MARIN MARAIS Suitte d’un Gôut Etranger, Pièces de Viole IV Livre

Ref: AVSA9851

• Jordi Savall
• Pierre Hantaï
• Philippe Pierlot
• Xavier Díaz-Latorre
• Rolf Lislevand
• Andrew Lawrence-King
• Pedro Estevan

Va ser vers l’any 1959 quan vaig descobrir l’existència del compositor Marin Marais i les seves Peces per a Viola. Jo tenia 17 anys i estudiava el violoncel des de feia només uns escassos dos anys. Curiós com sóc de mena, jo ja cercava aleshores obres desconegudes i músiques que ningú no tocava. A Barcelona, a la botiga “Casa Beethoven”, situada al número 97 de les famoses Rambles, vaig trobar una “Suite en re menor” que em va semblar força interessant, arranjada per a violoncel per Christian Döbereiner i publicada per Schott & Co. el 1933. Recordo que immediatament em vaig sentir seduït pel caràcter tan original de les diferents peces que contenia: Prélude, Sarabande Grave, Paysanne, Charivary, i més especialment pels Couplets des Folies d’Espagne. El que em fascinava de totes aquestes músiques, que he anat descobrint a poc a poc i a les quals hi he retornat assíduament, com a les de François Couperin, Caix d’Hervelois, August Kühnel, Jan Schenk, Christopher Simpson, Diego Ortiz i, naturalment, les tres sonates per viola de gamba i clavecí de J.S.Bach, era el gust intens i marcat d’un món antic i desconegut però que al mateix temps era molt actual per ser ple de vida, de poesia i d’imaginació.

Uns quants anys més tard, durant l’estiu de 1965, un mes després d’haver acabat els meus estudis de violoncel, vaig tornar a Barcelona després d’un Stage de Música a Santiago de Compostela on vaig treballar la música de cambra barroca amb el clavecinista Rafael Puyana. Ell em va aconsellar d’aprendre a tocar la viola de gamba, el veritable instrument pel qual s’havien composat aquelles músiques i que jo tocava aleshores amb el violoncel. De camí a Barcelona vaig anotar en la meva agenda: “cercar una viola de gamba.” En arribar m’esperava una sorpresa: el mestre Enric Gispert, director del conjunt de música antiga Ars Musicae, volia parlar amb mi. Em va proposar de deixar-me una viola de gamba, sempre que jo estés interessat en aprendre seriosament aquell instrument. Em va demanar que col·laborés en la seva formació per a formar un conjunt de violes per a fer concerts i enregistraments. Més tard, vaig entendre que havia estat Montserrat Figueras, que també cantava en aquest conjunt i que també havia estudiat violoncel al Conservatori, la qui havia fet que el mestre Enric Gispert es fixés en un jove violoncel·lista que interpretava molt bé Bach i el repertori barroc. Aquesta fou una trobada determinant que constituí i constitueix encara una part essencial i indissoluble de tot allò creatiu que humanament i musical hi ha en la meva vida.

Un any després, al mes de març de 1966, en el mateix moment en què feia el meu primer concert –interpretava les músiques de Diego Ortiz–, vaig conèixer Wieland Kuijken que es trobava a Barcelona per tocar una de les Passions de Bach. Durant l’estiu següent, vaig passar quinze dies molt estimulants amb ell per treballar la música de viola, abans d’anar a Londres per estudiar-ne el repertori anglès al British Museum. Però al mes d’abril, a mitjans d’aquella bella primavera de 1966, vaig tenir el privilegi de gaudir d’una breu estada a París durant la qual vaig poder fer recerca sobre música de viola de gamba a la Bibliothèque Nationale. Va ser una setmana intensa i plena d’emocions: pels matins aprenia i anava coneixent més i millor el repertori per a viola, i per les tardes i vespres, la que un any més tard seria la meva dona. Després de nou anys d’estudi de violoncel, als meus 24 anys encarava el meu primer any d’estudi de la viola de gamba de forma autodidacte, però ja estava convençut que, per aprendre a tocar com calia aquest instrument oblidat durant més de 150 anys, era essencial consultar directament els testimonis que ens havien deixat els grans mestres antics.

Sabia que Marais era un músic interessant, jo coneixia algunes de les seves peces, però en aquells anys (1960-64), jo ignorava la dimensió real de la seva producció per viola. Se’m va obrir un horitzó completament nou al davant quan vaig descobrir entre diversos reculls de M. De Machy, Caix d’Hervelois, Antoine Forqueray, François Couperin i d’altres manuscrits anònims, les més de 500 peces de Marin Marais. La possibilitat d’estudiar l’obra de Marais, juntament amb d’altres Peces per a Viola, manuscrites o impreses, conservades a la Bibliothèque Nationale de París, em va permetre constatar la importància de la seva obra, així com la increïble varietat i la riquesa d’informacions que contenia sobre la tècnica de tocar: la seva digitació, l’articulació, la posició dels dits i de l’arquet, així com de la interpretació, l’ornamentació, el vibrato, l’accentuació, el frasseig, etc… Va ser aleshores que me’n vaig adonar de la injustícia del fet que totes aquelles meravelles dormissin el son de l’oblit més profund. Vaig tenir la sensació que els meus nou anys de violoncel s’acabaven de volatilitzar i que calia que recomencés gairebé de zero.

Durant deu anys, la música de Marin Marais ha estat per a mi la font d’inspiració i de treball més important. Moltes trobades i esdeveniments musicals es dugueren a terme durant aquells anys: entre el 1968 i el 1970 vaig estudiar a la Schola Cantorum de Basilea (amb el Professor August Wenzinger), el 1973 vaig succeir el meu mestre dins la mateixa escola, el 1974 vaig fundar Hespèrion XX amb Montserrat Figueras, Hopkinson Smith i Lorenzo Alpert. Però pels efectes directes de la meva manera d’interpretar la viola, he de remarcar la meva trobada el 1972 amb Mme. Geneviève Thibault, Comtessa de Chambure, i el fet que ella hagués decidit ben generosament, després d’haver-me escoltat tocar una sonata de Bach amb Rafael Puyana, de deixar-me un Baix de Viola de la seva col·lecció privada. Tot d’una, tots els matisos que jo treballava amb diligència com “tocar l’arquet a l’aire” o bé “deixar morir el so” es feien evidents, i la lleugeresa i la sensibilitat d’aquell Baix de Viola de set cordes, d’un luthier anònim francès del segle XVII, feien evidents i possibles els mil matisos que la música de Marin Marais demanava. I tot just passats gairebé tres anys, a mitjans de 1975, gràcies a la iniciativa de Michel Bernstein amb la seva col·lecció Astrée “Deffence & Illustration de la Musique Française”, vaig poder enregistrar a la petita església romànica de Saint Lambert des Bois, amb aquesta viola antiga, el primer disc (AS 4) dedicat a l’obra de Marin Marais: va ser una selecció de Peces per a Viola del Segon Llibre (Folies d’Espagne, Suite en si mineur et Les voix humaines). Sis mesos més tard, al desembre de 1975, seguiren les Peces de Viola de François Couperin (AS1), i al gener de 1977 una primera selecció de 12 peces per a Viola de la «Suitte d’un goût Etranger» del IV Llibre del mateix Marais .

D’aleshores ençà, Marin Marais i la viola de gamba, gràcies a tots els violistes, músics i musicòlegs que s’han ocupat de fer reviure en la nostra època aquest immens i meravellós patrimoni, ja no són uns desconeguts del panorama musical. Gràcies també a una contribució excepcional: la de la meravellosa pel·lícula Tous les Matins du Monde inspirada en la novel·la de Pascal Quignard, i dirigida amb l’extraordinària sensibilitat musical d’Alain Corneau i en la qual jo vaig tenir l’honor i la responsabilitat de seleccionar i d’interpretar la Música. Aquesta pel·lícula ha permès a milions de persones en el món de descobrir i d’atansar-se a aquestes músiques, fins aleshores massa confidencials.

Avui (trenta anys després d’aquell primer enregistrament realitzat el 1977), he decidit reprendre aquella extraordinària “Suitte d’un goût Etranger” i d’enregistrar-la integralment amb totes les seves 33 peces, convençut que ens ofereix l’essència i la perspectiva més completa de l’art de Marin Marais. Un art finalment alliberat de les seves ordenacions clàssiques, la “Suitte” no té preludi i compta amb només dotze danses, algunes força particulars: alemanya per al tema i giga per al baix, alemanyes L’asmatique, La singulière (a 3), La bizarre, La superbe, giga La caustique. Marais també abandona la tonalitat de base i, com en Le labyrinthe, ens invita a passar per les tonalitats més variades i extremes per l’època: de mi bemoll major a fa dièsi major passant per mi (natural) menor, mi major, sol major, do major, la menor, la major, re major, re menor, fa major, fa menor y fa dièsi menor. Aquesta suite mostra una sorprenent varietat d’expressions que van des de les emocions més simples i iròniques (La tourneuse, La sauterelle), rústiques (Feste champêtre, Muzette) i complexes (Caprice o Sonate, La minaudière), fins a les més sofisticades (Le labyrinthe, L’arabesque), espectaculars (La marche tartare, Le tourbillon), i secretament emotives (La rêveuse, L’amériquaine), fins a Le badinage final molt misteriós i bastant nostàlgic tot i el seu títol.
Aquesta “Suitte”, que forma part de la segona part del seu IV Llibre, està especialment dedicada a violistes experts, tal com ell precisa: “aquells ja avançats en Viola, trobaran unes peces que de primer els semblaran d’una gran dificultat, però amb una mica d’atenció i de pràctica, s’hi familiaritzaran. Les he composades així per exercitar l’habilitat d’aquells a qui no agraden les peces fàcils i que sovint tampoc no estimen gaire les peces d’execució complicada.” Per l’originalitat de la seva presentació, l’audàcia dels efectes, l’adequació dels diferents caràcters que representen aquells “gustos estrangers”, aquesta Suitte no té cap equivalent en el repertori barroc. L’extremada virtuositat de moltes d’aquestes peces contrasta amb la simplicitat aparent i la gran emoció de moments com La Rêveuse o Le Badinage. Però finalment, gràcies a les harmonies sempre refinades i molt elaborades, gràcies als ritmes audaços i incisius i, sobretot a un cant d’una línia melòdica molt pura i natural, aquestes peces sempre romanen impregnades de vitalitat i de gràcia. Aquesta gràcia “més bella que la bellesa” és la que, segons els mots de La Fontaine, “s’insinua en l’ànima per a fer-la vibrar plenament”. Tot estudiant, tocant i escoltant aquesta meravellosa música, entenem millor l’encert de l’Elogi Pòstum fet a Marin Marais per Evrard Titon du Tillet el 1732 : “Hom pot dir que Marais ha portat la viola al seu més alt grau de perfecció, i que és el primer que l’ha fet conèixer en tot el seu abast i en tota la seva bellesa pel gran nombre de peces excel·lents que ha composat per a aquest instrument i per la manera admirable amb què les executava.”

JORDI SAVALL
Bellaterra, estiu de 2006

Les altres seleccions dedicades als altres Llibres van ser enregistrades, sempre a Saint Lambert des Bois, l’abril de 1978 (Primer Llibre), març de 1983 (Cinquè Llibre), i gener de 1992 (Tercer Llibre).
2 Citat en la Vie de musiciens et autres joueurs d’instruments du règne de Louis le Grand.