MARIN MARAIS
Alcione. Tragédie lyrique

Com a darrera gran “tragèdia en música” del regnat de Lluís XIV, Alcione, és un espectacle total al llindar entre els segles XVII i XVIII d’on obté la font mitològica, la lloança a la glòria del monarca, l’exigència literària i la vocació de l’espectacle, on concorren la coreografia i els moviments escènics. Jordi Savall, redescobridor de l’obra de Marais, reviu aquesta llibertat creativa a la primera producció teatral de l’Alcione a París des del 1771

Un espectacle total

Com a darrera gran “tragèdia en música” del regnat de Lluís XIV, Alcyone –o Alcione, segons l’edició de 1706– és un espectacle total al llindar entre els segles XVII i XVIII. Del primer, n’obté la font mitològica, el pròleg a la glòria del monarca, l’exigència literària i la vocació espectacular, on concorren la coreografia i els moviments de decorats; del darrer, prenuncia la profunditat de les emocions viscudes per personatges més sensibles que no pas heroics, així com l’expressivitat de l’orquestra, encarregada d’embolcallar-les en una veritable decoració sonora.

Estructurada en un pròleg i cinc actes, com tota tragèdia en música, Alcione fou escrita per un jove autor de llibrets d’èxit, Antoine Houdar de La Motte, i pel violista més famós de l’època, Marin Marais. El magnífic retrat d’aquest darrer a càrrec d’André Bouys fou al seu temps àmpliament difós mitjançant gravats. A punt de complir cinquanta anys, Marais acabava d’accedir al prestigiós càrrec de batteur de mesure de l’Académie Royale de Musique o, per a expressar-ho en termes moderns, de director d’orquestra de l’Òpera de París. L’estrena d’Alcione, el 18 de febrer de 1706, fou tot un esdeveniment, tant per a ell com per a la institució, que des del 1673 tenia la seva seu al teatre del Palais-Royal, aleshores residència del duc d’Orleans –on actualment es troba el Consell d’Estat–, les dimensions del qual són semblants a les de l’actual Sala Favart.

+ Informació al llibret del CD

AGNÈS TERRIER
Opéra Comique, París, abril de 2017