LA LIRA D’ESPERIA

La vihuela de arco faze dulçes vayladas,
adormiendo á las vezes, muy alta á las vegadas,
vozes dulçes, sabrosas, claras é bien puntadas,
a las gentes alegra, todas tyene pagadas.[i]

Arxipreste de Hita, ca. 1330

[i] Trad.: La viola d’arc, amb les seves dolces ballades, a voltes somiadores, altres esvalotades, amb notes dolces, clares, ben modulades, alegren la gent i la deixen extasiada.

ALIA VOX AVSA9942
Heritage
CD : 54’54

LA LIRA D’ESPERIA
La Vièle Médiévale
The Medieval Fiddle

CD

I

• 1.ROTUNDELLUS* – Trad. Galicia – CSM 105
• 2.LAMENTO* – Trad. Adrianopoli, Séfarade
• 3.DANZA DE LAS ESPADAS* – Trad. d’Algérie, El Kantara
• 4.ISTAMPITTA : IN PRO – Italie : Trecento mss.
• 5.SALTARELLO Italie : Trecento mss.

II

• 6. RITUAL* – Trad. Algérie, Zendani
• 7. EL REY DE FRANCIA* – Trad. Smyrne (Izmir), Séfarade
• 8. DANZA RITUAL* – Trad. Galicia – CSM 353
• 9. ISTAMPITTA : LA MANFREDINA – Italie : Trecento mss.
• 10. TROTTO – Italie : Trecento mss.

III

• 11. ALBA* – Trad. Castelló de la Plana
• 12. PAXARICO TU TE LLAMAS* – Trad. Sarajevo, Séfarade
• 13. DANZA DEL VIENTO * – Trad. Algérie, Berbère
• 14. ISTAMPITTA : LAMENTO DI TRISTANO – Italie : Trecento mss.
• 15. SALTARELLO – Italie : Trecento mss.

IV

• 16. DUCTIA* – Trad. Galicia – CSM 248

*Récréations & réalisations musicales de Jordi Savall

 JORDI SAVALL
PEDRO ESTEVAN

Enregistrement réalisé à la Collégiale du Chateau de Cardona (Catalogne) en 1994
par Nicolas Bartholomée. Montage numérique : Anne Fontigny et Manuel Mohino (Musica Numéris)
Mastering SACD : Manuel Mohino (Ars Altis).

La Lira d’Hespèria
1100-1400

La lira és un dels primers instruments musicals descrits a la mitologia hel·lènica i, al costat de la cítara[i], un dels més citats ja des de Virgili (70-19 a de C.). Segons la tradició grega, Apol·lo va ser-ne l’inventor, mentre que la invenció de la cítara s’atribueix a Orfeu.

Des de temps ancestrals, també trobem referències constants al poder i als efectes extraordinaris de la música i dels instruments en les persones, els animals i fins i tot els arbres i les plantes. Aquests són els atributs més característics d’Orfeu i és justament gràcies a les seves habilitats i poders màgics com a músic que el mite d’Orfeu esdevé un dels més obscurs i més ple de simbolisme de tota la mitologia hel·lènica. D’origen antiquíssim, es va desenvolupar fins esdevenir una veritable teologia, al voltant de la qual existia una abundant literatura en gran part de caràcter esotèric. Orfeu és el músic per excel·lència, d’ell es deia que sabia tocar unes melodies tan captivadores que les bèsties salvatges el seguien, els arbres i les plantes s’inclinaven cap a ell i els homes més ferotges es calmaven totalment.

Hespèria (Esperia en italià) era el nom pel qual es coneixien les dues penínsules més occidentals d’Europa: la itàlica i la ibèrica. És també en aquesta latitud extrem-occidental –segons Diodor– on semblen situar-se les Hespèrides o Atlàntides, els famosos jardins on es guardaven les pomes d’or amb poders màgics (taronges o llimones?).

I és justament a l’Hespèria ibèrica on trobem les primeres traces representades amb instruments d’arc. Desconegut a l’antiguitat i al començament de l’edat mitjana, sembla evident que una de les hipòtesis més probables és que la tècnica de l’arc es desenvolupà a poc a poc a Europa a partir dels països arabo-islàmics. Recordem l’alt nivell de la cultura àrab i bizantina del segle X, i la importància dels intercanvis culturals lligats sovint als mateixos conflictes entre Orient i Occident. No ens ha d’estranyar, doncs, que les primeres representacions dins l’àmbit europeu d’un instrument amb arc apareguin des del segle X als manuscrits mossàrabs d’origen hispànic del Beatus de Liébana (c. 920-930) i en diferents manuscrits catalans com la Bíblia de Sta. Maria de Ripoll.

Apareix així la viola d’arc com un dels instruments preferits dels trobadors[ii], joglars[iii] i especialment dels nobles que, després de les seves qualitats guerreres, valoraven la seva finesa en tocar la viola, com es pot deduir de nombrosos textos de l’època o d’imatges tan evidents com els «segells» de Bertran II, comte de Forcalquier (Provença), que el 1168 és representat, per un costat, a cavall amb les armes i, per l’altre, tocant la viola. Per això es parla de noble joglar ja que a les classes nobles, a diferència dels joglars professionals, aquesta activitat no estava lligada al benefici, sinó al mer plaer, formant part dels exercitia liberalia. La viola d’arc és doncs, per excel·lència i juntament amb l’arpa, l’instrument indispensable a la vida cortesana i senyorial.

Malgrat totes aquestes importants informacions iconogràfiques i literàries, hem de constatar la quasi absoluta inexistència d’instruments d’arc originals anteriors al segle XIII. El primer instrument d’arc amb 5 cordes, (c. 1255-1275) es va trobar a Polònia durant unes excavacions realitzades el 1941. Per això és molt important, per a la comprensió de les característiques i el funcionament d’aquests instruments, poder conèixer un màxim d’informacions:

I – Iconogràfiques provinent de les diferents representacions d’instruments durant tot el període medieval, en capitells, claustres, frescos, pintures, il·luminacions, vitralls, etc.

II – Històriques i literàries mitjançant nombroses referències a instruments musicals, la tècnica, la construcció i la seva funció, que des del segle X apareixen a les cròniques i en altres textos literaris, filosòfics o musicals.

III – Musicals de les obres originals existents o de possibles obres a reconstruir a partir de manuscrits de música vocal de l’època.

IV – Tradicionals a partir de les nombroses investigacions sobre el patrimoni musical popular de transmissió no escrita i conservat en un estat de puresa històrica i formal.

En aquesta tasca de recreació d’aquest repertori medieval, es plantegen diferents problemes bàsics: Quins instruments? Quin so? Quina música?

Quant als instruments, hem utilitzat quatre tipus diferents, tots amb cordes de tripa:

1. Una forma atípica de rebab antic, procedent d’Orient (Afganistan) i probablement de finals del segle XIV. A la península se’l coneixia com rabé morisco. Al-Farabí (c. 870-950) el considera l’instrument més proper a la veu humana.
2. Una viola o rebec soprano de 5 cordes, d’autor italià desconegut (probablement de la fí del segle XV).
3. Una viola/fídula tenor de 5 cordes, còpia d’un instrument anònim del s. XIV (Guy Derat, París 1980).
4. Una lira o viola (soprano) de 6 cordes d’autor italià desconegut (probablement de començaments del segle XVI).

Si tenim en compte les informacions iconogràfiques, la forma dels instruments i el tipus d’arcs i cordes utilitzats, és evident que el concepte d’ideal sonor d’aquell temps devia diferir molt de l’actual. Només les sonoritats i tècniques d’alguns instruments populars actuals, com els que es toquen a Grècia (Creta), Macedònia, Marroc, Índia, etc., ens poden donar una aproximació del que devien ser les músiques de dansa o populars: un so arcaic i de vegades primitiu, però ple de vida i d’expressió, o pel que fa a les músiques líriques, poètiques o cortesanes, un so més modulat i refinat, com aquell del qual ens parla l’Arxipreste d’Hita al seu Libro de Buen Amor, cap al 1330:

La vihuela de arco faze dulçes vayladas,
adormiendo á las vezes, muy alta á las vegadas,
vozes dulçes, sabrosas, claras é bien puntadas,
a las gentes alegra, todas tyene pagadas.[iv]

Pel que fa a la música hem triat una selecció d’obres de provinences ben contrastades:

• Obres escrites del Trecento italià i de les Cantigas de Santa Maria d’Alfons X el Savi.
• Obres no escrites seleccionades a partir de músiques populars d’antiquíssima tradició, recollides i estudiades per diferents investigadors a final del segle XIX i començaments del XX.

Totes aquestes músiques tenen una relació profunda amb el món tan característic de la cultura de l’Hespèria antiga, on van conviure durant tants segles les tres cultures fonamentals del món mediterrani: la jueva, la islàmica i la cristiana. Des d’aquesta òptica, el programa compta amb tres grans seccions i una conclusió. Cada secció conté un grup de tres obres provinents d’aquestes tres cultures i un grup de dues obres de música cortesana provinent del manuscrit add. 29987 del British Museum amb música italiana del Trecento.

Tal com indica Johannes de Grocheio[v] al seu Ars Musicae, les diferents formes musicals d’aquella època tenen funcions diferents segons el seu contingut i caràcter: hi trobem els cantus gestualis, cantus coronatus, cantus versualis, cantilena rotunda i, pel que fa a la música instrumental, el rotundellus, ductia i stantipes[vi].

També segons ell, entre tots els diferents instruments de corda, excel·leix més la viola d’arc, fins al punt que in se virtualiter alia continet instrumenta (és capaç de substituir molts instruments diferents). És clar –afegeix– que si a les festes i als torneigs, els tambors i les trompetes també engresquen els homes, in viella tamen omnes forma musicales subtilius discernuntur (Un bon violista d’arc hauria de poder tocar qualsevol cançó i cantilena, i en general qualsevol forma de música.)

No obstant el fet d’estar basat en un màxim d’informacions històriques i musicològiques, aquest programa no té com a objectiu una hipotètica reconstrucció d’un concert d’aquell temps, ni tampoc desenvolupar una recerca musicològica sobre uns fets que no podrem saber mai amb absoluta certesa.

Aquesta proposta és una temptativa de recreació –inspirada en els estils corresponents a cada una d’aquestes cultures– d’un cert art del so de l’arc a través el temps i sobretot una forma d’homenatge a tots aquests joglars i músics poetes que creien profundament que amb la música «es podien moure el nostres ànims a l’audàcia i la fortitud, a la generositat i la gentilesa, coses totes elles que ennobleixen el bon regiment dels pobles».

Ut eorum animos ad audaciam et fortitudinem magnanimitatem et liberalitatem commoveat, quae omnia faciunt ad bonum regimen.

JORDI SAVALL
Bellatera, tardor de 1995

[i] La lyra grega, la caixa de ressonància de la qual era feta originàriament amb una closca de tortuga, era l’instrument de l’educació musical i dels afeccionats. La kithara, amb caixa de fusta, era l’instrument dels professionals, que participaven als concursos i als festivals.

[ii] Els trobadors eren poetes lírics que visqueren entre els segles XI i XIII a Occitània, a Catalunya i al nord d’Itàlia. Cantaven en llengua d’oc, i la seva poesia es basava sobretot en temes cavallerescs i galants; a vegades, s’inclouen en aquesta categoria els ministrers itinerants i els joglars.

[iii] A l’edat mitjana, els joglars eren ministrers itinerants que oferien tot tipus de diversions: cantaven, tocaven un instrument, componien ballades, contaven històries, feien prestidigitació, jocs de mans, etc.

[iv] Trad.: La viola d’arc, amb les seves dolces ballades, a voltes somiadores, altres esvalotades, amb notes dolces, clares, ben modulades, alegren la gent i la deixen extasiada.

[v] Johannes de Grocheo: teòric francès de música, pels volts del 1300.

[vi] Grocheio va dividir la musica vulgaris (en llengua vernacle) en dues categories: el cantus i la cantilena, estructurades en tres subdivisions. Les tres formes de cantus eren el cantus gestualis, el cantus coronatus i el cantus versiculatus (o cantus versualis). És evident que el terme cantus gestualis indicava la «cançó de gesta», però la distinció entre els dos altres termes no queda gens clara. El terme cantilena feia referència a les formes de refrany profà que Grocheo identificava amb la música del nord de França, d’on sorgeixen les tres subdivisions: rotundellus (rondó), així com stantipes (estampida) i ductia, ambdues sense lletra. La ductia era una composició instrumental sense lletra i amb compàs regular; en són exemples les peces que duen el títol de «dansa» al Manuscrit du Roi. (Per a tots aquests temes, vegeu els articles de H. Vanderwerf i E. H. Sanders al Grove Dictionary of Music and Musicians)