J.S BACH
Die Kunst der Fuge

Ref: AVSA9818

• Jordi Savall
• Hespèrion XXI

Quan ja han passat més de dos segles des de la seva creació, L’Art de la fuga de Johann Sebastian Bach continua sent una obra plena de misteris. Massa moderna per al seu temps, incompresa pels romàntics i qualificada d’una manera injusta de purament teòrica per alguns musicòlegs del principi del segle XX, gaudeix finalment del reconeixement que s’escau a una de les fites de la música de tots els temps. Tanmateix, aquesta merescuda anomenada no ha posat fi a les polèmiques suscitades, ni ha resolt alguns problemes relacionats amb la seva interpretació, com ara la tria dels instruments o de la instrumentació, l’ordre dels contrapunts, els problemes de la fuga inacabada o, evidentment, diverses qüestions sobre l’articulació, el tempo, les dinàmiques, l’ornamentació, etc.

Des d’una perspectiva històrica, cal considerar dues opcions: la utilització d’un instrument de teclat, bo i afegint-ne un altre als contrapunts 19a i b (que substitueixen els contrapunts 13a i b), o l’ús d’un conjunt instrumental d’època que en pogués respectar la tessitura original. No cal dir que, probablement, J. S. Bach coneixia obres com les Fugues i capricis a quatre, de François Roberday (1660), atès que Forkel, el seu biògraf principal, comenta que, abans de compondre L’Art de la fuga, havia estudiat detingudament obres antigues d’organistes francesos, grans mestres d’harmonia i de la fuga segons la tradició de l’època. Cal esmentar dos aspectes fonamentals que s’esmenten en la notícia introductòria de l’autor: el primer és que l’existència d’una partitura a quatre no exclou la possibilitat d’interpretar la música amb un orgue o un clavecí. En efecte, la pràctica tradicional preferia aquesta notació per a les obres contrapuntístiques escrites per a aquests instruments “perquè, com que les parts estan juntes, i bo i essent diferents les unes de les altres, és més fàcil examinar-ne cadascuna per separat i veure les relacions que hi ha”; el segon aspecte esmentat abans diu que “hi ha un altre avantatge, i és que, si es volen interpretar aquestes obres musicals amb violes o d’altres instruments similars, tothom trobarà la seva partitura diferenciada de la resta”.

+ Informació al llibret del CD

JORDI SAVALL
Basilea, 1986/2001