EL NUEVO MUNDO. Folías Criollas

Referència: AVSA9876

• Montserrat Figueras
• TEMBEMBE ENSAMBLE CONTINUO
• LA CAPELLA REIAL DE CATALUNYA
• HESPÈRION XXI
• Jordi Savall

“Canta como una calandria, danza como el pensamiento, baila como una perdida”
Miguel de Cervantes; El Quijote (Parte 2ª, cap. XLVIII)
“Vida bona, vida bona,
esta vieja es la Chacona.
De las Indias a Sevilla
ha venido por la posta.”
Lope de Vega, El amante agradecido(Acto II)

Igual que la Xacona descrita com “aquesta índia amulatada” per Miguel de Cervantes (La Ilustre Fregona), la gran majoria de músiques desenvolupades a partir del “descobriment” i la conquesta del Nou Món conserva aquesta barreja extraordinària d’elements hispans i criolls exposats a influències de les tradicions indígenes i africanes. Com a continuació del primer projecte Villancets i danses criolles: de la Ibèria antiga al Nou Món, aquesta nova selecció de “Sones i follies criolles” per a cantar i dansar ha sigut realitzada aquesta vegada amb la participació de Montserrat Figueras i els col·laboradors essencials de La Capella Reial de Catalunya i Hespèrion XXI, a més de diversos músics convidats d’Argentina, Colòmbia, Veneçuela i Mèxic, com el Tembembe Ensamble Continuo.

Vam descobrir l’existència d’aquest grup a la darreria del 2007, durant la preparació i les discussions sobre les músiques per al projecte del film “El Baile de San Juan” amb el director Francisco Athié. Les seves interpretacions ens van agradar, de manera que, quan vam ser convidats uns mesos més tard per actuar al Festival Cervantí amb un projecte de col·laboració entre Catalunya i Mèxic, vam proposar un programa sobre els sones i les danses de La Ruta del Nou Món, en col·laboració amb ells. Vam presentar aquest projecte a Guanajuato (18 d’octubre de 2008), Barcelona (7 de gener de 2009) i Fontfreda (1 d’agost de 2009), on finalment vam dur a terme bona part d’aquest enregistrament, completat més tard a la Col·legiata de Cardona el gener de 2010.

L’escolta d’aquests Sones i follies criolles, interpretats amb gran varietat de ritmes i melodies, d’instruments antics i populars, de cants vells i lletres noves, ens produeix emocions i reprodueix vivències molt semblants a les que hom arriba a experimentar la primera vegada que viatja a alguna de les ciutats històriques d’un país llatinoamericà: el sentiment impressionant de fer un viatge en el temps sense deixar de viure el present. Passejar-se pels carrers d’un poblet situat a un centenar de quilòmetres de Bogotà (la tardor del 1970) va resultar tan sorprenent com descobrir l’existència d’un indret i una societat que conservaven perfectament l’ambient d’un poble andalús del començament del segle XVI.

No oblidem, com ens recorda Antonio García de León Griego, a la seva profunda obra “El Mar de los Encuentros”, que des d’Andalusia, i passant per les Illes Canàries, va arribar al Nou Món una societat complexa de mariners i soldats, nobles i religiosos, músics i comerciants, aventurers i esclaus africans, així com tot tipus d’individus àvids de riquesa ràpida i fàcil, que acabaria produint un gran mestissatge cultural i sobretot lingüístic, amb l’adopció d’elements autòctons, reflectits especialment en les músiques i les llengües parlades en el decurs de la posterior conquesta de tot el continent. A mesura que els conqueridors es van anar endinsant en aquest “Nou Món” totalment desconegut, van incorporar a les seves músiques la gran majoria d’influències locals, i al seu llenguatge corrent les denominacions originals de les llengües autòctones, sobretot els noms d’objectes, animals i plantes, ritus i costums propis del Nou Món. La consolidació de la conquesta d’aquests territoris tan immensos es va materialitzar amb una intensa explotació i una esclavització generalitzada, tot duent a la destrucció d’un autèntic paradís terrenal que era el conjunt de les illes del Carib i totes les cultures i llengües antiquíssimes que es mantenien per tot el continent abans de l’arribada de Cristòfor Colom. Tan sols mig segle després del “descobriment”, la quasi totalitat d’aquestes llengües –d’origen arauac, tupí-guaraní o txibtxa – s’havien extingit a les illes del Carib, juntament amb els seus habitants. Tal com la música, les poques que van sobreviure es van constituir en parles i músiques criolles a través del seu contacte amb la llengua, la música i les tradicions dels conqueridors.

Aquest projecte, que vol contribuir a la recuperació i difusió de la memòria d’aquestes músiques supervivents, havent-se conservat vives des de temps remots –en zones molt sovint apartades de les grans ciutats–, és també un sincer homenatge a tots els homes i dones, gairebé sempre anònims, que amb la seva sensibilitat, talent musical i gran capacitat de transmissió han contribuït a la seva conservació fins als nostres dies. Els Sones i follies criolles d’aquest Nou Món ens mostren un fascinant diàleg entre aquestes músiques “supervivents”, en les tradicions orals de Los Llanos i La Huasteca i en els repertoris populars anònims i mestissos, influïts per les cultures nàhuatl, quítxua i africana, i les músiques històriques conservades als manuscrits i impresos de l’època, a la vella i la Nova Espanya renaixentistes i barroques. Aquest diàleg sempre restarà actual gràcies al talent improvisador i expressiu i al rigor i la fantasia musical de tots els intèrprets del vell i del nou món que creuen en el poder de la música, tot conservant-la i utilitzant-la, gràcies a la seva bellesa, emoció i espiritualitat, com un dels llenguatges més essencials de l’ésser humà.

JORDI SAVALL
San Francisco, 17 de març de 2010