MARE NOSTRUM. Orient-Occident : Dialogues

Refèrencia: AVSA9888

• Montserrat Figueras, Lior Emaleh
• Hespèrion XXI
• Jordi Savall

La idea essencial dels nostres llibres CD, especialment d’aquest, dedicat a la cultura mediterrània, és la recerca dels elements capaços d’establir vincles entre la música i la història; o millor, de reviure i comprendre els moments importants de la nostra memòria històrica, gràcies a l’emoció i a la bellesa de la música i gràcies a la llum aportada per les reflexions i els comentaris dels nostres historiadors, filòsofs, escriptors i poetes.

“Sense els sentits no hi ha memòria,
sense memòria no hi ha esperit.”
Voltaire, Aventure de la mémoire, 1773
La idea essencial dels nostres llibres CD, especialment d’aquest, dedicat a la cultura mediterrània, és la recerca dels elements capaços d’establir vincles entre la música i la història; o millor, de reviure i comprendre els moments importants de la nostra memòria històrica, gràcies a l’emoció i a la bellesa de la música i gràcies a la llum aportada per les reflexions i els comentaris dels nostres historiadors, filòsofs, escriptors i poetes.

La nostra opció musical per il·lustrar aquesta diversitat s’ha concretat a partir de dues fonts principals: les tradicions orals sefardites, berbers, gregues, àrabs, hebrees, andalusines i catalanes i els repertoris manuscrits medievals, del trecento, de Kantemiroglu i de compositors com el gran mestre grec Angeli o el soldà otomà Selim III, a més dels taksims (improvisacions) que precedeixen els makam otomans, així com les improvisacions desenvolupades a partir de temes populars com els romances o melodies sefardites i la meravellosa melodia catalana “El cant dels aucells”. Presentada en principi en versió instrumental sobre instruments antics, finalment és interpretada en una versió contemporània sobre un poema de Manuel Forcano que consisteix en un diàleg entre la veu de Ferran Savall i el qanun, l’oud, el kaval, el contrabaix i la percussió.

Les cultures i els pobles del “Mar Nostre” s’han forjat a partir de dos grans fluxos independents però sempre comunicants: les invasions i migracions i el desenvolupament de les tres principals religions. És per això que la història de la Mediterrània, com ho constata amb encert Maurice Aymard, és sobretot la història de múltiples migracions, invasions, expansions i diàspores. Ha sigut marcada tant per l’arribada de pobles nous com per successives expansions: grega, fenícia, romana, àrab, cristiana i otomana. La gran majoria de pobles que avui l’habiten hi han arribat des de fora, en un moment força recent, que fa que des del segon mil·lenni abans de la nostra era fins a l’Edat Mitjana, hom sigui capaç de datar la seva arribada amb certa precisió.

Però la Mediterrània és també la història de la mitologia, de la filosofia, d’antigues creences, del pensament espiritual i de conflictes molt estretament lligats a les tres principals religions monoteistes: judaisme, cristianisme i islam. Com indica certament Roger Arnaldez, “sigui quin sigui l’origen de les religions, sembla que el politeisme correspon a l’experiència pràctica d’homes en contacte amb una natura hostil, un terreny on s’enfronten forces oposades, els vents i les aigües, el foc del cel i de la terra, marcant amb la seva zitzània furiosa els destins i els esforços dels homes. Les guerres incessants entre els pobles són el reflex d’aquesta discòrdia constant.” Per la seva banda, els filòsofs van intentar reduir el caos. Per Heràclit, “Polemos (la guerra) és el pare i el rei de tota cosa”, i cerca intensament els principis de la concòrdia en allò que anomena “logos”. Però només “qui lluita amb si mateix pot posar-se d’acord: moviments en sentit contrari com el de l’arc i el de la lira”, i afegeix que “és d’allò disputat que neix l’harmonia més bella: tot es fa per discòrdia”. L’evolució del pensament grec cap a la concepció d’un déu únic fou sens dubte retardada durant molt temps pels particularismes religiosos de les ciutats. Amb l’imperi d’Alexandre naixeria un cert cosmopolitisme que tingué una influència evident en l’afirmació de la idea monoteista en l’àmbit grec.

El déu únic es revelà als hebreus, però és un déu gelós que vol ser l’únic en rebre culte dels homes. Es tracta d’un monoteisme molt exclusiu, que exigeix al seu poble que s’aparti completament dels “ídols” i fins i tot que es desdigui de tots els pobles idòlatres. A diferència del que va passar entre els grecs, on l’evolució va ser més aviat una aventura del pensament que no pas una peripècia històrica, els fills d’Israel arribaren a concebre aquest déu a través de la lluita real contra pobles estrangers que els envoltaven i amenaçaven en la seva existència i llibertat nacional, però també en la seva fidelitat al seu déu: el rei de les nacions, que és fonamentalment el rei d’Israel, que ha forjat amb el seu poble una aliança en la llei. Durant els darrers segles de l’Antiguitat i els primers de l’era cristiana, els jueus es van escampar per tota la Mediterrània, especialment a Alexandria i a Roma, constituint d’aquesta manera la primera diàspora. Com explica Roger Arnaldez, va ser particularment la presència important de població jueva a la primera d’aquestes ciutats, juntament amb el fet de ser de cultura grega, el que permeté la creació de l’obra magistral de Filó d’Alexandria, que restà obert a l’esperit hel·lenista, nodrit de platonisme i estoïcisme, però igualment curiós per les religions orientals plenes de misteris, la idea profunda del pensament mosaic i el sentit simbòlic de la llei.

Al naixement de Jesús de Natzaret, el judaisme estava passant per crisis socials i polítiques i es trobava sacsejat per l’efecte de concepcions religioses divergents. Fariseus, saduceus i zelotes s’oposaven els uns als altres, i també hi havia els essenis, que coneixem millor pels manuscrits del Mar Mort, i els terapeutes, que potser eren seguidors seus i dels quals Filó parla a “De vita contemplativa”. El déu únic predicat per Jesucrist és el d’Abraham, d’Isaac i de Jacob. Però ja no és exclusiu d’aquells amb qui s’havia aliat. Ara es troba per damunt de les discòrdies humanes: “Déu és amor”, heus aquí la gran i nova revelació que anuncia Joan a la seva primera Epístola (4,8), tanmateix emprant-hi la paraula “àgape” per tal d’eliminar tota referència a les teogonies i cosmogonies fonamentades en imatges sexuals. Revela el misteri de la vida íntima d’aquest déu viu que anunciaven els profetes i ensenya que l’home està cridat a participar d’aquesta vida per l’amor: “Estimats meus, estimem-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu.” (id., 4,7-10) Nascut a partir del judaisme, el cristianisme visqué primer en un entorn judeocristià. Però Sant Pau, anant més enllà que Filó d’Alexandria, comprengué que la seva fe no podia ser adoptada pels pagans si no era aïllant-la de la llei mosaica: “Nosaltres sabem, en efecte, que l’home és fet just gràcies a la fe, al marge de les obres de la Llei. O és que Déu és tan sols Déu dels jueus? No ho és també dels pagans? Sí, també ho és dels pagans, ja que Déu és un de sol.”

El cristianisme ascendí al poder polític amb l’emperador Constantí. Aleshores s’entén que el poble de l’Antic Testament –sovint vexat i maltractat pels romans, i encara més pels cristians triomfants–, privat del seu temple de Jerusalem i dels profetes, es replegués, sota la direcció dels seus mestres, per salvaguardar allò que li restava: la seva escriptura. La van transcriure, determinar i estudiar paraula per paraula al llarg de la seva vida, car era la seva raó de ser i de viure. Així es va desenvolupar en un compartiment estanc una literatura immensa basada en la Mixnà, els Talmuds de Jerusalem i de Babilònia, l’Halacà i l’Agadà, tot originant l’ascens de la càbala i la mística jueva.

En canvi, els cristians van seguir vies ben diferents. Sens dubte, també estudiaven les escriptures sagrades, però havien passat a ser els portadors de la civilització grecoromana. Esdevinguda oficial a l’imperi, la religió cristiana s’enfrontà a un gran perill: el gust per la riquesa i el fast, el gust pel poder. Però paral·lelament, es conservà i desenvolupà un esperit de pobresa, de senzillesa i d’humilitat amb el monaquisme a Occident, amb Sant Benet i la seva regla: vida d’obediència, pregària, penitència i treball.

L’últim trasbals que patí l’espai mediterrani medieval fou la ràpida conquesta de ciutats i països pels “cavallers d’Al·là”. De nou, Roger Arnaldez ens recorda que aquests cavallers vinguts dels deserts d’Aràbia no eren invasors ordinaris, simplement àvids de conquestes i de botí (encara que els homes no quedin mai lliures de tota cobdícia): portaren una nova fe, la que havia predicat el profeta Mahoma i que es presentava com a recordatori de la fe d’Abraham, el pare dels creients, l’amic de Déu. Calia restaurar-la, car els jueus i els cristians l’havien falsejat, dissimulant o alterant les veritats contingudes a la Torà i l’Evangeli autèntics, revelades als profetes Moisès i Jesús. El monoteisme absolut és afirmat per l’Alcorà, paraula eterna i increada de Déu, de la manera més brutal i colpidora. “Prega, en nom del teu Senyor creador.” (96,1) L’home no l’ha d’interpel·lar ni per les seves accions ni pels seus manaments; al contrari, és Ell qui interpel·la l’home (21,23). El que és exigit als seus servidors és l’estricta obediència i la submissió a la seva voluntat. La paraula “islam” vol dir precisament aquesta submissió, i l’islam es presenta com la restauració d’una veritat única que ha d’unir tots els creients. “Digues: gent del llibre (jueus i cristians), veniu per un propòsit que ens faci iguals entre vosaltres i nosaltres: que només adorem Déu i no hi associem res; que no ens prenguem els uns o els altres per senyors fora de Déu!” Per la senzillesa del seu dogma, l’islam pot presentar-se com la fe que hauria de ser comuna als tres monoteismes: un sol déu, una sola fe, una sola comunitat; per altra banda, la fe, segons un cèlebre hadit, consisteix en creure en Déu, els àngels, les Escriptures, els profetes, el judici final i la providència per bé i per mal.

Pot semblar que tots els monoteismes haurien de posar-se d’acord en un credo com aquest; però en realitat, com a religions positives revelades, no poden arribar a entendre’s. Les Escriptures i els profetes no són els mateixos o no són percebuts de la mateixa manera.

Tanmateix, hi ha un àmbit on s’han manifestat coincidències. En les tres religions, la idea d’un déu únic planteja problemes comuns a totes, amb l’existència de literalistes i fonamentalistes. Però la filosofia grega ha acabat imposant arreu els marcs conceptuals, i la lògica aristotèlica els mètodes de raonament. A la Casa de la Saviesa de Bagdad, “Bayt al-Hikma”, fundada pel califa Al-Mamun, es concentrà l’herència filosòfica i científica d’Alexandria. Savis jueus, cristians i musulmans s’hi trobaven per a traduir les obres gregues.

En el pla demogràfic, la cara actual de la Mediterrània és primerament el resultat de tres grans conjunts de moviments migratoris, esglaonats en més de tres mil·lennis. El primer i més llarg, que s’estén des de l’any 2000 abans de la nostra era fins a la fi de les invasions bàrbares, pobla les penínsules i la riba nord: hitites, grecs, itàlics i celtes, d’est a oest, i després de l’esfondrament de Roma, que els contenia, francs, llombards i eslaus. Tot plegat al preu de brutals envestides i immensos estralls que originaren llargues regressions: la destrucció, al segle XII a.C., dels regnes aqueus de Micenes i Argos per una segona onada d’invasors grecs, els doris, obrí una Edat Mitjana comparable a la que seguí l’ensorrament de Roma davant l’escomesa bàrbara.

Segons Maurice Aymard, els dos altres moviments migratoris foren originats per dos grups de grans nòmades, més reduïts en nombre: àrabs i turcs. Els primers es desplegaren a partir del segle VII des dels seus deserts tropicals d’Orient Pròxim, tot superant la resistència afeblida de Bizanci; en dos segles, imposaren la seva joveníssima fe i la seva llengua, de Bagdad a Gibraltar, i desembarcaren al nord, tot ocupant la Península Ibèrica i Sicília i assolant les costes d’Itàlia i França. Vinguts de les fredes estepes d’Àsia Central, els segons s’instal·laren a Anatòlia a partir del segle XI: tres segles més tard, l’estat dels otomans s’establia fermament als Balcans, abans d’apoderar-se de Constantinoble i sotmetre després tot l’islam mediterrani fins a Alger. Istanbul assolí la paradoxa d’esdevenir, en temps de Solimà el Magnífic, la principal ciutat turca, però també grega, armènia i jueva. Val a dir que no hi hagué rastre de conversió forçada: els “infidels” mantingueren arreu el seu lloc, confirmat per un impost especial. La divisòria fonamental no enfrontava el Nord i el Sud, sinó Orient i Occident.

Durant tots aquests segles passats, les migracions han determinat la història i la unitat de la Mediterrània; avui, amenacen de desfer-la. Contra aquesta amenaça, s’alça actualment la mateixa revolta, la mateixa recerca apassionada d’identitats en vies de ser destruïdes per l’assimilació lingüística, política i econòmica.

En estendre’s per tota la Mediterrània, Atenes i Jerusalem van originar la civilització del món occidental a través de les seves cultures filosòfiques i religioses. Ens afegim a l’esperança expressada per Roger Arnaldez quan ens diu que “seria desitjable la represa d’aquests contactes entre els pensadors dels tres monoteismes mediterranis en unes condicions que podrien ser avui encara més favorables que en el passat”. Les nostres cultures i civilitzacions sortirien molt beneficiades de l’establiment d’un veritable diàleg intercultural entre Orient i Occident, un veritable diàleg que permetria, si troben el camí, la unitat o si més no la redescoberta dels ideals comuns que hi donen vida i dels valors compartits que són a l’origen de la seva força i singularitat. Uns ideals i valors que tenen com a bressol aquest antic Mare Nostrum que és la nostra conca mediterrània.

En fi, deixem que parli la història per tal d’entendre millor el sentit dels nostres orígens i les nostres tragèdies, dels nostres conflictes i les nostres esperances, i deixem que soni la música per fer-nos sentir, gràcies al diàleg de les veus i dels instruments, com la infinita riquesa de la nostra diversitat musical “mediterrània” pot ser una font inesgotable d’emocions i de bellesa, de diàlegs i de descobertes. Pensem, com Amin Maalouf, que “per tal de retornar a la nostra humanitat sense nord alguns senyals d’esperança, cal anar molt més enllà d’un diàleg de les cultures i les creences cap a un diàleg de les ànimes. A l’inici d’aquest segle XXI, és aquesta la missió irrenunciable de l’art.”

JORDI SAVALL
Nova York, 10-15 d’octubre de 2011