projectava tan bé que fins i tot en una gran catedral, era transmesa meravellosament des de l’altar principal fins a la darrera fila de la nau.

Heus aquí una artista que ha actuat arreu del món, la major part de les ocasions amb Hespèrion XX, l’extraordinari conjunt que fundà el 1974 juntament amb el seu marit, Jordi Savall, l’instrumentista de vent Lorenzo Alpert i el llaütista Hopkinson Smith; o, des de fa alguns anys, amb el conjunt vocal La Capella Reial de Catalunya. Els seus nombrosos enregistraments han sigut mereixedors dels premis més prestigiosos en l’àmbit de la música clàssica. Imitada per moltes, continua essent la referència segons la qual són mesurades les seves col·legues.

Aquest homenatge indispensable del qual Montserrat Figueras és objecte presenta una recopilació personal en forma de doble àlbum que abasta els diferents àmbits del repertori en el qual excel·lí, des de les melodies sefardites i les profecies obsessives de la Sibil·la fins als cançoners polifònics del Renaixement hispànic i les encantadores melodies del repertori de la vihuela espanyola, des del caire piadós i intens de les obres cabdals de Guerrero o Victoria fins a les exquisides monodies acompanyades de Monteverdi o Merula, des de l’encant i la vivacitat rítmica del tono humano de la primeria del barroc espanyol fins al seu equivalent més tardà del temps de Goya i de les guerres napoleòniques, a les albors del romanticisme. Per a qui ja apreciava Montserrat Figueras, aquest àlbum serà una mena de mostra de la seva carrera i la seva música, organitzada amb cura i amor; per a qui descobrirà aquí, per primera vegada, la saviesa i l’emoció inherents a la seva veu i al seu talent, estic segur que serà un moment de descoberta inoblidable de qui fou una de les artistes més autèntiques i apassionants del món actual de la música antiga.

RUI VIEIRA NERY
Universidade Nova de Lisboa

Traducció: Gilbert Bofill i Ball