LUIGI BOCHERINI Fandango, Simfonie & Musica Notturna di Madrid

Ref: AVSA9845

• Jordi Savall
• LE CONCERT DES NATIONS

Tot i que Boccherini va compondre villancets, cantates, oratoris, una missa, motets, les anomenades àries acadèmiques (de concert) per a soprano i orquestra sobre textos de Metastasio i una sarsuela sobre Ramón de la Cruz, la major part de la seva producció és música instrumental. Aquest fet no era gaire freqüent en el seu temps, i encara menys al seu país d’origen, bressol de l’òpera i font de música vocal sacra i profana. Dins d’aquesta gran producció, la música de cambra de Boccherini ocupa un lloc destacat, entre altres coses perquè la seva primera etapa espanyola es va desenvolupar al servei de l’infant Lluís, i aquest germà del rei Carles III, molt aficionat a la música, disposava d’un quartet de corda integrat per membres d’una mateixa família, els Font. Si a aquest quartet s’hi incorporava el mateix Boccherini, s’explica l’alt nombre i la qualitat dels seus quintets de corda amb dos violoncels.

A més dels instruments de corda, Boccherini va emprar en la música de cambra els de teclat –clavicèmbal i piano– i la guitarra, en aquest darrer cas com a conseqüència de la seva relació amb un noble català establert a Madrid, Borja de Riquer, marquès de Benavent. Els quintets amb guitarra són arranjaments d’obres escrites anteriorment per a quartet de corda amb un altre violoncel, com és el cas del Quintet núm. 4 en re major G. 448, o bé per a quartet de corda i piano, com passa amb el Quintet núm. 7 en mi menor, G. 451.

Totes dues obres han arribat fins a nosaltres gràcies al militar, guitarrista i compositor rossellonès François de Fossa (1775-1849), que es va allistar a l’exèrcit espanyol entre 1797 i 1803. Com que era un apassionat de la guitarra, és molt possible que visités Boccherini a Madrid i que participés en alguna de les vetllades musicals a casa dels marquesos de Benavent, al carrer d’Atocha. La influència de Boccherini sembla clara en els tres Quartets Op. 19 de Fossa per a dues guitarres, violí i violoncel.

Però, al costat de la música de cambra, no hi ha dubte que en l’àmbit orquestral el músic de Lucca és un dels avançats del simfonisme clàssic, en el qual fins i tot precedeix a la major part dels de l’escola de Mannheim. En tot cas, és deutor en primer lloc de Giovanni Battista Sammartini, veritable progenitor de la simfonia, i després de Franz Joseph Haydn, mestre per excel·lència del gènere. A Sammartini, l’havia conegut l’any 1765 quan va participar en uns concerts que el compositor milanès va oferir a Cremona i Pavia. A Haydn l’havia tractat abans, durant una de les diverses estades amb la seva família a Viena, on es va presentar com a solista de violoncel.

El cèlebre musicòleg Giusseppe Carpani va assegurar que l’estil de Mozart procedia dels de Haydn i Boccherini, i el situava així a l’altura dels dos grans del classicisme. Per a Carpani, Mozart era hereu del músic toscà pel que fa a l’entrellaçament del seu llenguatge i la seriositat, així com per l’expressió malenconiosa que emana, en certs moments, de la música de tots dos. L’especialista mozartià Georges de Saint Foix no exclou la possibilitat que Mozart estudiés les obres de Boccherini publicades per la casa Artaria de Viena.

El musicòleg Giorgio Pestelli diu que al principi dels anys setanta, Boccherini se situa en igualtat respecte de Haydn i Mozart per la seva capacitat melòdica, la maduresa tècnica en el tractament del quartet, la varietat lingüística i l’entusiasta obertura cap als valors de l’època.

Sovint la música de Boccherini s’endinsa en el món dramàtic i apassionat del corrent germànic conegut amb el nom d’Sturm und Drang (tempesta i impuls), en què Haydn participava a la fi de la dècada 1761-70 i a principis de la següent. És a dir que contemporàniament al gran mestre de Rohrau, Boccherini s’apropa a l’univers contrastat i ple d’embranzida de l’escola de Mannheim, ciutat que va esdevenir en la dècada de 1771-80 un empori per a la ciència i les arts. El príncep elector, Carl Theodor, tocava diversos instruments i va configurar una orquestra fabulosa al seu servei, model indubtable dels conjunts simfònics d’avui dia. L’orquestra de Mannheim va arribar a tenir més de noranta professors, procedents de tot Europa, alguns dels quals han passat a la història, com Stamitz, Holzbauer, Toeschi, Danzi, Franz Xaver Richter, Cannabich, etc. El jove Mozart va rebre una forta impressió quan va anar-hi, l’any 1778, i va escoltar aquest conjunt simfònic tan nodrit i preparat.

La lluminositat, la gràcia rococó i la idíl·lica dolçor, en molts casos, de la música de Boccherini no li impedeix endinsar-se en ambients de gran dramatisme (per exemple, el largo del Quintet en fa major, G. 291, de l’any 1775, o l’Allegro moderato inicial de la Simfonia núm. 23 en re menor, G. 517, que teniu en aquest enregistrament), que s’aproximen a l’ideal romàntic. Això s’aprecia en alguns dels onze concerts per a violoncel i orquestra, però especialment en la seva col·lecció de simfonies, en què al costat dels trets galants del seu temps, en el cas de Boccherini de gran delicadesa i elegància, en sorgeixen aquí i allà uns altres de virils i impulsius que l’aproximen a músics tan notables com els germans Bach (Carl Philipp Emanuel i Johann Christian). Trobem moments d’una rotunditat tallant i impetuosa, com el que evoca Don Juan de Gluck a la Simfonia núm. 6 en re menor, G. 506 La casa del diable, o l’allegro giusto de la Simfonia núm. 17 en la major, G. 511, inclosa aquí, últim moviment dels tres que la integren. Aquí Boccherini presenta a la part central un passatge encantador independent, la fina galanteria del qual contrasta amb l’ímpetu rigorós del tema, a manera de giga, dels extrems. Per cert, és impressionant l’afegitó a la giga que perllonga la melodia en els greus, en sorprenent caiguda cap als registres més ombrívols. La sensibilitat “prebiedermeier” de Boccherini es fa palesa en moviments com l’andante amoroso de la Simfonia en do major G. 505, l’Adagio non tanto de la Simfonia en si bemoll, G. 507, o l’altre andante amoroso de la Simfonia en re menor G. 517, de l’any 1787, recollida en aquest enregistrament de Le Concert des Nations, per al qual Boccherini demana tocar “soave”, “con semplicità”, i “dolcíssimo”.

El músic de Lucca no va caracteritzar-se per aprofundir en la sonata, sinó que va defugir els desenvolupaments llargs i fins i tot va mostrar-se conservador en qüestions com la de la música pastoral o el persistent ús del minuet, que va introduir fins i tot en simfonies amb tres moviments.

On es revela absolutament personal és en el camp de la música de cambra, sobretot si tenim en compte la seva precocitat a l’hora de plantejar solucions en un gènere pràcticament nou aleshores. Em refereixo al quartet de corda, extensible als quintets i sextets, per la importància que va atorgar a la melodia, amb efectes imitatius com els que poden apreciar-se en el Quintettino G 324 Musica Notturna delle Strade di Madrid (tocs militars) o les traces d’un caràcter castís hispà molt evident en el tercer moviment de l’esmentat Quintettino, en el qual Boccherini fa una filigrana goyesca de gràcia i desvergonyiment en descriure com els espanyols es diverteixen pels carrers. Les majas i els manolos que pinta als sainets Ramón de la Cruz tenen aquí el seu paisatge sonor. També evoca el Madrid de la dècada 1771-80 la cèlebre Ritirata, extreta del Libro de Ordenanza de los toques de Pífanos y Tambores que se tocan nuevamente en la Infantería Española, l’autor del qual és el coronel Manuel Espinosa. El toc de “retreta” o retirada, amb un aire solemne de marxa, posa el digne final a aquesta deliciosa partitura.

Els quintets amb guitarra van ser interpretats a les acadèmies musicals del marquès de Benavent entre els anys 1796 i 1799. Se celebraven almenys dues vegades per setmana i Boccherini va haver de recórrer a arranjaments d’altres obres seves per satisfer les peticions del marquès, gran afeccionat a la guitarra i notable intèrpret. En el cas del Quinteto del Fandango va haver de transcriure moviments de dos quintets diferents, el G. 270 (1771), amb dos violoncels, per al Pastorale i allegro maestoso, i per al grave assai i Fandango, el G. 341 (1788), ambdós quintets de dos violoncels. És tan perfecte i admirable l’encaix obtingut, que ningú no diria que es tracta d’una adaptació instrumental i, a més, de moviments d’obres diferents. Les castanyoles, aconsellades per Boccherini mateix per al Fandango, són un encert d’aquesta excel·lent versió.

L’harmonia, així com la dinàmica, presenta en Boccherini matisos plens de delicadesa. De vegades criden l’atenció els salts i les modulacions, aquestes darreres proclius a una malenconia subtil.

Els ritmes sincopats caracteritzen el seu estil, així com els temes basats en l’acord de tònica, amb unísons enèrgics com els que apareixen en el molt Sturm und Drang “allegro moderato” de la Simfonia núm. 23 en re menor, G. 517, on només es desenvolupa el tema principal dels diversos que apareixen a l’exposició. A Boccherini li agrada ornamentar les idees secundàries, de vegades molt breus, però que ell sap introduir més d’una vegada amb lleugers canvis harmònics, figuracions rítmiques i color instrumental.

Una vegada va denegar al jove violinista Alexandre Boucher (1778-1861) el permís per executar un dels seus quintets a la casa d’Osuna. Boucher va insistir-hi i, quan van començar a tocar, Boccherini va retirar les particel·les dels faristols.

– Sou massa jove per tocar la meva música, va dir, exterioritzant una vegada més aquesta dignitat artística arrogant que, amb tota probabilitat, li va fer-li guanyar molts enemics entre els orgullosos espanyols.

– Deu ser cert que vostè toca molt bé el violí –va recalcar–, però la meva música requereix inevitablement una certa experiència, una manera que no es pot extreure de la seva forma d’entendre-la. Aquell dia, Boucher va comprendre’l i va esdevenir un deixeble fervorós de Boccherini.

Certament, el mestre de Lucca era un geni de la música. Entre les novetats que el seu art va aportar, hem d’agrair la voluntat d’incorporar elements de la música tradicional espanyola als gèneres clàssics per excel·lència en la música instrumental del seu temps. I haver-ho fet, com va expressar en una ocasió Luigi della Croce, practicant “la geniale nebulosità delle forme” i deixant, en alguns casos, la seva obra simfònica a la porta d’entrada al romanticisme.

ANDRES RUIZ TARAZONA

(1) Speck, Christian: Les àries de concert de Boccherini. Mozart-Jahrbuch 2000 p. 225-244. Speck és l’editor de les simfonies completes de Luigi Boccherini.
(2) Una cosa rara, ossia bellezza ed onestà, de Vicent Martín i Soler, va aparèixer en un enregistrament de Le Concert des Nations dirigit per Jordi Savall l’any 1991 (Astrée/Auvidis).