ERASMUS. Éloge de la Folie

Hespèrion XXI, Jordi Savall, La Capella Reial de Catalunya

29,99€

AVSA9895

Jordi Savall
La Capella Reial de Catalunya
Hspèrion XXI

Erasme sempre estava disposat a prendre la ploma per denunciar les injustícies, les guerres, el fanatisme i fins i tot la decadència moral de la seva pròpia església. El domini d’Erasme, l’autoritat del qual s’estengué, al principi del segle XVI, per tots els països d’Europa, triomfà sense recórrer a la violència, fent-se servir només del poder de la seva força espiritual. Com ens diu Stefan Zweig: “Durant una meravellosa hora, Europa és unida per un somni de civilització comuna, que, gràcies a una unitat lingüística [pel llatí], religiosa i cultural, havia de posar fi a l’antiga i funesta discòrdia. El record d’aquest inoblidable intent restarà eternament lligat a la personalitat i al nom d’Erasme, car les seves idees, els seus desigs i els seus somnis van dominar Europa durant un moment de la història, i per desgràcia seva i nostra, aquesta voluntat d’intencions pures no ha passat d’un breu entreacte enmig de la tragèdia sagnant de la humanitat.”

Gràcies especialment als bons retrats realitzats per Holbein, Dürer i Quentin Metsys i a una obra seva de joventut, Elogi de la follia, el record d’Erasme de Rotterdam s’ha mantingut present en la memòria cultural. La seva immensa obra i la seva vida, abans només conegudes per un grup reduït d’especialistes, no van començar a ser estudiades i difoses més àmpliament fins a la primeria del segle XX. Gràcies a diversos assaigs, especialment Triumph und Tragik des Erasmus von Rotterdam de Stefan Zweig (“Triomf i tragèdia d’Erasme de Rotterdam”, publicat a Àustria el 1934, a França el 1935, a Itàlia el 1935, etc.), hom començà a descobrir la veritable dimensió d’aquest gran viatger apassionat per la recerca del diàleg i de la pau. A la seva Querela pacis, proclama: “tot el món sencer és la nostra pàtria de tots”, precisament en una època en què Europa era sotmesa a sang i foc. L’odi que enfrontava anglesos, alemanys, espanyols, italians i francesos li semblava del tot absurd.

Segons Erasme, la tirania d’una idea és una declaració de guerra a la llibertat de l’esperit, i és per això que al llarg de la seva vida es va negar a prendre partit per una ideologia o una formació, convençut que un home de partit és obligat a creure, a pensar i a sentir amb parcialitat. És per això que Erasme va respectar totes les idees, tot negant-se a reconèixer-ne l’autoritat de cap. Fou el primer pensador que es definí com a europeu, i preconitzà l’accés de tothom a la cultura i al coneixement com a base fonamental de l’educació de la humanitat, car considerava que només l’individu inculte i ignorant es lliura a les seves passions sense reflexionar. Desgraciadament, cap a la fi de la seva vida, es va veure enfrontat a la realitat brutal d’un món violent i incontrolable: “A París, fou cremat a foc lent el seu traductor i deixeble Berquin, a Anglaterra, el seu estimat John Fisher i el seu noble amic Thomas More periren sota la destral (1535)…” Zwingli, amb qui havia intercanviat tantes cartes, fou mort al camp de batalla de Kappel… Roma va ser saquejada per les hordes de Carles V (1527).

Però encara més l’afectaria la confrontació amb les teories de Luter: sabedor que el seu combat pacífic era perdut d’entrada a causa de l’obstinació i de la intransigència, aviat veié venir la catàstrofe. “Que aquesta tragèdia no faci una mala fi”, s’exclamà, assaltat pels pitjors pressentiments. Fou en aquells anys que Luter, veient com la revolta pagesa es tornava contra els seus partidaris senyorials, condemnà els alçaments de 1525 en un breu pamflet d’una inusitada violència, una veritable crida a la massacre titulada Contra les bandes de pagesos pillards i assassins, on escriu: “(…) tothom qui pugui els ha d’esclafar, degollar i passar per l’espasa, secretament o en públic, sabent que no hi ha res més verinós, res més nociu, res més diabòlic que un rebel (…). Ara és el temps de l’espasa i de la ira, i no pas el temps de la clemència. També l’autoritat ha de passar a l’atac amb valentia i sacsejar tota bona consciència, sacsejar-la mentre la revolta exhali un sol bri de vida. (…) Per això, benvolguts senyors, (…) apunyaleu, esberleu i degolleu a tort i a dret.” (citat a J. Lefebvre, Luther et l’autorité temporelle, 1521-1525, París, Aubier, 1973, p. 247, 253, 257) Luter prengué irreversiblement i per sempre més partit per l’autoritat contra el poble. I al final, quan els camps de Württemberg es trobaven negats de sang, confessà amb coratge extrem: “Jo, Martí Luter, he matat tots els pagesos revoltats, car vaig ordenar matar-los: en la meva consciència pesa llur mort.”

Erasme està desolat en veure que “hom es combat amb acarnissament entre religions, entre Roma, Zuric i Wittenberg; com les tempestes viatgeres, les guerres es precipiten sobre Alemanya, França, Itàlia i Espanya; el nom de Crist ha esdevingut un estendard de guerra.” Al final, la història del segle XX acabaria mostrant de la manera més cruel aquesta sobreestimació de l’ésser civilitzat; Erasme no havia arribat a imaginar el problema terrible i gairebé insoluble de l’odi racial. Però, com diu Stefan Zweig: “El món sempre necessita homes que es neguin a admetre que la història no és més que un trist i perpetu recomençament, la repetició insulsa d’una mateixa peça amb decoració diferent, i que estiguin fermament convençuts que la història indica en canvi un progrés moral, que la raça humana persegueix lentament el seu ascens de la força brutal a la noció d’ordre i de saviesa, de l’animalitat a la divinitat, i que hom gairebé ja ha assolit l’esglaó més alt de l’escala… Aviat, es deien tot feliços Erasme i els seus, la humanitat, àmpliament instruïda i conscient de la seva pròpia força, reconeixerà la seva missió moral, i després de desfer-se per sempre més d’allò que encara duu de bestial dintre seu, viurà en pau i en fraternitat… Però no és aquesta santa aurora que travessa les tenebres de la terra; és l’incendi que destruiria el món ideal del l’humanisme. De manera similar als germànics invasors de la Roma clàssica, Luter, home d’acció i fanàtic, desencadenà un moviment popular nacional amb una força irresistible, irrompé al món dels humanistes i esvaí els seus somnis internacionalistes. Abans que l’humanisme no comencés de debò a emprendre la seva tasca de concòrdia universal, la Reforma acabaria amb mà de ferro amb l’última forma d’unitat espiritual d’Europa: l’Eclessia universalis.”

El projecte d’aquest nou llibre-CD va néixer a partir de la idea de retre un gran homenatge a aquest excepcional humanista mitjançant el diàleg viu de texts i músiques de l’època, situats de ple en el seu context històric. Per això, li donarem la paraula a ell mateix, amb texts extrets de la seva correspondència i d’alguns dels seus escrits fonamentals. A més del propi Erasme, sentirem també les veus de la Follia i de Thomas More i Luter. Als 3 CDs que acompanyen aquest llibre, els texts, en diàleg amb les músiques l’època, són recitats en francès per Louise Moaty (Follia), Marc Mauillon (Erasme i Adagis) i René Zosso (Thomas More, Maquiavel i Luter). Complementàriament, tots els texts, amb el mateix acompanyament musical, també seran disponibles a Internet en les sis altres llengües europees: alemany, anglès, castellà, català, holandès i italià. Finalment, per a aquells que estiguin només interessats en escoltar la música, afegim 3 altres CDs amb totes les peces musicals sense els texts parlats. Les paraules de la Follia són acompanyades per improvisacions, variacions o adaptacions vocals o instrumentals del tema musical de La Folia, mentre als CDs 2 i 3, les músiques de Dufay, Josquin, Sermisy, Lloyd, Isaac, Du Caurroy, Moderne, Morales i Trabaci així com les peces anònimes occidentals, sefardites i otomanes ens acompanyen al llarg dels principals esdeveniments de la vida d’Erasme i el seu temps.

Estem convençuts que les idees d’aquest gran humanista, les seves reflexions crítiques i el seu pensament filosòfic són encara avui una font essencial de saviesa humanística i espiritual; encara cinc-cents anys després, no han perdut gens ni mica de la seva actualitat, com altrament tampoc el judici premonitori de Thomas More –el seu gran amic i notable pensador– a la seva Utopia: “Allí on la propietat és un dret individual, on totes les coses es mesuren en diners, mai s’hi podrà organitzar la justícia i la prosperitat social, llevat que considereu justa la societat en què compartir la major maldat sigui el millor i que estimeu perfectament feliç l’estat on la fortuna pública sigui la presa d’un grapat d’individus insaciables de prebendes, mentre la massa és consumida per la misèria.” Aquesta descripció precisa de la crisi actual d’Europa i del món, escrita fa cinc segles, demostra fins a quin punt l’estudi i el coneixement d’aquests grans pensadors humanistes ens pot servir per a reflexionar sobre el nostre destí humà i trobar nous camins de diàleg, de justícia i de pau. Amb les idees d’aquests humanistes es traçà el postulat, encara avui no del tot realitzat, d’una Unió Europea articulada al voltant d’una cultura i d’una civilització comunes: una Europa unida que sap desenvolupar-se a partir d’una idea moral que prevalgui plenament per damunt dels interessos econòmics o territorials.

JORDI SAVALL
Bellaterra, tardor de 2012