LES ROUTES DE L’ESCLAVAGE

Plaute (vers 195 a.C.), Asinaria

Malgrat que, durant més de quatre segles, entre el 1444 (data de la primera expedició de captura en massa, descrita en un text de l’època) i el 1888 (data de l’abolició de l’esclavatge al Brasil), les potències europees deportessin més de 25 milions d’africans per a reduir-los a l’esclavitud, aquest període històric –un dels més dolorosos i ignominiosos de la història de la humanitat– encara resta massa desconegut per al gran públic. Aquestes dones, homes i infants deportats brutalment dels seus pobles d’Àfrica cap a les colònies europees del Nou Món duien com a únic equipatge la seva cultura d’origen: creences religioses, medicina tradicional, formes d’alimentació, però també músiques, cants i danses que practicaven als seus llocs d’arribada, també coneguts com a habitacions o plantacions. Intentarem evocar aquests moments vergonyosos de la història de la humanitat amb els texts i testimonis més eloqüents, acompanyats per l’emoció i l’energia vital de les músiques que cantaven i dansaven.

Però com pot hom pensar en cantar i dansar, si hom era reduït a l’estat d’esclau? La resposta és senzilla: el cant i la dansa, ritmats per la música, eren els únics espais d’expressió i de llibertat que ningú no els podia treure. Així doncs, era el principal mitjà que els permetia de sentir-se en llibertat per a expressar, tot cantant les seves penes i alegries, els seus patiments i esperances, i per a recordar els seus orígens i els éssers que els estimaven. Per a aquests éssers humans, d’orígens i llengües molt variats, això també permetia de recrear un univers comú i de resistir-se a la negació de la seva humanitat.

Sorgit fa més de cinc mil·lennis, l’esclavatge és la més monstruosa de totes les institucions que l’home hagi creat mai al llarg de la seva història. De fet, la seva existència no és acreditada de manera objectiva fins al moment en què comença la “història” pròpiament dita (al contrari de la prehistòria), és a dir, a partir de la invenció dels primers sistemes d’escriptura. La seva organització està estretament lligada a la invenció de l’estat en el sentit modern del terme, és a dir, un òrgan de coerció centralitzat, basat en un exèrcit i una burocràcia. L’un i l’altre –com tan bé ressalta Christian Delacampagne a la seva Histoire de l’esclavage (París, 2002)– “es van produir fa cinc mil anys, dins aquesta zona que els historiadors anomenen ‘mitja lluna fèrtil’ […] Hi ha una explicació senzilla per aquesta connexió aparentment sorprenent entre el naixement de l’escriptura, de l’esclavatge i de l’estat: els tres han sigut possibles quan les forces productives d’un determinat conjunt social, en un lloc i un moment determinat, s’han desenvolupat prou per a permetre la producció d’una quantitat d’aliments superior a la quantitat necessària per a la subsistència d’aquella comunitat.”

Se sap que a la Grècia antiga, com ens ho explica Paul Cartledge al seu text tan interessant, hi havia milers de comunitats polítiques separades, i que les principals ciutats basaven les seves relacions socials, polítiques i econòmiques en el treball dels esclaus. “La definició aristotèlica del ciutadà com a home que feia una aportació activa a l’exercici de càrrecs públics i com a magistrat correspon al ciutadà democràtic atenenc i hi encaixa perfectament. […] Així doncs, sembla que hi hagué un cercle entre esclavatge miner i democràcia que es reforçava mútuament, un cercle virtuós per als ciutadans lliures i viciós per als esclaus explotats i maltractats.”

A l’antiguitat i a l’edat mitjana, els esclaus negres eren una mercaderia exòtica i rara, però de gran valor per als seus propietaris. Durant més de dos mil anys, els esclaus eren majoritàriament blancs, procedents del nord d’Europa i de les zones situades al voltant de la Mediterrània. Tot va canviar quan s’instituí un considerable tràfic comercial entre Europa, Àfrica i Amèrica, introduït per les corones de Portugal i d’Espanya a mitjan i final del segle XV.

D’entrada, l’esclavatge ja existia a Àfrica abans del començament de les expedicions massives menades pels portuguesos i pels espanyols. Foren les necessitats de substituir la mà d’obra força feble dels indis nadius, particularment a partir del moment en què hom acceptà que aquests darrers tenien una ànima i havien de ser cristianitzats, que van impulsar el tràfic modern d’esclaus negres d’Àfrica cap al Nou Món. Se sap que als vaixells de Cristòfor Colom hi havia esclaus negres, i que als primers anys del segle XVI, el rei Ferran I envià instruccions per a la compra i el transport d’esclaus negres cap a l’illa dita “Hispaniola”, perquè hi treballessin a les mines d’or. Alonso de Zuazo, jutge de residència en aquella illa nomenat pel Cardenal Cisneros, recomana en una carta del 22 de gener de 1518: “Dar licencia general que se traigan negros, gente recia para el trabajo, al revés de los indios naturales, tan débiles que solo pueden servir en labores de poca resistencia.” Fou en aquesta mateixa illa on es produí, ja el 1522, la primera revolta d’esclaus negres al Nou Món.

Els francesos començaren a traficar a partir de la dècada de 1530, a la desembocadura dels rius Senegal i Gàmbia. Als primers anys del segle XVII, amb l’arribada dels anglesos al Carib, primer a les Bermudes (1609) i després a Barbados, els holandesos foren els primers a desembarcar vint esclaus africans (el 20 d’agost de 1619) al port de Jamestown, a la colònia anglesa de Virgínia, on es desenvolupava el conreu del tabac. Fou la primera vegada que els negres eren introduïts d’aquesta manera en territori dels futurs Estats Units. I també fou l’inici d’una història particularment dolorosa: la història d’aquells qui avui s’anomenen “afro-americans”.

Paradoxalment, fou durant el “Segle de les Llums” (1685-1777) que hom assistí a l’apogeu del tràfic de negres. Tal com Christian Delacampagne, nosaltres ens fem les mateixes preguntes: “Així doncs, l’ombra i la llum són inseparables? Els progressos de la raó són incapaços d’arrossegar els de la justícia? La raó i el mal es troben vinculats? Aquesta sembla que és ben bé, en tot cas, la lliçó de la història europea. Però caldria esperar dos segles més, amb desenes de guerres i alguns intents de genocidi, abans que aquesta amarga lliçó no fos explícitament extreta, l’endemà del 1945, pels filòsofs Max Horkheimer i Theodor W. Adorno (Dialèctica de la Il·lustració, 1947).”

Amb el nostre llibre/CD/DVD d’ALIA VOX –que presenta els enregistraments d’àudio i vídeo realitzats en directe, en ocasió del concert interpretat al Festival de l’Abadia de Fontfreda el 19 de juliol de 2015–, volem donar a conèixer les dades essencials d’aquesta terrible història, a través de la sorprenent vitalitat i profunda emoció d’aquestes músiques conservades a partir de les antigues tradicions dels descendents dels esclaus. Aquestes perduren a les empremtes profundes de la memòria dels pobles afectats, originaris de les costes d’Àfrica occidental, del Brasil (jongos, caboclinhos paraibanos, ciranda, maracatu i samba), Mèxic, les illes del Carib, Colòmbia i Bolívia (cants i danses de tradicions africanes), juntament amb les músiques de les tradicions dels griots conservades a Mali. Aquestes músiques són interpretades per músics del Brasil, Colòmbia, Mèxic, Mali, Marroc i Madagascar, i mantindran un diàleg amb les formes musicals hispanes, inspirades en els cants i les danses dels esclaus i dels indígenes, així com les barreges racials de tot tipus, basades en les tradicions africanes, mestisses o índies. El testimoni de la col·laboració més o menys forçada dels esclaus en la litúrgia de les esglésies del Nou Món serà representada pels villancicos de negros, indios i negrillas, cants cristians de Mateu Fletxa el Vell (La Negrina), Juan Gutiérrez de Padilla (mss. de Puebla), Juan de Araujo, Roque Jacinto de Chavarria, Juan García de Céspedes, Frai Filipe da Madre de Deus, etc. i interpretada pels cantors i músics solistes de La Capella Reial de Catalunya i d’Hespèrion XXI, amb músics procedents del Brasil, Veneçuela, Argentina, Mèxic, Espanya i Catalunya. D’aquesta manera, es combinen en una relació, per primer cop triangular –que inclou els tres continents, Europa, Àfrica i Amèrica Llatina–, les herències africanes i americanes amb els manlleus del Renaixement i del barroc procedents de l’antiga Europa, esdevenint testimonis trasbalsadors i tanmateix profundament optimistes d’un patrimoni musical que resta la part més positiva d’una cultura de conquesta i d’evangelització forçada.

No pot haver-hi un contrast més extrem que el que hi ha entre la commovedora bellesa i la misteriosa força d’aquestes músiques, i la brutalitat dels testimonis i de les descripcions detallades pels cronistes o pels religiosos de l’època, que hem seleccionat (texts recitats per Bakary Sangaré), sobre les expedicions de captura d’homes i dones als seus pobles africans. Així, en prenem consciència gràcies als estudis, a les descobertes històriques i les reflexions sobre aquest tema, contingudes als diferents articles desenvolupats de manera tan magistral pel nostre formidable equip d’experts: Paul Cartledge, José Antonio Piqueras, José Antonio Martínez Torres, Gustau Nerin i Sergi Grau (selecció cronològica amb texts de referència).

Per altra banda, a través de les músiques dels descendents dels esclaus, volem al mateix temps retre un emotiu homenatge en memòria d’aquest període obscur, tot apel·lant cadascú de nosaltres al deure de reconèixer l’extrema inhumanitat i els terribles patiments causats a totes les víctimes d’aquest horrible comerç. Es tracta d’una empresa ignominiosa, perpetrada per la majoria de grans nacions europees, que va colpejar milions d’homes, dones i infants africans, sistemàticament deportats i brutalment explotats durant més de quatre segles, i que va propiciar la gran riquesa de tot Europa als segles XVIII i XIX. Unes nacions civilitzades, que fins avui no han cregut necessari haver de demanar perdó universalment, i ni tan sols de fer una proposta de compensació (simbòlica o real) pel treball forçat realitzat per aquests esclaus considerats com a mobles (senzills “instruments de treball” sense ànima). Al contrari, a redós d’aquests quatre segles de tràfic, durant els quals s’anaren instal·lant a poc a poc a les costes africanes, els principals països europeus arribaren a “colonitzar” Àfrica, és a dir, a considerar que aquesta els pertanyia. Com si, des de la fi de l’edat mitjana fins a la del segle XIX, Europa no hagués deixat de perseguir un únic objectiu: dominar, una rere l’altra, totes les terres que s’estenen al sud del Mediterrani.

Davant l’extrema gravetat de l’afluència d’éssers humans procedents d’Àfrica (amb risc per les seves vides; més de 3000 morts des de l’inici de 2016 fins al dia d’avui) a través d’aquest mar anomenat antigament MARE NOSTRUM i convertit actualment en un trist MARE MORTIS, em pregunto com és possible, en ple inici del segle XXI, que cap dels principals responsables d’immigració dels països europeus no recordi l’enorme deute moral i econòmic que tenim envers aquests africans que avui es veuen obligats a fugir dels seus països assolats per la misèria o destruïts per guerres tribals o territorials, i sovint abandonats en mans de dictadors corruptes (suportats pels nostres propis governs) o d’empreses multinacionals insaciables.

Durant els anys de la fi oficial de l’esclavatge (1800-1880), hom assistí a l’expansió forçosa, sobretot als països on aquest sistema havia perdurat durant més temps, d’una altra forma aberrant i inhumana de relacions, caracteritzada per un odi visceral envers l’altre, envers l’estranger i sobretot envers l’antic esclau: el racisme. L’esclavatge es desenvolupa sobre un rerefons de menyspreu de l’altre, del negre, del mestís, de l’indi, mentre que el racisme s’alimenta de l’odi envers qui ja no és esclau, però que és diferent. Com diu Christian Delacampagne: “La història de l’esclavatge precedeix i prepara la del racisme. Històricament, l’esclavatge ve en primer lloc. El racisme no és altra cosa que la conseqüència de la llarga habituació d’una civilització a una institució, l’esclavatge, les víctimes de la qual són estrangers d’antuvi.”

Al mateix temps, volem insistir en què, des de l’inici d’aquest tercer mil·lenni, aquesta tragèdia encara perdura per a més de 30 milions d’éssers humans, dels quals bona part són infants o noies que pateixen noves formes d’esclavatge en els àmbits de la producció i la prostitució. Denunciem, amb un gran gest d’indignació, que la humanitat, en el seu conjunt, no fa realment allò que hauria de fer per a posar fi a l’esclavatge i a les formes d’explotació que hi estan emparentades. Malgrat estar terminantment prohibit a la gran majoria de països del món i malgrat ser també oficialment condemnat pels organismes internacionals, l’esclavatge sobreviu avui, fins i tot dins els països industrialitzats que pretenen ser democràtics. Com també diu Christian Delacampagne: “Davant l’esclavatge, com també davant el racisme, no hi ha pal·liatius possibles. No hi ha tolerància possible. Només hi ha una sola resposta: tolerància zero.” Contra aquests escàndols absoluts, que són l’explotació del treball dels infants i la prostitució de menors, contra aquestes xacres endèmiques de la societat humana, que continuen sota noves formes d’esclavatge, i contra l’odi envers l’altre, que és la força inhumana del racisme, la lluita no s’ha acabat.

Amb els texts i les músiques del nostre llibre/CD/DVD, volem d’aquesta manera ajudar a prosseguir aquesta lluita. Estem convençuts que el privilegi de poder gaudir del coneixement del passat ens permet de ser més responsables i, per consegüent, ens obliga moralment a actuar contra aquestes pràctiques inhumanes. Les músiques d’aquest programa representen la veritable història viva d’aquest llarg passat dolorós; escoltem aquests cants de supervivència i de resistència, plens d’emoció i d’esperança, aquestes músiques de la memòria d’una història de patiment absolut, en què la música ha esdevingut una autèntica font de supervivència, restant –per sort de tothom– un refugi etern de pau, de consol i d’esperança.

JORDI SAVALL

Sarajevo/Bellaterra

21/23 d’octubre de 2016