HENRY PURCELL
Fantasias for the Viols 1680

Referència: AVSA9859

• Hespèrion XXI
• Jordi Savall

Les Fantasies per a conjunt de violes són una de les grans joies de la música anglesa. Aquest repertori, únic en el seu gènere, s’estén durant gairebé dos segles i constitueix la música de cambra instrumental més perfecta i elaborada composta a Europa abans de l’era del quartet de cordes clàssic. Entre principi del segle setze i final del disset es van compondre centenars d’aquests Fancies, i els més grans mestres de l’època (Byrd, Gibbons, Lawes, Jenkins, Locke i molts més) van dedicar el seu talent a aquest tipus d’obres. Però davant l’ofensiva triomfant del violí –“the new-fangled violin”–, la popularitat del gènere va descendir ràpidament, i va donar pas a la suite de danses i a la sonata. La restauració de 1660 va ser el tret de sortida de la invasió de la música continental, sobretot francesa, que comptava amb el favor exclusiu del rei Carles II. L’admirable recopilació de fantasies de Matthew Locke, publicada precisament el 1660, fou l’última obra del gènere que va trobar un editor i va representar un model immediat per a Purcell.

El manuscrit de les quinze Fantasies de Purcell es conserva al Museu Britànic i bona part duu anotada la data de composició. Com que sabia que les peces no suscitaven cap interès a l’època, el jove compositor ni tan sols intentà editar-les. La primera edició data de 1927!, gràcies a l’interès de Peter Warlock. Aquesta recopilació única de peces, escrites per a un conjunt d’entre tres i set veus, constitueix un autèntic “tractat” del pensament polifònic de l’autor, al qual només es podrien comparar l’Ofrena musical i l’Art de la fuga. Per molt increïble que sembli, és obra d’un jove de vint anys, que en aquell moment es trobava al llindar de la seva curta però fulgurant carrera. Purcell va compondre les Fantasies durant l’estiu de 1680 i representen el punt culminant i el final d’una tradició instrumental anglesa que s’havia desenvolupat sense interrupció al llarg de dos segles. El jove devia ser conscient que el seu esforç era molt anacrònic, i per tant també transcendent i desinteressat, un sentiment potser semblant al del cantor de Leipzig que, vuitanta anys més tard, plasmaria al paper l’Art de la fuga. Al manuscrit del Museu Britànic trobem tres Fantasies a tres veus, nou (més l’inici d’una desena) a quatre veus (totes elles datades entre el 10 de juny i el 31 d’agost de 1680, i de vegades amb un sol dia de diferència) i una a cinc, a sis i a set veus respectivament. Es tracta de peces breus, cap de les quals sobrepassa els cent compassos de quatre temps, que consten de dos a cinc episodis, contrastats en tempo i caràcter. Seguidament observarem amb més detall les peces a set i vuit veus. Pertanyen al gènere dels In nomine. Es tracta d’una forma particular de la fantasia, basada en un cantus firmus de valors llargs, al voltant del qual teixeixen els seus contrapunts els altres instruments. El cantus és el cant pla Gloria tibi Trinitas, segons el ritu de Sarum. John Taverner, el compositor de l’era Tudor, va escriure una de les seves misses més aconseguides sobre aquesta melodia. El passatge del Benedictus, compost sobre les paraules in nomine, i que presenta el cantus en la seva totalitat, fou especialment admirat, i va donar lloc a un bon nombre de transcripcions. Això va incitar altres compositors a escriure obres semblants, però en el terreny purament instrumental. Així fou com va néixer el gènere de l’In Nomine, del qual Purcell va compondre les dues últimes mostres, abans que Peter Maxwell Davies el ressuscités a la nostra època. Les lleis del gènere són molt estrictes i imposen a Purcell unes normes una mica diferents a les de les altres Fantasies. El seu llenguatge és més auster, més arcaic, el seu tempo més uniforme i la presència del cantus firmus exclou els habituals episodis homòfons de transició. No obstant això, podem distingir en cadascun d’ells tres seccions que corresponen a un mateix nombre de temes diferents, l’elaboració polifònica dels quals es contraposa successivament al cantus litúrgic. Les úniques audàcies harmòniques (que no ho eren a l’època) són les conegudes falses relacions, degudes a la simultaneïtat de frases ascendents i descendents de l’escala menor melòdica. L’In nomine a set veus supera el de sis veus en amplitud de proporcions i en la bellesa de la seva composició.

+ Informació al llibret del CD

HARRY HALBREICH
Traducció: Traduït – traduit.cat