LES ROUTES DE L’ESCLAVAGE
1444-1888

Plaute (vers 195 a.C.), Asinaria

Malgrat que, durant més de quatre segles, entre el 1444 (data de la primera expedició de captura en massa, descrita en un text de l’època) i el 1888 (data de l’abolició de l’esclavatge al Brasil), les potències europees deportessin més de 25 milions d’africans per a reduir-los a l’esclavitud, aquest període històric –un dels més dolorosos i ignominiosos de la història de la humanitat– encara resta massa desconegut per al gran públic. Aquestes dones, homes i infants deportats brutalment dels seus pobles d’Àfrica cap a les colònies europees del Nou Món duien com a únic equipatge la seva cultura d’origen: creences religioses, medicina tradicional, formes d’alimentació, però també músiques, cants i danses que practicaven als seus llocs d’arribada, també coneguts com a habitacions o plantacions. Intentarem evocar aquests moments vergonyosos de la història de la humanitat amb els texts i testimonis més eloqüents, acompanyats per l’emoció i l’energia vital de les músiques que cantaven i dansaven.

Però com pot hom pensar en cantar i dansar, si hom era reduït a l’estat d’esclau? La resposta és senzilla: el cant i la dansa, ritmats per la música, eren els únics espais d’expressió i de llibertat que ningú no els podia treure. Així doncs, era el principal mitjà que els permetia de sentir-se en llibertat per a expressar, tot cantant les seves penes i alegries, els seus patiments i esperances, i per a recordar els seus orígens i els éssers que els estimaven. Per a aquests éssers humans, d’orígens i llengües molt variats, això també permetia de recrear un univers comú i de resistir-se a la negació de la seva humanitat.

+ Informació al llibret del CD

JORDI SAVALL

Sarajevo/Bellaterra

21/23 d’octubre de 2016