LA LIRA D’ESPERIA
La vièle mèdièvale

La vihuela de arco faze dulçes vayladas,
adormiendo á las vezes, muy alta á las vegadas,
vozes dulçes, sabrosas, claras é bien puntadas,
a las gentes alegra, todas tyene pagadas.[i]

Arxipreste de Hita, ca. 1330

[i] Trad.: La viola d’arc, amb les seves dolces ballades, a voltes somiadores, altres esvalotades, amb notes dolces, clares, ben modulades, alegren la gent i la deixen extasiada.

ALIA VOX AVSA9942
Heritage
CD : 54’54

LA LIRA D’ESPERIA
La Vièle Médiévale
The Medieval Fiddle

CD

I

• 1.ROTUNDELLUS* – Trad. Galicia – CSM 105
• 2.LAMENTO* – Trad. Adrianopoli, Séfarade
• 3.DANZA DE LAS ESPADAS* – Trad. d’Algérie, El Kantara
• 4.ISTAMPITTA : IN PRO – Italie : Trecento mss.
• 5.SALTARELLO Italie : Trecento mss.

II

• 6. RITUAL* – Trad. Algérie, Zendani
• 7. EL REY DE FRANCIA* – Trad. Smyrne (Izmir), Séfarade
• 8. DANZA RITUAL* – Trad. Galicia – CSM 353
• 9. ISTAMPITTA : LA MANFREDINA – Italie : Trecento mss.
• 10. TROTTO – Italie : Trecento mss.

III

• 11. ALBA* – Trad. Castelló de la Plana
• 12. PAXARICO TU TE LLAMAS* – Trad. Sarajevo, Séfarade
• 13. DANZA DEL VIENTO * – Trad. Algérie, Berbère
• 14. ISTAMPITTA : LAMENTO DI TRISTANO – Italie : Trecento mss.
• 15. SALTARELLO – Italie : Trecento mss.

IV

• 16. DUCTIA* – Trad. Galicia – CSM 248

*Récréations & réalisations musicales de Jordi Savall

 JORDI SAVALL
PEDRO ESTEVAN

Enregistrement réalisé à la Collégiale du Chateau de Cardona (Catalogne) en 1994
par Nicolas Bartholomée. Montage numérique : Anne Fontigny et Manuel Mohino (Musica Numéris)
Mastering SACD : Manuel Mohino (Ars Altis).

La Lira d’Hespèria
1100-1400

La lira és un dels primers instruments musicals descrits a la mitologia hel·lènica i, al costat de la cítara[i], un dels més citats ja des de Virgili (70-19 a de C.). Segons la tradició grega, Apol·lo va ser-ne l’inventor, mentre que la invenció de la cítara s’atribueix a Orfeu.

Des de temps ancestrals, també trobem referències constants al poder i als efectes extraordinaris de la música i dels instruments en les persones, els animals i fins i tot els arbres i les plantes. Aquests són els atributs més característics d’Orfeu i és justament gràcies a les seves habilitats i poders màgics com a músic que el mite d’Orfeu esdevé un dels més obscurs i més ple de simbolisme de tota la mitologia hel·lènica. D’origen antiquíssim, es va desenvolupar fins esdevenir una veritable teologia, al voltant de la qual existia una abundant literatura en gran part de caràcter esotèric. Orfeu és el músic per excel·lència, d’ell es deia que sabia tocar unes melodies tan captivadores que les bèsties salvatges el seguien, els arbres i les plantes s’inclinaven cap a ell i els homes més ferotges es calmaven totalment.

+ Informació al llibret del CD

 JORDI SAVALL
Bellatera, tardor de 1995

[i] La lyra grega, la caixa de ressonància de la qual era feta originàriament amb una closca de tortuga, era l’instrument de l’educació musical i dels afeccionats. La kithara, amb caixa de fusta, era l’instrument dels professionals, que participaven als concursos i als festivals.

[ii] Els trobadors eren poetes lírics que visqueren entre els segles XI i XIII a Occitània, a Catalunya i al nord d’Itàlia. Cantaven en llengua d’oc, i la seva poesia es basava sobretot en temes cavallerescs i galants; a vegades, s’inclouen en aquesta categoria els ministrers itinerants i els joglars.

[iii] A l’edat mitjana, els joglars eren ministrers itinerants que oferien tot tipus de diversions: cantaven, tocaven un instrument, componien ballades, contaven històries, feien prestidigitació, jocs de mans, etc.

[iv] Trad.: La viola d’arc, amb les seves dolces ballades, a voltes somiadores, altres esvalotades, amb notes dolces, clares, ben modulades, alegren la gent i la deixen extasiada.

[v] Johannes de Grocheo: teòric francès de música, pels volts del 1300.

[vi] Grocheio va dividir la musica vulgaris (en llengua vernacle) en dues categories: el cantus i la cantilena, estructurades en tres subdivisions. Les tres formes de cantus eren el cantus gestualis, el cantus coronatus i el cantus versiculatus (o cantus versualis). És evident que el terme cantus gestualis indicava la «cançó de gesta», però la distinció entre els dos altres termes no queda gens clara. El terme cantilena feia referència a les formes de refrany profà que Grocheo identificava amb la música del nord de França, d’on sorgeixen les tres subdivisions: rotundellus (rondó), així com stantipes (estampida) i ductia, ambdues sense lletra. La ductia era una composició instrumental sense lletra i amb compàs regular; en són exemples les peces que duen el títol de «dansa» al Manuscrit du Roi. (Per a tots aquests temes, vegeu els articles de H. Vanderwerf i E. H. Sanders al Grove Dictionary of Music and Musicians)