JOHANN-SEBASTIAN BACH
Les Quatre Ouvertures

Referència: AVSA9890A+B

• LE CONCERT DES NATIONS
• Dirección: JORDI SAVALL
• Fabio Biondi violon concertant
• Alfredo Bernardini & Paolo Grazzi hautbois
• Josep Borràs basson
• Marc Hantaï flûte solo

Encara avui, la imatge de Bach segueix sent, a grans trets, la d’un home vell, ben alimentat i de cara lleugerament rosàcia que el retratista oficial de la ciutat de Leipzig va representar sota la perruca blanca i en l’hàbit negre de cantor. Rabiüt, prolífic i sobretot devot luterà, se’l veu caminar a marxa ràpida els trenta passos que separen el seu lloc de residència, a l’escola de St. Tomàs, de l’entrada gòtica de l’església on, diumenge rere diumenge, any rere any, fa sonar cantates, motets i peces d’orgue que aquest funcionari del culte deu als seus “nobilíssims, savíssims i honorabilíssims patrons” i a la més gran glòria de Déu. És cert que la importància de la seva obra sacra, tant quantitativament com qualitativa, i en especial l’entorn de total impregnació espiritual en el qual es desenvolupa el seu geni, tendeix a privilegiar aquesta imatge de músic religiós; però restringir Bach a aquest àmbit, per molt extens que pugui ser, significaria reduir una figura molt més complexa que no sembla i fins i tot limitar la correcta percepció d’aquesta obra sacra. I és que fins i tot en l’especulació, és a dir, en la seva delirant propensió a la combinatòria, Bach resta una persona de carn i ossos, de la qual els testimonis escadussers ens diuen que és sociable i amant de la bona vida, dels viatges i la companyia dels seus amics i que sap gaudir en la seva tranquil·litat d’una bona pipa o d’un got d’aiguardent.

Les obres per a clavicèmbal i per a instruments solistes, així com les partitures de música de cambra mostren certament el vessant “profà” de la seva producció més enllà del control per part dels seus superiors religiosos, tot remetent al personatge íntim, al petit cercle domèstic de la família i els amics, dels alumnes i els col·legues. Ara bé, Bach també viu al seu segle, és un home públic que es presenta a l’auditori i en reclama l’aprovació: l’home de les cantates profanes, homenatges al·legòrics o veritables miniòperes, concerts i suites. Tot plegat suposa una faceta de la seva activitat generalment deixada de banda: com a organitzador de concerts, havia de contractar músics i solistes, pagar-los, però també proveir-los d’instruments triats en funció de les necessitats així com de partitures, establir assaigs i funcions, a més de dirigir des del clavicèmbal, el violí, la viola, la viola de gamba o el violoncel.

+ Informació al llibret del CD

GILLES CANTAGREL
Traducció: Gilbert Bofill i Ball