HENRICUS ISAAC

Esplendor del Renaixement humanista abans de la Reforma protestant

Amb l’edició d’aquest nou enregistrament, dedicat a Heinrich Isaac en commemoració dels 500 anys de la seva mort, ALIA VOX vol retre homenatge a un dels compositors més grans del Renaixement. Heinrich o Henricus Isaac, com l’anomenarem, nasqué a Brabant, però passà la major part de la seva vida viatjant per Europa, des de la seva Flandes natal fins a la cort de Borgonya i a Àustria, abans de passar a Itàlia i a Alemanya. Convidat per Llorenç el Magnífic, s’instal·là a Florència (1485), ciutat que ja no abandonaria més, malgrat els seus viatges, i on esdevingué un membre molt admirat i estimat de la cort dels Mèdici. Uns anys després de la mort de Llorenç el Magnífic el 1492, també passà a ser el principal compositor de la cort de l’emperador Maximilià I d’Habsburg (1497) fins a la seva mort, mentre continuava viatjant lliurement i romanent la major part del temps a la seva casa de Florència.

HENRICUS ISAAC
Esplendor del Renaixement humanista abans de la Reforma protestant
Homenatge a un dels compositors més grans del Renaixement
Amb l’edició d’aquest nou enregistrament, dedicat a Heinrich Isaac en commemoració dels 500 anys de la seva mort, ALIA VOX vol retre homenatge a un dels compositors més grans del Renaixement. Heinrich o Henricus Isaac, com l’anomenarem, nasqué a Brabant, però passà la major part de la seva vida viatjant per Europa, des de la seva Flandes natal fins a la cort de Borgonya i a Àustria, abans de passar a Itàlia i a Alemanya. Convidat per Llorenç el Magnífic, s’instal·là a Florència (1485), ciutat que ja no abandonaria més, malgrat els seus viatges, i on esdevingué un membre molt admirat i estimat de la cort dels Mèdici. Uns anys després de la mort de Llorenç el Magnífic el 1492, també passà a ser el principal compositor de la cort de l’emperador Maximilià I d’Habsburg (1497) fins a la seva mort, mentre continuava viatjant lliurement i romanent la major part del temps a la seva casa de Florència.

Isaac fou un compositor extremament prolífic i innovador, que ens ha deixat una de les produccions musicals més importants del seu temps i que des de sempre s’ha distingit pel seu domini absolut de l’art del contrapunt i de la polifonia: un art que en tot moment sabé desenvolupar de manera sublim, tant en la seva obra religiosa com en la composició de cançons profanes o de música instrumental. Coincidim amb Anton Webern que les seves composicions, comparables pel seu domini absolut del contrapunt a les dels altres il·lustres compositors flamencs, com Pierre de la Rue, Jacob Obrecht i Josquin des Prés, es diferencien clarament de les dels seus contemporanis per la forma que tenen de “mantenir sempre una màxima vivacitat i independència de cada veu” (A. Webern, 1906) dins les múltiples formes de polifonia més belles i més complexes.

Tal com ha sigut el cas de la majoria d’obres anteriors al 1680, i àdhuc reconeguda i molt apreciada pel seu art sublim per tot Europa tant al seu temps com després de la seva mort, l’obra d’Isaac va caure a poc a poc en l’oblit dels calaixos de les biblioteques i dels arxius musicals, i caldria esperar més de 400 anys abans la seva música no tornés a suscitar de nou interès.

Durant el temps de preparació, estudi i interpretació, juntament amb els solistes cantors de La Capella Reial de Catalunya i els músics d’Hespèrion XXI, de totes aquestes magnífiques obres corals d’Isaac que hem triat, sovint m’he preguntat i interrogat per les causes d’aquesta manca de coneixement i reconeixement d’un compositor tan gran. Com ha sigut possible que una part tan important de l’obra d’un geni com aquest encara resti tan poc coneguda al món musical d’aquest segle XXI? És a causa de la ignorància o de l’amnèsia històrica? O bé és la conseqüència d’una falta d’interès dels intèrprets, de les institucions musicals o dels programadors de concerts?

Recordem que en aquella època hom creia en el progrés en l’art de la música, car es considerava que cada nova generació de compositors aportava novetats que feien obsoletes les obres dels antics. No oblidem que la música viva només existia veritablement en el moment en què una veu cantava o un instrument tocava, i a partir del moment en què hom deixava de tocar aquelles músiques, considerades injustament menys modernes que les dels nous compositors, es perdia a poc a poc la memòria i el rastre de la seva existència. D’aquesta manera, totes aquestes meravelloses composicions passaren a caure en el llarg son de l’oblit, fins a la fi del segle XIX i al començament del XX; el fet que encara aleshores fos molt difícil accedir a les partitures originals i que hi hagués molt poques edicions modernes fidels a les fonts originals allargà encara més aquesta llarga amnèsia.

Aquest és el tema del qual ens parla precisament el gran escriptor i poeta Aldous Huxley al seu eloqüentíssim assaig Gesualdo: Variations on a Musical Theme, escrit cap al 1960. En aquesta obra, cita Isaac com a un dels grans compositors del Renaixement injustament oblidats i ens recorda les causes circumstancials d’aquest injust oblit, que –segons ell– és el resultat de “la tràgica pèrdua de memòria de la consciència musical europea, amnèsia que ha perdurat fins a la fi de la Segona Guerra Mundial. Fins i tot als anys 50, el repertori musical anterior a Monteverdi, amagat sota les successives capes culturals amuntegades per la modernitat, encara restava per redescobrir”. Val a recordar que fins i tot les Vespres de la Beata Verge, una de les obres mestres de Monteverdi, composta el 1610, no foren interpretades a l’època contemporània fins al 1935.

Cal cercar l’origen i les conseqüències d’aquest lamentable malentès en el gran trasbalsament cultural que tingué lloc a l’inici del segle XV. Ens trobem a l’època que més tard passaria a ser coneguda com a “Renaixement”, en referència a aquesta nova esplendor de les arts, que renasqueren amb força renovada, tocades i inspirades pel descobriment dels tresors artístics de la fabulosa civilització grega (tresors que posteriorment esdevindrien models que inspiraren i marcaren un canvi estètic formidable i totalment nou). El que s’esdevingué fou força banal: les arts que “reneixen” inspirades per les creacions artístiques antigues restades accessibles són les arts “tangibles”, és a dir, aquelles que els artistes d’aquell segle XV podien “veure”, “tocar” o “llegir” al seu moment. Evidentment, la música, que és la més espiritual de totes les arts i consegüentment “intangible” per naturalesa, queda al marge d’aquest renaixement, perquè els compositors de l’època no es podien inspirar en les músiques de l’antiga Grècia; desgraciadament, ningú no podia “escoltar” i ni tan sols “llegir” un patrimoni antic conservat durant dos mil anys per transmissió oral i del qual no restava res de tangible. A part dels nombrosos texts filosòfics que fan esment de la importància de la música en l’educació i en la vida, no ha arribat fins nosaltres cap rastre escrit que testimoniï la vida musical real dels grecs antics. Sense informació tangible, era impossible per als músics del segle XV reconstruir o ni tan sols imaginar l’equivalent musical dels grans relats èpics i dramàtics, com la Ilíada d’Homer.

L’existència d’un art tan complert i antic de més de dos mil anys es fa evident per a totes les altres arts i també prova que no hi ha progrés en l’art: tan sols hi ha creacions sublims transcendentals, però que sempre duen la marca del seu temps. Desgraciadament, en no trobar cap rastre ni prova del geni musical dels grecs antics, els músics d’aleshores continuaren confonent l’evolució del llenguatge i de l’estil musical amb la idea de progrés fins ben entrat el segle XIX, com afirma encara Stendhal el 1806, a la seva Vie de Haydn, Mozart et Métastase.

Finalment, cent anys més tard, en ple inici del segle XX, hom començà a prendre consciència de la importància de l’obra d’Isaac. Fou aleshores que un jove estudiant de 19 anys, anomenat Anton Webern, presentà el 1902, dins els seus estudis de musicologia a la Universitat de Viena sota la direcció de Guido Adler, la seva tesi sobre l’edició de la segona part dels oficis del Choralis Constantinus d’aquest compositor. Aquest interès profund per la música del Renaixement, i particularment per la d’Isaac, tindria més tard una forta influència en la seva tècnica de composició així com durant els seus estudis amb Arnold Schönberg, que culminarien el 1908 amb la publicació de la seva Passacaglia, op. 1. Juntament amb Alban Berg, un altre deixeble de Schönberg, esdevingué un dels grans compositors de l’escola dodecafònica i serial. És precisament al pròleg d’aquesta edició del Choralis Constantinus on atreu la nostra atenció cap a la importància d’aquest compositor de la fi del segle XV i ens explica meravellat allò que admira en l’art de la composició d’Isaac.

El programa del nostre disc ha sigut concebut com un veritable “homenatge musical” capaç de mostrar-nos, en el breu espai d’un enregistrament, la gran riquesa i la diversitat creativa d’aquest gran compositor del Renaixement. Al mateix temps, us presentem un resum cronològic d’alguns esdeveniments clau de la vida d’aquest gran mestre així com els principals moments històrics per als quals fou composta o interpretada la seva música, com A la battaglia, que il·lustra la batalla entre Gènova i Florència pel castell de Sarzanello, o Quis dabit capiti meo aquam, un trasbalsador lament compost en ocasió de la mort de Llorenç de Mèdici.

Emprenem el nostre viatge musical a partir del naixement d’Isaac, cosa que ens obliga a fer algunes excepcions en aquesta relació cronològica musical. D’aquesta manera, hem decidit il·lustrar també els primers anys de la seva vida amb algunes de les seves composicions més belles (creades anys més tard), com la peça instrumental Palle, palle, que evoca la fanfara dels Mèdici i que ens serveix per a introduir el programa del disc, el motet Parce, Domine, escrit per la mort de Cosme de Mèdici el 1464, i el motet Sustinuimus pacem que hi segueix i que celebra simbòlicament la signatura del Tractat de Picquigny, que el 1475 posava fi a la Guerra dels Cent Anys entre Lluís XI de França i Eduard IV d’Anglaterra.

La meravellosa cançó Innsbruck, ich muß dich lassen serveix per a il·lustrar la seva marxa d’Innsbruck (1484?), si bé les fonts de la seva descoberta són més tardanes. La cançó del carnaval florentí Hora e di maggio fa referència a la seva arribada a Florència (1485) i al seu posterior casament. El gran motet Sancti spiritus assit nobis gratia, compost en honor de Maximilià I al començament de la Dieta de Constança, ha sigut triat per a evocar les celebracions realitzades en ocasió de la seva coronació –després de la mort de l’emperador Frederic III– com a nou emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, el 1493.

El motet a 6 veus Angeli, Archangeli ens recorda l’excepcional “pau perpètua” entre totes les nacions del Sacre Imperi, decretada per la Dieta de Worms el 1495. La canzona instrumental La Mi La Sol rememora la seva estada a Ferrara (la-mi-la-sol són les notes musicals del motiu del duc de Ferrara) cap al 1502. I què hi ha de millor que escoltar l’impressionant motet Optime divino / Da pacem / Sacerdos et pontifex (1514) –que al seu text esmenta Joan de Mèdici com a papa Lleó X– per a fer-se una idea de la solemnitat que degué envoltar la seva coronació, celebrada el 1513, cerimònia a la qual Isaac assistí com a convidat d’honor dels Mèdici. Un altre moment molt emotiu és l’evocació musical de la mort d’Isaac, esdevinguda el 26 de març de 1517, amb la interpretació del coral Circumdederunt me gemitus mortis, una de les pregàries fúnebres més punyents del seu cicle Choralis Constantinus. Sis mesos més tard, el 31 d’octubre, Luter publicava les seves tesis contra Roma, tot donant vida al que acabaria esdevenint l’església protestant luterana, acte plasmat aquí amb el text espiritual O Welt, ich muss dich lassen, adaptat a partir de la música de la cançó Innsbruck, ich muß dich lassen, un típic contrafactum que es difondria ràpidament com a coral protestant. Finalment, arribem a la conclusió recordant les celebracions de la coronació de Carles V, el nou emperador del Sacrum Imperium Romanum Germanicum, que tingué lloc primer a Aquisgrà el 1520 com a Rei dels Romans, abans de la consagració com a emperador del Sacre Imperi pel papa Climent VII a Bolonya el 1530. Per aquesta ocasió, escoltarem el Contrafactum d’un dels seus motets més bonics, Virgo prudentissima (compost en ocasió de la Dieta de Constança de 1507 i el text del qual exalta Maximilià I com a emperador del Sacre Imperi), adaptat sobre el nou text Christus, filius Dei d’un autor anònim (posterior a 1520), en què el text original que esmenta Maximilià com a Cæsare Maximiliano és substituït per Carolo Cæsare romano, en referència a l’emperador romanogermànic Carles V.

Donada la notable grandesa formal i la rica complexitat polifònica d’alguns dels motets triats (Angeli, Archangeli a 6 veus, Christ ist erstanden a 5 veus, Imperii proceres Romani, Christus, filius Dei, etc.) i les ocasions sovint excepcionals per a les quals foren interpretades les seves obres (coronacions d’emperadors, dietes imperials, etc.), hem optat per dotar-nos d’una orquestració prou important: un conjunt vocal de 8 cantors solistes i 6 de ripieno, completat per un conjunt instrumental de 13 instruments (6 vents, 4 violes de gamba, orgue, llaüt i percussió), que ens permet interpretar alguns motets afegint-hi (al cantus firmus o als tutti més solemnes) colors instrumentals apropiats, deixant al mateix temps marge per a interpretar algunes de les seves composicions instrumentals més importants, com A la battaglia, la fanfara dels Mèdici Palle, palle o el motet/canzona instrumental La Mi La Sol.

Aquest concert en homenatge a Henricus Isaac fou interpretat per primera vegada a les Drassanes Reials de Barcelona el 22 de desembre de 2016, dins el cicle “El so original” de la temporada de música antiga de L’Auditori de la capital catalana. L’enregistrament fou realitzat l’endemà del nostre concert, amb un compromís excepcional, tant artístic com humà, de tots els cantors i músics que han participat en aquest projecte.

Voldria aprofitar aquest espai per a transmetre’ls tota la meva profunda gratitud i el meu agraïment més sincer, com també al musicòleg Dr. Stefan Gasch, no sols pel seu magnífic comentari sobre Henricus Isaac, sinó també per les seves reflexions crítiques i complementàries sobre el projecte i la seva col·laboració essencial en relació amb les fonts i les referències històriques sobre l’obra d’Isaac i els respectius esdeveniments històrics.

M’agradaria cloure aquesta presentació amb un darrer comentari d’Anton Webern, on expressa la seva gran admiració per les profundes qualitats de l’obra del nostre compositor, una admiració que tots els participants i jo mateix compartim plenament amb ell: “És meravellós com Heinrich Isaac copsa l’esperit del coral (cant gregorià) amb una màxima profunditat de sentiments i se’l fa seu, de manera que dins la música del mestre el coral no apareix com a quelcom estrany sinó que sembla fondre-s’hi en una unió suprema: un testimoni magnífic de la grandesa del seu art.”

JORDI SAVALL