ESPRIT DES BALKANS

Hespèrion XXI, Jordi Savall

17,99€

Referència: AVSA9898

HESPÈRION XXI
Jordi Savall

Malgrat els sobresalts violents que han marcat la seva història, així com la seva fragmentació lingüística i política, els pobles dels Balcans continuen compartint un nombre important de característiques culturals i el llegat del seu passat històric. Són precisament aquestes característiques que volem posar en relleu en aquest primer enregistrament amb els músics que hem convidat i que pertanyen a les diferents cultures, religions i regions. Amb ells hem aprofundit, seleccionat, preparat i enregistrat diferents músiques, amb la intenció d’aplegar una bella antologia musical, al mateix temps antiga, tradicional i popular, procedent d’aquesta part d’Europa Oriental tan fascinant i encara plena de misteris. Estem convençuts que, gràcies a l’emoció, la vitalitat i la bellesa de totes aquestes músiques, podrem comprendre millor aquest sentiment que ens agrada definir com la imatge musical d’un veritable “Esperit dels Balcans”.

La idea de desenvolupar un gran projecte musical i històric sobre els pobles dels Balcans i les diàspores gitanes i sefardites va néixer a finals de l’any 2011, durant la preparació del concert “Homenatge a la ciutat de Sarajevo”, que vam interpretar al Festival Grec de Barcelona el 9 de juliol de 2012. Fa vint anys, durant els tràgics esdeveniments de la guerra de desintegració de l’antiga República de Iugoslàvia, aquesta ciutat va patir un terrible setge per les tropes sèrbies: més de 12.000 persones hi van morir i més de 50.000 van patir ferides greus. El món en general, i Europa en particular, van respondre-hi amb un silenci absolut i amb una decisió, més que discutible, de no-intervenció en el conflicte, que tingué com a conseqüència la continuació del setge ferotge de la capital de Bòsnia durant quatre anys (1992-1996). La intervenció internacional no arribaria de manera decisiva fins el 1995, però aleshores, més de vint milions de quilos de projectils i de metralla ja havien desfigurat per sempre la geografia física i humana de la ciutat. Des de temps molt antics, havia sigut la cruïlla cultural de la Península Balcànica, on les tradicions del món eslau, ja fos de fe ortodoxa o catòlica, es barrejaven en perfecta harmonia amb les cultures nouvingudes, com l’islam dels turcs otomans –que van dominar els Balcans durant més de quatre segles– o el judaisme dels sefardites que hi trobaren refugi després de la seva expulsió de la Península Ibèrica el 1492. “Aquesta última guerra dels Balcans –indica Paul Garde– va esclatar sobtadament, enmig d’una Europa profundament pacificada des de feia més de mig segle, que havia oblidat les asprors de la història. D’aquí ve la incomprensió, la sospita envers aquesta regió i els tòpics renovats que la descriuen com a eternament abocada al crim i a la dissort.” Encara considerada com a “polvorí d’Europa”, no cal oblidar, com destaca Predrag Matvejević, que aquesta península també va ser “el bressol de la civilització europea”: una península del món mediterrani que s’estén des de l’illa de Cítera al sud fins al Danubi i el Sava al nord. Però, com destaca Georges Castellan, “de fet, l’olivera no arriba a Istanbul i els països búlgars no deuen res als aires de la Mediterrània. Tot i així, del Peloponès a Moldàvia, si bé els paisatges canvien, les ciutats i els pobles presenten trets comuns: pertot hi ha esglésies bizantines amb cúpula, sovint una mesquita, i també les cases amb arcs primitius (çardak) i els albergs (han), les fondes de les caravanes que hom troba tant a Patres com a Bucarest, a Shkodra com a Plovdiv, sense deixar de banda les parades obertes al carrer, on l’artesà ofereix un cafè turc mentre martella els plats de coure. Un ambient de família? Sens dubte, el de diversos pobles que, després d’haver viscut una llarga aventura comuna, han acabat constituint dins d’Europa un àmbit cultural propi.” Els viatgers perspicaços remarcaran un determinat estil de vida, una mena d’esperit dels Balcans, que sap conjuntar el dolce far niente, la convivència i sobretot el sentit de l’hospitalitat, un valor essencial encara molt respectat entre totes les societats balcàniques i especialment cultivat a l’entorn rural.

Però es fa necessari mirar la història per comprendre aquesta peculiaritat balcànica. A la Mediterrània oriental, la caiguda de l’Imperi Romà al segle V marcà la formació de l’Imperi Bizantí –amb la seva capital Constantinoble, la ciutat més gran i més rica dels Balcans durant més de mil anys, fins el 1453–, sota el qual la península seria unificada políticament i religiosa, deixant-hi un llegat ortodox que passaria a ser una característica essencial de la majoria dels països balcànics. Tanmateix, a partir del segle XVI, tots els Balcans van caure a mans de l’Imperi Otomà que, radicat a Istanbul des del 1453, adoptà l’actitud tolerant de l’islam tradicional envers la majoria cristiana com a “poble del llibre”, a condició que acceptés el domini musulmà i pagués els tributs que eximien els seus membres del servei militar. La conquesta otomana també comportà uns canvis considerables en la geografia humana de la zona. D’una banda, hi introduí una tercera religió, l’islam, i al mateix temps, causà devastacions i migracions massives que van originar una barreja inextricable de pobles, llengües i cultures. Com recorda Manuel Forcano, va ser després d’aquesta invasió que els otomans van passar a anomenar la península amb el nom de Balcans, un terme derivat de dues paraules turques, bal i kan, que signifiquen “mel i sang”. No sols hi van descobrir la riquesa de la zona –la seva fruita, la dolçor de la seva mel– sinó també el coratge, la bel·ligerància i la irreductibilitat dels seus habitants, que combateren ferotgement els invasors.

L’Imperi Otomà començà a perdre poder a partir de les darreries del segle XVII. Àustria reconquerí Hongria, Voivodina i Eslavònia. Finalment, el 1739 fou signat el Tractat de Belgrad, que posà fi a una llarga guerra entre els dos imperis, i la frontera comuna s’estabilitzà durant un segle i mig al llarg del Sava, el Danubi i la carena dels Alps de Transilvània.

Al segle XIX, el sentiment nacional es va desenvolupar per tot Europa, i empeses per aquesta dinàmica, totes les nacions cristianes sotmeses als turcs es van revoltar, una rere l’altra, contra els ocupants: Sèrbia (1804), Montenegro (1820), Grècia (1821), Valàquia i Moldàvia, que s’unificaren per formar Romania (1877), Bulgària (1878). Aquest moviment va anar acompanyat per un renaixement cultural, lingüístic i literari dels diferents pobles: hongaresos, romanesos, eslovens, croats i serbis. El 1912 esclatà la primera guerra balcànica: Sèrbia, Grècia, Bulgària i Montenegro s’aliaren per combatre Turquia. La segona esclatà un any més tard, culminant en la desfeta de Bulgària; al mateix temps, Macedònia era partida entre Sèrbia i Grècia, i Albània s’independitzà. Poc després començaria la Primera Guerra Mundial, justament pels Balcans, després de l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran, el 28 de juny de 1914 a Sarajevo.

Gresol de pobles, de llengües, de creences i de cultures, els Balcans representen la imatge més misteriosa d’aquesta “altra Europa”, que visqué més de quatre-cents anys quasi totalment al marge dels principals corrents culturals i socials d’Europa Occidental a causa de la seva pertinença a l’Imperi Otomà. Els Balcans han sigut una cruïlla molt disputada, un ric punt de trobada i un terreny d’enfrontaments dramàtics al mateix temps.

A Europa Occidental, la cultura “balcànica”, popularitzada pels films d’Emir Kusturica o per la música de Goran Bregović, sembla haver esdevingut avui un valor segur. Els festivals de música dels Balcans es multipliquen i els concerts de la fanfara Ciocârlia o de Boban Marković omplen sales. La música tradicional balcànica, o si més no la idea que en tenen els occidentals, ocupa el seu lloc a la secció de músiques del món de tota bona botiga de discs. En canvi, es coneix ben poca cosa del repertori menys “folklòric” que no respon a les projeccions mentals del públic occidental. Val a dir que la base de la música balcànica ha estat fortament influïda per la cultura romaní (vegeu l’article de Javier Pérez Senz “Músiques amb ànima romaní”), cosa que semblen oblidar d’antuvi tots els musicòlegs de la regió, que parlen de músiques “sèrbies”, “búlgares” o “macedònies”, sense esmentar que les seves fonts i els seus intèrprets són molt sovint “gitanos”.

Alguns dels músics més importants de les diferents cultures d’aquesta part d’Europa Oriental, els solistes d’Hespèrion XXI i jo mateix hem volgut abordar aquest extraordinari llegat musical històric, tradicional i fins i tot modern, per estudiar, seleccionar i interpretar-lo plegats, tot creant al mateix temps un veritable diàleg intercultural entre aquestes diferents cultures sovint assolades per conflictes dramàtics que vénen de lluny.

La selecció de les músiques del present enregistrament ha sigut realitzada d’acord amb les nostres recerques sobre els repertoris sefardites i otomans, conservats a les principals ciutats dels Balcans, i sobretot a partir de les propostes de diferents músics i de conjunts especialitzats, com Bora Dugić, Tcha Limberger, Nedyalko Nedyalkov, Dimitri Psonis, Gyula Csík i Moslem Rahal, que han sigut convidats a treballar en el projecte. A tots ells volem agrair el seu extraordinari compromís i les seves meravelloses interpretacions musicals que, gràcies a la seva varietat i diversitat, contribueixen a donar forma i sentit a aquest “Esperit dels Balcans”. Es tracta de músiques de tradicions antigues i modernes, músiques rurals i urbanes, músiques de celebració (la peça núm. 14 Ciocârlia fou composta i interpretada en ocasió de la inauguració de la Torre Eiffel el 1889) o de commemoracions: cants i danses d’orígens molt diversos, des de Bulgària a Sèrbia, de Macedònia a la Turquia dels confins otomans, de Romania a la frontera hongaresa, de Bòsnia a Grècia, de les músiques sefardites a les tradicions gitanes. Com un autèntic mosaic, aquestes músiques són interpretades amb instruments originaris de cada cultura: kaval, gûdulka (lira búlgara), tambura, lira grega, kemancha, kanun, oud, tambur, ney, santur, saz, violí i contrabaix, frula, címbal, acordió, orgue i guitarra, etc. El conjunt d’aquestes músiques ens permet de traçar un autèntic mapa multicultural de les tradicions musicals d’aquesta rica part d’Europa Oriental, que sorprenen i captiven per la seva vitalitat i passió, però també per la seva bellesa i espiritualitat. D’aquesta manera, hom constata que malgrat les característiques nacionals dels diferents pobles de la Península Balcànica, aquests es troben sovint profundament units pels mateixos trets. Aquest primer enregistrament Esperit dels Balcans és un preludi del gran projecte de llibre-Cd Mel i Sang sobre la música i la història d’aquesta regió, que estem preparant per a finals d’any.

La consolidació de la pau en aquesta península és encara una empresa plena de dificultats, molt accentuades especialment a les regions que han quedat més afectades per la guerra: Bòsnia i Kosovo. Però l’entesa i la integració entre els diferents pobles dels Balcans només seran possibles amb una reconciliació de debò –semblant a la que hi hagué, fa mig segle, entre els pobles francès i alemany– i la integració de tots els països de la península a la Unió Europea. Com destaca Paul Garde, “no han d’esdevenir europeus, ja ho són”. Però “l’àngel de la història” avança mirant enrere, per damunt de la seva espatlla, cosa que implica un important procés de reconciliació entre les identitats i els passats de tothom, integrant tots els estrats de la història dels Balcans, especialment el llegat otomà. Com remarquen Jean-Arnault Dérens i Laurent Geslin, també creiem que “en aquesta redescoberta de la seva pròpia història i de les seves identitats múltiples, els pobles dels Balcans podran per fi tornar a ser plenament mestres del seu destí, traçant una altra manera de ser europeus, que no deixarà de sorprendre i de meravellar els occidentals”.

JORDI SAVALL
Bellaterra, primavera de 2013

Bibliografia selectiva i obres consultades:
–Timothy Rice. Music in Bulgaria: Experiencing Music, Expressing Culture. New York: Oxford University Press 2004.
–Jean-Arnault Dérens et Laurent Geslin. Comprendre les Balkans. Histoire, sociétés, perspectives. Paris: Éditions Non Lieu 2010.
–Georges Castellan. Histoire des Balkans: XIVe-XXe siècle. Paris: Fayard 1991.
–Paul Garde. Les Balkans – Héritages et évolutions. Paris, Ed. Flammarion, Champs actuel, 2010.