ENTREMESES DEL SIGLO DE ORO
(1550-1650) Lope de Vega y su tiempo

Ref: AVSA9831

• Montserrat Figueras
• Hespèrion XXI
• Jordi Savall

Una de les característiques més distintives de la rica tradició teatral de la Península ibèrica, iniciada a principis del segle XVI de la mà de dramaturgs com Juan del Enzina, a Espanya, o Gil Vicente, a Portugal, és el paper predominant que la música juga en el seu context. A principis del segle XVII, es permetia la celebració de representacions teatrals a la majoria de les ciutats importants peninsulars, normalment en un pati envoltat de seients rudimentaris, preparats per acollir el públic. Tant els actes sacramentals religiosos com les comèdies profanes solien obrir-se amb un to per a quatre veus i continu, conegut com a “quatre de començar”, en ocasions seguit d’una lloa. Els “efectes especials” musicals (fanfàrries cortesanes, tocs militars de trompeta i redoblaments de tambors, estrèpits de tempestes, etc.) i les cançons i danses d’envergadura es fonien amb el discurs dramàtic mateix, per concloure la representació amb un final de festa musical. A més, els actes successius se separaven amb interludis musicals, anomenats “balls” o “entremesos”, sovint molt elaborats, tant des del punt de vista musical com des del dramàtic.

L’òpera, en el seu sentit més estricte, de drama convertit en música, va entrar a la Península el 1627, data en la qual La selva sin amor, basada en un llibret, ni més ni menys, d’un dels dramaturgs espanyols més importants de l’època, Félix Lope de Vega (1562-1635), es va representar al Coliseo del Buen Retiro, teatre ubicat al Palacio Real de Madrid. No obstant això, el fet sembla que es va deure més aviat a un intent artificial del jove rei Felip IV d’oferir una demostració pública de les progressistes inclinacions cosmopolites i artístiques de la seva cort, molt probablement influït pel nunci papal, Giulio Rospigliosi, que havia estat llibretista d’algunes òperes d’Stefano Landi en l’època en què es va introduir en el cercle de la família Barberini, a Roma. La música (perduda, en l’actualitat) i els decorats van anar a càrrec de dos italians (el compositor Filippo Piccinini i el dissenyador de decorats Cosimo Lotti, respectivament) i, encara que Lope de Vega mateix es va encarregar de lloar la representació amb entusiasme, al pròleg d’una de les edicions de la seva obra, aquest primer experiment operístic no va tenir repercussions directes fins passades més de tres dècades. La cort espanyola va haver d’esperar fins el 1660 per ser testimoni de la producció de dues òperes noves, totes dues amb textos de Pedro Calderón de la Barca (La púrpura de la rosa i Celos aun del ayre matan). L’èxit d’aquest segon intent d’establir un gènere nou a Espanya es va deure fonamentalment al fet que, en aquesta ocasió, la música estava fortament lligada a la tradició teatral específicament ibèrica i no inspirada en el gust de les creacions distants i, en certa mesura, “exòtiques” dels cercles intel·lectuals de Roma i Florència.

+ Informació al llibret del CD

RUI VIEIRA NERY
Universitat d’Évora