CHRISTOPH W. GLUCK
Don Juan · Sémiramis

Jordi Savall, Le Concert des Nations

17,99


Un any abans de la seva obra mestra, Orfeo i Eurídice, Gluck ja renovava en gran mesura un altre gènere musical, el ballet, en adaptar el 1761 una obra de Molière per al públic vienès: Don Juan. L’any següent en seguiria un altre, Sémiramis. Aquestes dues obres són innovadores, ja que ofereixen per primera vegada una narració coherent on tots els recursos de l’orquestra es posen al servei de l’expressivitat. Jordi Savall i Le Concert des Nations recuperen tots els colors d’aquestes partitures i ens recorden que un quart de segle abans que Mozart, una altra personalitat destacada rondava els escenaris d’Europa amb tot el poder evocador de què és capaç la música: C. W. Gluck.


ALIA VOX
AVSA9949

CHRISTOPH W. GLUCK
(1714-1787)
Don Juan · Sémiramis

Pantomime ballet by Gasparo Angiolini (1731-1803)
Librettist Ranieri de’ Calzabigi (1714-1795)

1-32. DON JUAN OU LE FESTIN DE PIERRE 42’48
33-49. SÉMIRAMIS 22’19

LE CONCERT DES NATIONS
Manfredo Kraemer premier violon
Direction : Jordi Savall

Recording made from 28 to 31 January 2022
at the Collegiate Church of Cardona Castle (Catalonia) by Manuel Mohino

Editing and SACD mastering: Manuel Mohino ARS ALTIS

_

 

La dansa escènica com a experiment:
les músiques de ballet vieneses de Don Juan i Sémiramis de Gluck

La segona meitat del segle XVIII és un dels períodes de la història musical més marcats pel canvi i la innovació, per l’obertura de formes, gèneres i estils antics i per la cerca de noves possibilitats d’expressió. El musicòleg nord-americà Daniel Heartz considera aquesta fase, que s’esdevingué amb la Il·lustració europea com a rerefons cultural, encertadament com a “critical years in European Musical History” (anys cabdals dins la història musical europea). Això es pot dir sobretot del teatre musical: a diferents centres culturals d’Europa, entre ells Viena, es van produir gairebé simultàniament experiments audaços en l’òpera i en la dansa escènica. En aquest darrer cas, fou Christoph Willibald Gluck qui va explorar, juntament amb els seus col·laboradors Ranieri de’ Calzabigi i Gasparo Angiolini, noves possibilitats de la fusió de la música i el drama dins l’òpera i la dansa.

Gluck havia passat anys exitosos com a compositor d’òperes a Itàlia, abans d’incorporar-se com a mestre de capella a la companyia operística de Pietro Mingotti, per establir-se finalment a Viena el 1750. A Itàlia s’havia guanyat la fama de talent musical tan prometedor com capriciós: ja aleshores era considerat “un jove de capacitats màximes i d’esperit fogós” (Saverio Mattei, 1756), i ja aleshores, el seu llenguatge musical poc ortodox suscitava debats polèmics, com el 1752 a Nàpols, quan les progressions harmòniques audaces i les dissonàncies expressives de la famosa ària “Se mai senti spirarti sul volto” de la seva òpera La clemenza di Tito foren criticades per uns com a transgressió de les normes teòriques musicals i exaltades per altres com a innovacions estilístiques que marcaven el camí cap al futur.

+ Informació al llibret del CD

IRENE BRANDENBURG
Paris Lodron Universität Salzburg
Traducció: Gilbert Bofill i Ball

Crítiques

This site is registered on wpml.org as a development site. Switch to a production site key to remove this banner.