JOHN DOWLAND
Lachrimae or Seaven Teares

Referència: AVSA9901

• Jordi Savall
• HESPÈRION XXI

John Dowland fou tan famós pels seus infortunis com per les seves obres. Aquest personatge subtil i elusiu, de tarannà aventurer i comportament estrany, també fou l’Anglorum Orpheus de poders quasi divins, que inspirà més comentaris i elogis que la majoria dels millors músics de la seva generació. Entre el Jaume d’Al vostre gust i Hamlet, podria figurar a la galeria d’herois shakespearians si, per satisfer la llegenda, només en conservem la imatge de les llàgrimes, del son i de les tenebres. Tot i fonamentar-se en una part de veritat, fou el propi músic qui contribuí fortament a aquesta llegenda a través dels seus diferents escrits, unes confessions d’un ésser ple de dissonàncies, al mateix temps vulnerable i ambiciós, ingenu i altiu, egocèntric i en constant desacord amb un món del qual se sentia rebutjat. Tanmateix, els accents lúgubres i els matisos foscs amb els quals s’associa sovint la música de Dowland són potser menys atribuïbles al seu art que no pas a la mentalitat d’una època en què trontollaren profundament la seguretat política, la fe religiosa i les concepcions científiques. El dubte i el desgavell en què es trobava immersa la humanitat, a la vista de la seva dualitat de criatura terrenal però delerosa de l’eternitat, constituí l’origen del que hom anomena a voltes la “malenconia del segle XVII”. Afectada més que cap altra nació per aquesta onada mòrbida, l’Anglaterra de la fi del regnat d’Elisabet i de l’època de Jaume I va fer de la malenconia l’objecte d’un nou culte al qual es consagraren apassionadament filòsofs, amants, poetes i músics. El poble no hi veia més que una convenció preciosa, bona per alimentar les sàtires del dia; per a les ànimes sensibles, resultaria una de les fonts d’inspiració més fecundes d’una època a la que Donne, Hilliard i Weelkes van donar la seva lluentor particular.

John Dowland fou tan famós pels seus infortunis com per les seves obres. Aquest personatge subtil i elusiu, de tarannà aventurer i comportament estrany, també fou l’Anglorum Orpheus de poders quasi divins, que inspirà més comentaris i elogis que la majoria dels millors músics de la seva generació. Entre el Jaume d’Al vostre gust i Hamlet, podria figurar a la galeria d’herois shakespearians si, per satisfer la llegenda, només en conservem la imatge de les llàgrimes, del son i de les tenebres. Tot i fonamentar-se en una part de veritat, fou el propi músic qui contribuí fortament a aquesta llegenda a través dels seus diferents escrits, unes confessions d’un ésser ple de dissonàncies, al mateix temps vulnerable i ambiciós, ingenu i altiu, egocèntric i en constant desacord amb un món del qual se sentia rebutjat. Tanmateix, els accents lúgubres i els matisos foscs amb els quals s’associa sovint la música de Dowland són potser menys atribuïbles al seu art que no pas a la mentalitat d’una època en què trontollaren profundament la seguretat política, la fe religiosa i les concepcions científiques. El dubte i el desgavell en què es trobava immersa la humanitat, a la vista de la seva dualitat de criatura terrenal però delerosa de l’eternitat, constituí l’origen del que hom anomena a voltes la “malenconia del segle XVII”. Afectada més que cap altra nació per aquesta onada mòrbida, l’Anglaterra de la fi del regnat d’Elisabet i de l’època de Jaume I va fer de la malenconia l’objecte d’un nou culte al qual es consagraren apassionadament filòsofs, amants, poetes i músics. El poble no hi veia més que una convenció preciosa, bona per alimentar les sàtires del dia; per a les ànimes sensibles, resultaria una de les fonts d’inspiració més fecundes d’una època a la que Donne, Hilliard i Weelkes van donar la seva lluentor particular.

+ Informació al llibret del CD

CLAUDE CHAUVEL

Traducció: Gilbert Bofill i Ball