FRANÇOIS COUPERIN Pièces de violes – 1728

Referència: AVSA9893

• Jordi Savall
• Ton Koopman
• Ariane Maurette

Possiblement compostes en homenatge a Marin Marais –el gran mestre de la viola, que acabava de finar a l’edat de setanta-dos anys–, les Pièces de Violes de François Couperin, publicades el 1728, són considerades avui com una de les obres cabdals de la música de cambra barroca i un dels punts culminants del repertori de la viola de gamba, que se situa a un nivell semblant a les 3 Sonates per a viola de gamba i clavicèmbal de J.S. Bach.

Possiblement compostes en homenatge a Marin Marais –el gran mestre de la viola, que acabava de finar a l’edat de setanta-dos anys–, les Pièces de Violes de François Couperin, publicades el 1728, són considerades avui com una de les obres cabdals de la música de cambra barroca i un dels punts culminants del repertori de la viola de gamba, que se situa a un nivell semblant a les 3 Sonates per a viola de gamba i clavicèmbal de J.S. Bach. És en aquestes obres de maduresa que un sexagenari Couperin, enamorat de la viola de gamba, va saber sintetitzar com ningú altre els registres essencials d’aquest instrument en dues suites magistrals: del lirisme i del caràcter elegíac dels Préludes al virtuosisme desbordant de la misteriosa Chemise blanche, de la profunda tristesa i de l’emoció de la Pompe funèbre a l’exuberància i l’elegància vital dels moviments de dansa. Escoltant aquestes obres, s’entén tot el sentit de la seva divisa: “Reconec de bona fe que m’agrada molt més el que em toca que el que em sorprèn.” Ens fa pensar en aquesta mateixa oposició entre tocat i sorprès que hom troba als versos d’Adonis: “la gràcia més bella que la bellesa” del seu contemporani, autor de les Faules. Per a La Fontaine, la bellesa desencadena i força l’admiració, mentre la gràcia s’insinua en l’ànima per fer-la vibrar plenament. En aquestes definicions clau, aquests artistes han resumit el seu art, un art impregnat d’aparent senzillesa, però sacsejat per esclats de tristesa i d’alegria, cadascun dels quals desencadena l’altre, desembocant en un llenguatge ple de lirisme entabanador que flueix sempre com l’aigua més pura, després de ser filtrada per la sorra d’aquesta inesgotable font que és l’ànima dels grans artistes.

La reedició de les Pièces de Violes de François Couperin, enregistrades el desembre de 1975 (pocs mesos després de gravar el 2e Livre de Pièces de Viole de Marin Marais) i editades com a primer disc del nou segell “Astrée” creat per Michel Bernstein, constitueix per mi un moment molt personal de memòria i de reflexió: d’entrada, sobre els avatars de la vida i la importància que en determinats moments pot tenir el fet de trobar persones sensibles, capaces d’entendre’ns, de creure en nosaltres i d’ajudar-nos. D’antuvi, val a dir que tot això no hauria sigut possible sense una llarga concatenació de trobades cabdals i excepcionals, començant per la més essencial, la coneixença feta amb Montserrat Figueras al Conservatori de Barcelona, el 1963/64. Un any més tard, després d’acabar els meus estudis de violoncel, durant la meva participació al seminari de música de cambra de Santiago de Compostel·la amb el clavecinista Rafael Puyana, l’estiu de 1965, aquest va aprofundir el meu interès per la interpretació de les músiques que tocava ‒Ortiz, Marais i Bach‒ amb l’instrument per al qual havien sigut compostes, i em convencé per fer l’esforç d’aprendre a tocar la viola de gamba. Gràcies a la recomanació de la Montserrat, seguiria la col·laboració amb el conjunt Ars Musicæ de Barcelona (1965-1967), que em proporcionà la meva primera viola. Totalment enamorat d’aquest nou instrument, i per a poder-lo conèixer i dominar bé, vindrien a continuació viatges de recerca i d’estudi a la Bibliothèque Nationale de París, al British Museum de Londres i a la Bibliothèque Royale de Brussel·les (1966-67), així com els anys d’estudi a la Schola Cantorum Basiliensis de Basilea amb el professor August Wenzinger (1968-1970). També hi hagué les primeres trobades, col·laboracions i concerts amb Rafael Puyana, Blandine Verlet, Hopkinson Smith i Ton Koopman, i més tard amb Michel Piguet (Ensemble Ricercare), Trevor Pinnock (The English Concert) i Gustav Leonhard (La Petite Bande). Finalment, cal afegir a tot això una bona desena d’anys de preparació i de treball disciplinat, incessantment estimulat per l’amorosa presència de Montserrat Figueras, esposa i musa sempre molt inspiradora.

D’aquest panorama, ja per si mateix riquíssim en esdeveniments i trobades, cal destacar dos moments cabdals que han influït de manera prou important el meu treball personal amb la viola de gamba (interpretació) i la seva projecció al món (enregistraments): la trobada, d’una banda, amb la musicòloga Geneviève Thibault, més coneguda com a Comtessa de Chambure, la primavera de 1972, i de l’altra, amb Michel Bernstein, fundador del segell Astrée, el 1974.

Fins el 1972, no tenia sinó una viola de gamba feta el 1965 pel lutier barceloní Manuel Fleta; aquest és el motiu pel qual el clavecinista Rafael Puyana –amb qui ja havia donat alguns recitals on vam interpretar les tres Sonates de Bach per a viola de gamba i clavicèmbal– em va proposar anar al Museu Instrumental del Conservatori de París i tocar-hi per a la seva directora, Madame de Chambure. Mentre tocàvem al fons de la sala, amb un bonic clavicèmbal antic, ella restava asseguda al seu despatx, treballant o fent veure que treballava en els seus documents escampats per la seva gran taula. Quan vam marxar, em va sorprendre molt el seu comentari: “Jove, toqueu molt bé, però teniu un instrument dolent. La propera vegada que sigueu a París, veniu a veure’m a casa meva.” Per gran sort meva, vaig haver de tornar-hi dos mesos després per enregistrar (per a Érato) un concert de Telemann per a flauta dolça i viola de gamba, amb Michel Piguet i l’orquestra de cambra Jean-François Paillard. Vaig aprofitar l’ocasió per trucar Madame de Chambure, qui de seguida em va donar hora per trobar-nos. Quan vaig arribar a casa seva, a Neuilly-sur-Seine, em va proposar un concert dins la seva temporada de “Música d’antany”, amb obres de Mr. de Sainte-Colombe, per al qual havia de triar una de les nombroses violes de gamba que componien la seva extraordinària col·lecció. Així que m’ho havia dit, em va deixar sol en aquell enorme saló ple d’instruments, i vaig començar a provar les diferents violes que s’hi trobaven exposades. Després d’una bona mitja hora, vaig trobar l’instrument ideal: un bon baix de viola de set cordes de final del segle XVII. Així que va tornar Madame de Chambure, li vaig dir: “m’agrada molt aquest”; vaig atrevir-me a afegir que “l’instrument és molt diferent del meu i l’hauria de poder treballar una mica abans del concert”. Per gran sorpresa meva, em va dir: “és clar que us el podeu emportar ara mateix”, i sense cap més formalitat, vaig marxar de casa seva amb dues violes de gamba, la meva i la que m’acabava de prestar tan generosament; malgrat tot aquell pes, tenia la impressió de flotar en l’aire de tanta alegria que sentia.

Va ser gràcies a la qualitat del so d’aquest instrument del segle XVII que totes les indicacions històriques de la interpretació de la viola que estava intentant aprendre pacientment des de feia set anys, de sobte es van tornar força més evidents i més fàcils de realitzar: cops d’arquet en l’aire, inflar, llançar o esprémer el so, toc desigual, arpegis, suavitat i precisió, etc. L’instrument era com un cavall a punt per córrer i saltar: n’hi havia prou amb un petit gest precís per fer-lo reaccionar i vibrar plenament. Tres anys després (1975), va ser aquest l’instrument que vaig utilitzar per a l’enregistrament de les Pièces de Viole de François Couperin; la segona viola tocada per Ariane Maurette era la Barak Norman de 1697, que havia tingut la gran sort de poder adquirir el 1973, i el meravellós clavicèmbal tocat per Ton Koopman era de Gilbert des Ruisseaux, de final del segle XVII i acabat de restaurar magníficament per Hubert Bédart. L’església romànica de Saint-Lambert-des-Bois ens va proporcionar el marc acústic ideal per aquest estil de música, amb un so càlid i ampli que permetia crear una gran proximitat, necessària per copsar de manera íntima tot el refinament de la música i del toc d’aquests instruments.

És també gràcies a Madame de Chambure que vaig tenir l’ocasió de reunir-me amb Michel Bernstein, després d’un concert realitzat a París, juntament amb la Montserrat, Hopkinson Smith i Lorenzo Alpert, el 1974, i alguns mesos més tard a Nantes, en un concert amb Trevor Pinnock i Stephen Preston, en el marc d’una exposició itinerant d’instruments barrocs que Madame de Chambure havia organitzat a diverses ciutats franceses. Michel Bernstein mostrà immediatament un gran interès per enregistrar les Pièces de Violes de François Couperin, una de les obres més importants del repertori, però primer el volia convèncer per fer diversos enregistraments dedicats als Cinq livres de Pièces de Viole de Marin Marais. Vam parlar-ne àmpliament, i al final, ens vam posar d’acord per fer-ho tot. Vaig començar amb el Segon Llibre de Marais (mes d’agost), seguit alguns mesos més tard (desembre) per les Pièces de Violes de François Couperin, cosa que va permetre Michel Bernstein presentar a principi de 1976 el disc núm. 1 de la seva nova col·lecció Astrée, dedicada a la « Deffence & Illustration de la Musique Française » (Defensa i il·lustració de la música francesa). La col·laboració amb ASTRÉE tingué continuïtat després de la compra del segell per Auvidis, però acabà el 1990, després de 25 anys d’estreta col·laboració (i més de 60 enregistraments editats), quan Michel Bernstein va ser apartat de la direcció artística a causa de greus divergències. Aquesta infeliç situació ens va obligar a convertir-nos nosaltres mateixos en els productors de l’enregistrament de la banda sonora de Tous les Matins du Monde (Tots els matins del món), cedint-ne a Astrée/Auvidis la comercialització durant els primers deu anys. El procés en el qual Michel Bernstein es va trobar dissortadament immers abans de la producció de Tous les Matins du Monde va impedir injustament a qui, al capdavant d’Astrée, havia sigut a l’origen d’aquesta fenomenal redescoberta de Mr. de Sainte-Colombe i de Marin Marais, de participar i de gaudir d’aquest èxit extraordinari.

Aquesta reedició és un doble homenatge a tothom qui ha sigut inspirat per “l’amor a una viola”: per començar, al gran art de François Couperin, i després, a tots aquells qui, al llarg de la meva vida, han contribuït a obrir aquest camí inspirat també per aquest mateix amor. Dins aquest llarg recorregut, vull guardar un record ple de gratitud per aquests dos grans personatges i amics que han sigut Geneviève Thibault, Comtessa de Chambure, i Michel Bernstein, ambdós grans pioners de la “Defensa i il·lustració de la música francesa” i que han fet seva la divisa de Couperin: “m’agrada molt més el que em toca que el que em sorprèn”.

JORDI SAVALL
Bellaterra, primer dia de tardor de 2012