FRANÇOIS COUPERIN Les Concerts Royaux

Ref: AVSA9840

• Le Concert des Nations
• Jordi Savall

Després d’haver abordat les “Pièces de Viole” (1728), “Les Nations” (1726) i “Les Apothéoses” (1724) de François Couperin, que ja vam enregistrar respectivament els anys 1976, 1985 i 1986, ara presentem aquí la interpretació d’aquests “Concerts Reials” plenament conscients de les responsabilitats que el compositor deposita en l’intèrpret. Si bé ell ens precisa que aquestes obres “són d’una altra Mena que les fetes fins ara” i hi afegeix que “s’adapten no només al Clavecí, ans també a la flauta, a l’oboè, a la viola i al baixó”, ens deixa, al capdavall, completament oberta la instrumentalització relativa a cada peça i Concert. Couperin ens diu que “Aquestes peces eren executades pels Senyors Duval, Philidor, Alarius i Dubois: jo hi tocava el Clavecí”. Fóra endebades imaginar que poguéssim trobar més precisions fora de les dels instruments que el mateix Couperin indica al seu prefaci, a més de citar les funcions dels músics. És des d’aquesta perspectiva que hem repensat la instrumentalització de cadascun dels Concerts amb una elecció d’instruments diferents i capaços d’aportar la millor expressió i la més gran definició del seu caràcter musical:

PRIMER CONCERT (en Sol major i menor): amb l’Oboè i el Baixó, el Violí, la Viola baixa i el Baix de violí.
SEGON CONCERT (en Re major i menor): amb la Viola baixa, el Violí i el Baix de Violí.
TERCER CONCERT (en La major i menor): Flauta, Violí, Viola baixa i Baix de violí.
QUART CONCERT (en Mi major i menor): amb tots els instruments plegats per al Preludi, el Rigodó i la Forlana, i separats per a les diferents danses: Oboè i Baixó (Allemande), Flauta i Viola baixa (Courante Françoise), Violí, Viola baixa i Baix de violí (Courante à l’italiene), Flauta i Violí amb Viola baixa i Baix de violí (Sarabanda).
El Continu sempre el duen a terme el Clavecí, la Tiorba o la Guitarra, conjuntament o bé separats.

Els anys 1714 i 1715 –quan Couperin composa els seus “Concerts Reials”– se situen de ple dins aquest “Gran Segle” que entra en crisi i a poc a poc s’esfondra. Molière, Lully, Charpentier ja són morts, el poble pateix una misèria espaordidora i, en la més gran indiferència, la Cort de Lluís XIV cerca a endarrerir una decadència que s’estén i s’endevina pertot. Racine, La Fontaine, Bossuet, La Bruyère i Marais s’apaguen, mentre que ja apunten els nous grans d’aquest periode: La Lande, Girardon, Le Sage i el mateix Couperin, que abandonarà el seu càrrec d’organista de la Capella del Rei a la mort de Lluís XIV l’any 1715.
Malgrat el seu prestigi, què sabem de l’home Couperin? El seu rostre quadrat d’esguard lúcid i la seva expressió gairebé severa no ens diuen pas massa cosa sobre el seu caràcter. D’ell ens resta solament la seva música sempre sublim i els seus escrits, els quals mostren un llenguatge literari un xic limitat, però del qual traspua una pensa intel·ligent i una gran finesa d’esperit: “Jo demano gràcia als Senyors puristes i gramàtics per l’estil dels meus prefacis: jo hi parlo del meu art, i si m’avingués a imitar la sublimitat de llur, potser del meu no en parlaria tan bé”.
Couperin és el músic poeta per excel·lència, qui creu en la capacitat de la Música per expressar-se amb “la seva prosa i el seu vers”. El seu amor pel detall i la precisió, l’obsessió per l’exactitud dels matisos, van també de la mà amb el seu rebuig de l’Òpera o les grans masses orquestrals. Nogensmenys, el seu llenguatge és fet d’elements sempre molt subtils i enormement subjectius malgrat llur precisió, cosa que l’ha dut a dir: “Jo crec que en la nostra manera d’escriure música hi ha alguns defectes que vénen de la manera que tenim d’escriure la nostra llengua; això vol dir que escrivim diferentment d’allò que executem”. Això és doncs el que explicaria l’anotació “d’obres de circumstància” que han marcat aquests “Concerts Reials”, ja que els enllestí per al Rei Sol just al ponent de la seva vida. Tanmateix, si hom entra dins llur profunda dimensió poètica, hom hi descobreix que són portadors d’una gràcia que és “més bella encara que la bellesa…”. La bellesa, com bé diu La Fontaine, força a l’admiració, mentre que la gràcia s’insinua dins l’ànima per fer-la vibrar plenament. Aquesta és també l’essència del pensament de Couperain que es ben resumeix en la seva frase: “Confessaria de bona fe que m’estimo molt més allò que em toca que no pas allò que em sorprèn”.

Jordi Savall