MARIN MARAIS
Pièces de viole des Cinq Livres

Referència: AVSA9872

• JORDI SAVALL
• Ton Koopman
• Hopkinson Smith
• Christophe Coin

Com molts dels seus contemporanis, Marin Marais va patir la proximitat de músics extremadament brillants: entre Lully i Rameau, també podríem citar Charpentier, Delalande, Campra i François Couperin. I la resta? Els Destouches, Mouret i Marais han quedat esmorteïts al costat de les estrelles d’una època fèrtil i sacsejada per polèmiques virulentes. L’escola dels clavecinistes i organistes, que no rivalitzava en absolut amb l’art vocal de Lully, encara és present en el repertori dels nostres músics: D’Anglebert, Lebègue, Dandrieu, Grigny o Clérambault encara ressonen als nostres instruments. Però Marin Marais va tenir la dissort, més enllà de compondre òperes a l’ombra de Lully, de mostrar la plenitud del seu art en un instrument que la família dels violins va fer caure en l’oblit: la VIOLA DE GAMBA o BAIX DE VIOLA. No és fins a l’actualitat que hom ha redescobert la manera particular de tocar-lo, així com els compositors que hi destacaren.

Nascut el 31 de maig de 1656, fill d’un sabater, Marin Marais començà el seu periple musical com a nen cantor a Saint-Germain-l’Auxerrois, al mateix temps que un altre nen amb futur prometedor: M.R. Delalande (1656-1726), conegut sobretot per la seva música religiosa. Als setze anys deixà el cor i esdevingué alumne de Sainte-Colombe, el virtuós de la viola de gamba que havia perfeccionat la tècnica de l’instrument de tal manera que, segons Hubert Le Blanc, li hauria permès “d’imitar les més belles ornamentacions de la veu” (Défense de la Basse de Viole, 1740). En efecte, la viola de gamba es trobava a l’inici de la seva popularitat a França. Ja el 1636, Marin Mersenne escrivia a L’Harmonie Universelle: “Els que han sentit tocar excel·lents intèrprets i bons concerts de viola saben que no hi ha res més encisador després de les grans veus que els cops esmorteïts de l’arquet que acompanyen els trèmolos produïts al mànec, però com que no és menys difícil descriure’n la gràcia que la d’un perfecte orador, cal sentir-los per a entendre-ho.” L’escola anglesa, introduïda a França pel violista de Richelieu, André Maugars, va donar després a la viola la seva tècnica i estil propis, perfeccionats a partir de mestres com Sainte-Colombe. Així doncs, Marin Marais es beneficià d’aquest ensenyament i no trigà a superar el seu mestre. Als vint anys va ser contractat per la cort com a “músic del rei” i el 1679, nomenat “ordinari de la Cambra del Rei per a viola”, un càrrec que ocupà fins al 1725, poc abans de la seva mort. La seva fama augmentà molt de pressa: el 1680 era citat al costat del seu mestre, entre els grans virtuosos del moment. Compaginava les obligacions a la Cort amb la composició i l’ensenyament de la viola.

+ Informació al llibret del CD

MARIE-MADELEINE KRYNEN
Traducció: Gilbert Bofill i Ball