ISTANBUL. Dmitrie Cantemir 1673-1723

Hespèrion XXI, Jordi Savall

35,99€

Referència: AVSA9870

Hespèrion XXI
JORDI SAVALL

El llibre de la ciència de la música de Dimitrie Cantemir, que constitueix la base històrica per al nostre enregistrament, és un document excepcional amb moltes perspectives, d’entrada com a font fonamental de coneixement de la teoria, l’estil i les formes musicals otomanes del segle XVII, però també com a un dels testimonis més interessants de la vida musical d’un dels països orientals més importants. Aquest recull de 355 composicions (nou de les quals del propi Cantemir), escrites en un sistema de notació musical inventat pel seu autor, representa la col·lecció més important de música instrumental otomana dels segles XVI i XVII que ha arribat fins als nostres dies. Vaig començar a descobrir aquest repertori el 1999, durant la preparació del projecte sobre Isabel la Catòlica, quan el nostre col·laborador i amic Dimitri Psonis, especialista en músiques orientals, ens va presentar una antiga marxa guerrera d’aquesta col·lecció com a il·lustració musical que, al seu temps, serví per a rememorar la conquesta de Constantinoble per les tropes otomanes de Mehmet II.

A la cruïlla de dos continents, l’europeu i l’asiàtic, ISTAMBUL per als otomans, CONSTANTINOBLE per als bizantins constitueix, ja a l’època de Dimitrie Cantemir (1673-1723), un escenari privilegiat de la història. Malgrat el record i la presència, ben evident, de l’antic Bizanci, va esdevenir l’autèntic cor del món religiós i cultural musulmà. Una barreja extraordinària de pobles i de religions atreia sense parar nombrosos viatgers i artistes europeus. Cantemir hi va arribar el 1693, a l’edat de vint anys, primer com a ostatge, després com a representant diplomàtic del seu pare, que governava Moldàvia. Esdevingué un famós intèrpret de tanbur, una mena de llaüt de coll llarg, i també va ser un compositor altament apreciat per la seva obra Kitâbu ‘Ilmi’l-Mûsîkî (“El llibre de la ciència de la música”), que dedicà al soldà Ahmet III (1703-1730).

Heus aquí el context històric dins el qual va prendre forma el nostre projecte sobre El llibre de la ciència de la música de Dimitrie Cantemir i les tradicions musicals sefardites i armènies. La nostra intenció és presentar les músiques instrumentals “erudites” de la cort otomana del segle XVII a partir de l’obra de Cantemir i en diàleg i alternança amb les músiques “tradicionals” del poble, representades aquí per les tradicions orals dels músics armenis i de les comunitats sefardites que, després de ser expulsades dels regnes hispànics, van trobar acollida a les ciutats de l’Imperi Otomà, com Istambul o Esmirna.

A Europa Occidental, la imatge cultural otomana ens ha arribat molt distorsionada per la llarga lluita de l’Imperi Otomà per avançar cap a Occident, cosa que ens ha fet oblidar la riquesa cultural i, sobretot, l’ambient de tolerància i diversitat que hi predominava en aquella època. És el que ressalta Stefan Lemny, en el seu interessant assaig sobre Els Cantemir, on recorda que, “de fet, Mehmet II, després de prendre Constantinoble, no sols va deixar amb vida els habitants cristians sinó que, alguns anys més tard, també va animar les antigues famílies aristocràtiques gregues a retornar al barri anomenat Fener, un vestigi de l’època bizantina”. Més endavant, sota el regnat de Solimà –l’època daurada de l’Imperi– els contactes amb Europa s’intensificaren, al mateix temps que es desenvolupen les relacions diplomàtiques i comercials. Amnon Shiloah, a la seva excel·lent obra sobre La música al món de l’Islam, ho recorda: “Tot i que Venècia disposava d’una missió diplomàtica permanent a Istambul, l’Imperi s’orientà cap a França. Cap a la fi del segle XVI, el tractat signat el 1543 entre Solimà i ‘el rei dels cristians’, Francesc I, va constituir un factor decisiu d’acostament que va afavorir els contactes. En aquella ocasió, Francesc I va enviar a Solimà una orquestra en senyal d’amistat. El concert interpretat per aquest conjunt sembla haver inspirat la creació de dos nous ritmes (compassos) que més tard van passar a formar part de la música turca: frenkcin (12/4) i frengi (14/4).”

A partir de 1601, el Patriarcat de l’Església Ortodoxa, punt de trobada de l’aristocràcia grega arribada de tots els racons de l’Imperi, de les illes del Mar Egeu, del Peloponès, de les regions europees o d’Àsia Menor, s’instal·la definitivament al barri de Fener, on ja havien anat a viure les antigues famílies aristocràtiques gregues després de la caiguda de Constantinoble. D’aquesta manera, a més de l’existència d’aquest nucli de població, l’antiga capital bizantina continuava representant el cor de l’Ortodòxia de tot l’imperi. En aquest sentit, l’Acadèmia (o Gran Escola) del Patriarcat exercia una veritable hegemonia cultural. Basant-se en la lectura de Cantemir, Voltaire esmenta les matèries que hom hi podia estudiar: grec antic i modern, filosofia aristotèlica, teologia i medicina. “Considero –precisa– que Demetri Cantemir ha explicat molts contes vells, però no es pot haver equivocat amb els monuments moderns que ha vist amb els seus propis ulls, ni amb l’acadèmia de la qual ha sigut deixeble.”

Dos anys més tard, quan vam visitar Istambul per primera vegada amb motiu d’un concert amb Montserrat Figueras i Hespèrion XXI i d’una trobada al Centre Cultural Yapı Kredi, vam tenir la sort de rebre com a obsequi dels nostres amics d’Istambul, Aksel Tibet, Mine Haydaroglu i Emrah Efe Çakmak, la primera edició moderna de la música que forma part del Llibre de la ciència de la música de Dimitrie Cantemir. La música d’aquest recull i la història d’aquest personatge de seguida em van fascinar, i vaig començar a estudiar ambdues per tal de conèixer més a fons aquesta cultura tan propera, però que al mateix temps ens sembla tan llunyana per pur desconeixement. Em vaig decidir a cercar-ne el context històric i estètic que permetés fer-ne un projecte interessant. Sis anys més tard, durant la preparació del projecte ORIENT-OCCIDENT, vaig poder seleccionar quatre magnífics makam que van donar una nova dimensió a aquest projecte, atès que es tractava de l’única música oriental que no provenia d’una tradició oral sinó d’una font escrita de l’època. Finalment, el 2008, com a continuació natural d’aquest primer projecte de diàleg entre orient i occident, vam aconseguir reunir un magnífic conjunt de Turquia (oud, ney, kanun, tanbur, lira i percussió), juntament amb músics d’Armènia (duduk, kemancha i ney “Beloul”), Israel (oud), Marroc (oud) i Grècia (santur i morisca), i amb els principals solistes especialistes habituals d’Hespèrion XXI vam preparar i realitzar aquest enregistrament. Aprofito per a donar-los les gràcies de tot cor, ben conscient que sense llur talent i coneixements, aquest projecte mai no hauria arribat a veure la llum.

Per començar, la tasca més delicada consistia en seleccionar una desena de peces d’un total de 355 composicions, triant-ne les més representatives i variades entre els makam que ens van semblar més bonics, conscients que aquesta tria es faria a partir de la nostra sensibilitat occidental. Un cop passat aquest autèntic tràngol, calia completar les peces triades amb la part otomana, amb l’execució dels corresponents taksim, veritables preludis improvisats abans de cada makam. Paral·lelament, vam abordar la selecció de peces sefardites i armènies; per al repertori sefardita, vam triar músiques procedents del repertori ladino conservat a les comunitats d’Esmirna, Istambul i altres regions de l’antic Imperi Otomà, i per al repertori armeni vam triar les peces més boniques entre les diferents opcions que els músics armenis, Georgi Minassyan (duduk) i Gaguik Mouradian (kemancha), ens van presentar.

Totes aquestes músiques probablement són interpretades avui de manera molt diferent de l’època de Cantemir; per tant, calia conèixer altres possibilitats d’interpretació, remetre’s a diferents relats, fets sovint per viatgers europeus que ens parlen de les peculiaritats de la música otomana en aquestes èpoques passades i ens aporten una sèrie de consideracions interessants pel que fa a l’execució, la pràctica, els instruments, les orquestres de la cort o les orquestres militars i sobre les cerimònies de les confraries místiques. Per exemple, Pierre Belon, a les seves observacions de 1553, ens parla de l’extraordinària habilitat dels turcs per a fabricar arquets i cordes de llaüt a partir d’intestins que “són més comuns aquí que a Europa”. Afegeix que “nombrosos pobles saben tocar un o més tipus (d’instruments), cosa que no és el cas –precisa– a França o Itàlia”. També esmenta l’existència d’una gran varietat de flautes i parla de la meravellosa dolçor de la sonoritat del miskal (flauta de Pan), mentre el viatger italià Pietro Della Valle descriu, el 1614, que la dolçor d’aquest instrument “no arriba a la de la flauta llarga (ney) dels dervixos”. Cap al 1700 trobem el propi Cantemir, que explica que “potser a Europa, hom trobarà estrany el que relato aquí –reconeix a la seva Història de l’Imperi Otomà– sobre el gust de la música en una nació titllada de bàrbara entre els cristians”. Admet que la barbàrie hagi pogut imperar durant l’època de creixement de l’Imperi però, amb la fi de les grans conquestes militars, les arts, “fruits ordinaris de la pau, han trobat ara el seu lloc en aquests esperits”. Pel que fa a aquest episodi, amb el qual potser pretengués interpel·lar els seus lectors europeus, conclou: “Fins i tot m’atreveixo a avançar que la música dels turcs és molt més perfecta que la d’Europa pel que fa al compàs i la proporció dels mots, però també és tan difícil d’entendre que amb prou feines hom trobaria tres o quatre persones que coneguin a fons els principis i les delicadeses d’aquest art.” (HEO, II p. 178)…

JORDI SAVALL

Edimburg, agost de 2009

Traducció: Gilbert Bofill i Ball

PD. Voldria agrair a Amnon Shiloah, Stefan Lemny i Ursula i Kurt Reinhard la important tasca de recerca i anàlisi duta a terme sobre la història, la música i l’època que ha servit per a documentar algunes fonts del meu comentari.