J.S. BACH L’Ofrena Musical

Reference: AV9817

• Jordi Savall
• Le Concert des Nations

De totes les obres tardanes de Bach, composicions majors que sintetitzen el seu art i la seva ciència, l’Ofrena musical és des de fa temps la més cèlebre. Per als melòmans, aquesta notorietat ha precedit la de les Variacions Goldberg o la de L’Art de la fuga i, en canvi, no ha estat assolida pel segon llibre de l’El clavecí ben temprat, les Variacions canòniques o Els cors de Leipzig per a orgue.
Hi ha diverses raons per començar parlant dels encants de l’admirable Sonata en trio, que n’ocupa una gran part. Els músics d’avui dia hi afegiran l’interès apassionat que posaven Schoenberg i Stravinsky als seus cànons o la mirada escrutadora de Webern quan proposà una orquestració magistral del seu Ricercar a 6. Potser, també, la part d’anècdota més o menys llegendària lligada a la seva gènesi ha pogut satisfer la curiositat dels auditors per una obra que, tanmateix, continua envoltada de misteri.
Només parlarem breument de les circumstàncies que van suscitar aquesta Ofrena. Carl Philipp Emanuel Bach, segon fill de Johann Sebastian, era des de feia uns anys clavecinista del jove rei de Prússia, Frederic II. El monarca, apassionadament enamorat de la música, l’empenyé perquè fes anar “el vell Bach” a la seva cort. Així, la primavera de 1747 i a l’edat de 62 anys, Bach arribà a Potsdam acompanyat del seu fill gran, Wilhelm Friedemann. Tan aviat hi fou, s’hagué de presentar a la cort. La premsa informà així de l’esdeveniment: “Al vespre, més o menys en el moment en què la Música ordinària de la Cambra entra habitualment a les Estances Reials, s’anuncià a Sa Majestat que el Capellmeister Bach havia arribat a Potsdam i que en aquell moment era a la seva avantcambra on esperava la seva graciosa autorització per escoltar la música. Sa Majestat donà immediatament l’ordre de fer-lo entrar, tot seguit es posà davant l’instrument anomenat forte et piano, i tingué la bondat de tocar en persona, sense cap preparació, un tema sobre el qual el Capellmeister Bach degué improvisar una fuga. […] Bach trobà tan dens i bell el tema que se li havia donat, que el volgué plasmar sobre paper en una fuga veritable i el volgué fer gravar tot seguit sobre coure”.
Una mica més tard, en la necrologia que dedica al seu pare, Carl Philipp Emanuel confirmà aquest relat i hi afegí: “Després del seu retorn a Leipzig, va posar sobre paper una peça a tres veus i el que s’anomena un ricercar a sis veus, a més d’algunes peces sobre el tema que li havia donat Sa Majestat, després dedicà al rei l’obra gravada sobre coure”.
A la capçalera de l’obra, Bach hi va anotar: “Regis Iussu Cantio Et Reliqua Canonica Arte Resoluta” (“Fragment dut a terme per ordre del rei i altres fragments resolts seguint l’art del cànon”). Aquesta inscripció és un acròstic de la paraula Ricercar, que designa a la vegada l’esperit de recerca del qual procedeix l’obra, el gènere de la fuga i les dues peces, a tres i a sis veus, que en són els pilars fonamentals.
No entrarem aquí en els detalls –complexos– del que va succeir a continuació, si no és per dir que Bach va fer gravar l’obra a poc a poc, en cinc fascicles diferents, i que no n’existeix avui enlloc cap exemplar complet i degudament foliat. D’aquí provenen les conjectures múltiples sobre el caràcter eventualment incomplet de l’obra, l’ordre dels fragments i les intencions simbòliques per a les quals les peces es podrien agençar.
L’ordre escollit aquí per Jordi Savall no és pas una demostració musicològica, sinó la lectura d’un músic davant d’una partitura singularment rica i complexa, en la qual actualment res no ens indica amb certesa com abordar-la. Jordi Savall ha optat per la bella construcció en arc, que sembla més satisfactòria: al Ricercar a 3 inicial respon al final el Ricercar a 6, com l’assoliment de tota la reflexió contrapuntística; al centre, la Sonata en trio. L’originalitat de les tries de l’intèrpret es manifesta a diversos punts, com ara a l’enunciat del Thema Regium per començar, a la presentació renovada de diverses peces (entre les quals el Ricercar a 6, escoltat una primera vegada per cloure la part inicial) o bé en el desplegament progressiu dels cànons.