DINASTIA BORGIA Chiesa e potere nel Rinascimento

Referència: AVSA9875

• La Capella Reial de Catalunya
• Hespèrion XXI
• Jordi Savall

La celebració dels 500 anys del naixement de Francesc de Borja (Gandia 1510 – Roma 1572), el darrer dels il·lustres membres de la “Dinastia Borja”, ens ha motivat a la realització d’aquest projecte històrico-musical, dedicat a recordar els esdeveniments més significatius de l’època a la qual visqueren els principals protagonistes d’aquesta fascinant i singular família: Alfons de Borja (Calixt III), Roderic de Borja (Alexandre VI), Joan de Borja, Cèsar Borja, Lucrècia Borja i Francesc de Borja.

El Pare Batllori, egregi investigador, gran humanista i mestre indiscutible de la història borgiana, afirmava que sobre els Borja no es pot fer ni literatura negra ni literatura rosa. Simplement s’ha d’escriure la història objectiva del que realment van ser i van fer.

Amb aquest nou llibre CD dedicat a aquesta important “dinastia” presentem, basant-nos en les darreres conclusions dels seus principals investigadors, alguns dels aspectes essencials del que “van ser i van fer”, sense deixar de banda les llums i ombres que l’acompanyen, conscients de la dificultat que representa evocar la vida i els actes d’uns personatges històrics marcats per una terrible i duradora “llegenda negra”. Les seves vides, complexes i conflictives, les veiem profundament arrelades en un ampli conjunt de fets i esdeveniments que situem en el seu context històrico-musical, un dels períodes culturals i polítics més intensos de la civilització europea que s’inicia a l’albada dels temps moderns, passant per l’Edat Mitjana fins a arribar a l’esplendor del Renaixement. Aquesta època dels Borja/Borgia va ser de grans descobriments culturals i geogràfics (des de la civilització grega al Nou Món) i també de grans conflictes, com l’expulsió dels jueus de la Península Ibèrica, l’inici del cisma protestant, la culminació del conflicte bèl·lic amb els turcs i l’extermini dels moriscs als regnes hispànics.

La vida dels principals protagonistes d’aquesta família valenciana procedent de Xàtiva (ciutat situada al Regne de València, un dels territoris de la Corona Catalano-Aragonesa) transcorre entre el 1400 –és a dir, pocs anys abans de la fi del cisma d’Occident (1417) i de la conquesta de Constantinoble pels turcs (1453)– i la victòria de l’armada catòlica davant els turcs a la batalla de Lepant (1571), la terrible massacre de Sant Bartomeu i la mort a Roma de Francesc de Borja, el seu darrer gran representant, esdevingudes el 1572.

Els Borja/Borgia visqueren en una època fortament marcada per una lluita constant i ferotge pel poder espiritual i secular a Roma, centre neuràlgic de la cristiandat i seu de l’estat vaticà. Des de l’època medieval, el poder del Papat es trobava per damunt de tots els poders seculars; un rei excomunicat pel Papa perdia la potestat divina per a governar. Només el Papa, com a cap de la cristiandat, podia coronar emperador un rei cristià, com va fer Climent VII amb Carles V el 1530. Recordem també que els mètodes polítics i els costums socials de la vida eclesiàstica romana en aquells temps eren molt diferents dels actuals. En aquella època (segles XV i XVI), la doble vida contradictòria –humana i religiosa– que duia una part important del clergat era coneguda per tothom, no com als nostres temps, en què durant molts anys hom ha intentat negar-la i fins i tot silenciar-la. Per tant, els dos papes Borja no van fer sinó continuar els usos i costums basats en el nepotisme i el paternalisme; especialment Alexandre VI, de qui se sap que va tenir més de nou fills: Girolama, Isabel i Pere Lluís de mare desconeguda, Joan, Lucrècia Cèsar i Jofre de la seva primera amant, Vannozza Cattanei, i dos més de la tercera amant “estable”, Giulia Farnese. Les perilloses condicions de la vida al Vaticà en aquella època obligaven a tenir al seu voltant un màxim de membres de la seva família, car –per exemple– poder menjar un plat cuinat i servit per un familiar de confiança podia ser indispensable per a la pròpia supervivència.

Ens trobem doncs davant unes personalitats de talla universal que, amb les seves grans contradiccions i nombroses debilitats humanes, van tenir una existència exuberant, tot i que plena d’ombres, violències i intrigues maquiavèl·liques (Maquiavel s’inspiraria en el comportament d’Alexandre VI i sobretot de Cèsar Borja per a escriure “El príncep”), i també van ser grans defensors del poder suprem de l’Església així com de la independència política i territorial del Vaticà, a més d’hàbils negociadors en totes les qüestions polítiques i militars. Protectors dels humanistes i dels jueus sefardites (acollits a Roma malgrat les protestes de l’ambaixador dels Reis Catòlics), Calixt III i sobretot Alexandre VI van ser també importants mecenes de l’art i la música, activitats que en el record es veieren carregades pels discutibles costums, els mètodes violents i les extremes debilitats carnals que originaren una terrible llegenda negra, que augmentà fins a la mort d’Alexandre VI i que ha perdurat a través dels segles, tot deformant la visió de la història borgiana real. No oblidem que aquesta llegenda negra es va anar desenvolupant a partir d’una vida poc compatible amb els principis i l’exemple que caldria esperar del cap espiritual del cristianisme a la Terra. Una vida massa sovint tacada de sang (assassinats), d’actes violents (venjances) o depravats (orgies i bacanals) i fins i tot sacrílegs (torneigs sexuals a les estances papals durant la festa del Dia dels Difunts) que, tot i ser excessiva, no era gaire diferent del que passava entre les altres famílies nobles itàliques. A partir d’aquests fets reals, la vida i la reputació dels Borja es veurien encara més enfosquides, amb acusacions exagerades o falses, molt sovint llançades a l’opinió pública com a defensa o venjança per decisions i actes polítics que causaven un gran perjudici als principals clans poderosos de la Itàlia del moment.

Pocs personatges antics han patit una deformació tan sistemàtica i duradora de la seva realitat històrica com la que ha suportat la família Borja/Borgia, especialment Alexandre VI i els seus dos fills més cèlebres, Cèsar i Lucrècia. També són pocs els que poden il·lustrar de manera tan extrema la relació conflictiva entre l’Església com a institució i les esferes del poder secular i espiritual. Tot plegat en el precís moment que la societat europea inicia una expansió artística i un debat espiritual i intel·lectual tan espectacular i innovador, inspirat pel descobriment de la civilització grega, que cristal·litzarà en el pensament humanista i un desenvolupament creatiu que prefiguraran l’abandonament del món medieval i donaran pas a un autèntic “Renaixement” cultural i social.

El primer Borja il·lustre va ser Alfons de Borja, qui acompanyà el rei Alfons el Magnànim a la conquesta de Nàpols i després s’instal·là a Roma, on seria coronat papa amb el nom de Calixt III, el 1445. Durant el seu papat, a més d’imposar-se com a prioritat la recuperació de Constantinoble (esdevinguda Istambul el 1453), destacà per la seva política de caire humanista. Va ser considerat per Eneas Silvio Piccolomini un “lletrat excel·lentíssim”, i és coneguda la seva gran amistat amb el respectat llatinista Lorenzo Valla (1407-1457).

El cas de Roderic de Borja és sensiblement diferent del seu oncle Alfons en gairebé tot. La seva terrible reputació no ens ha de fer oblidar que va ser un dels mecenes destacats del Renaixement italià. No va ser un gran intel·lectual ni un humanista exitós, però sí que va ser amic dels humanistes i afavorí el desenvolupament de les arts, les lletres i les ciències. Com afirmà Gregorovius (1877), “tota incultura es trobava lluny d’Alexandre VI”. Entre els grans genis de l’època que hi van col·laborar o estar relacionats destaquen Josquin des Prez (el més important dels seus músics preferits, que compongué el fosc i dramàtic motet a quatre veus greus “Absalon Fili mi” en homenatge a Joan de Borja, II Duc de Gandia i fill gran del papa, brutalment assassinat el 1497), Nicolau Copèrnic (1500), Leonardo da Vinci (1502-1503) i Miquel Àngel (1500).

Entre els nombrosos fills que tingué Alexandre VI val a destacar Joan, Cèsar i Lucrècia, que van ser els que estigueren més a prop del seu pare. Cèsar, que malgrat la seva nul·la propensió a l’estat eclesiàstic, havia sigut nomenat arquebisbe de València amb disset anys i cardenal amb divuit, aprofità la mort del seu germà Joan el 1497 per a ocupar el lloc d’hereu i cap dels Borja a Itàlia. Nomenat aleshores capità general dels exèrcits pontificis, model del Príncep de Maquiavel, els trenta-dos anys de la vida de Cèsar Borja sintetitzen tota la turbulència d’una època de lluites despietades pel control del poder secular i espiritual. Un baf sulfúric envolta Lucrècia, germana de Cèsar. Les calúmnies difoses pels enemics del seu pare Alexandre VI –va ser acusada de doble incest– han seduït durant segles la imaginació de molts. Admirada pels més grans esperits de la seva època –Bembo, Ticià i Ariosto–, Lucrècia simbolitza la força de la dona del Renaixement, amb la seva bellesa, la seva intel·ligència, el seu sentit polític, el seu talent i la seva generositat com a mecenes, la seva sensibilitat social (a Ferrara, els seus súbdits l’anomenaven “la mare del poble”). Per tant, no es tracta de l’heroïna romàntica a la qual se’ns ha acostumat, sinó de l’autèntica antagonista de les tragèdies que li va tocar viure.

Francesc de Borja, besnét d’Alexandre VI per part de pare i del rei Ferran el Catòlic per part de mare, va ser un protegit de l’emperador Carles V, a qui serví fidelment a la cort. La mort de l’emperadriu Isabel de Portugal el 1539 marcà un profund canvi a la seva vida, i després d’una breu etapa com a virrei de Catalunya, dedicà la resta de la seva vida a una pràctica austera i militant de la seva religiositat, que el dugué a entrar a la Companyia de Jesús; va ser un gran realitzador i benefactor de projectes educatius i espirituals. La seva evolució religiosa culminà amb el seu nomenament com a tercer General dels Jesuïtes (1565). Enviat pel Papa Pius V a una important missió diplomàtica davant les cases reials de Madrid i Lisboa, dugué a terme la seva darrera missió a Blois, on tingué audiència reial amb Caterina de Mèdici, que en cas d’haver arribat a bon port hauria evitat probablement la terrible massacre de Sant Bartomeu l’agost de 1572. Aleshores, Francesc de Borja, malalt de mort, es trobava descansant a Ferrara, a la cort del seu oncle Ercole d’Este (fill de Lucrècia Borja). El 30 de setembre del mateix any morí a Roma. El 1624 va ser beatificat per Urbà VIII, i un any abans del centenari de la seva mort, el 1671, Francesc de Borja va ser canonitzat pel papa Climent X.

Dintre la immensa producció històrico-literària dedicada als Borja/Borgia, excepte estudis especialitzats com els Studien zur Geschichte der päpstlichen Kapelle a càrrec de Bernhard Janz, hi ha poquíssimes referències que ens parlen amb propietat del context musical de la dinastia dels Borja. Entre aquestes poques cal esmentar, per l’atenció que mereixen els nombrosos detalls relatius a la pràctica musical, l’obra de Maria Bellonci dedicada a Lucrècia Borja, l’interessant estudi La Música i els Borja de Vicent Ros, editat juntament amb una interessant selecció d’articles, Els Temps dels Borja, i més recentment, la nova i apassionant biografia històrica de Josep Piera Francesc de Borja, el duc sant. Tampoc volem deixar d’esmentar la importància d’alguns estudis antics i recents que han contribuït a restablir una visió objectiva de l’univers borgià, com els del Pare Miquel Batllori així com els realitzats per Joan Francesc Mira, Óscar Villarroel González i Santiago La Parra López.

Com en els precedents grans projectes de llibre CD, hem dividit les diferents etapes de la “Dinastia Borja” en set capítols, que inclouen des de la València musulmana del segle XIII fins a la mort i canonització de Francesc de Borja, el 1671.

La 1a Part (CD 1) tracta
Els camins vers el poder: orígens i expansió d’una dinastia. 1238-1492
I. Orígens i desenvolupament de la família Borja
II. La fi de les tres cultures i la conquesta del Poder. El Vaticà

La 2a Part (CD 2) es centra en els anys del papat d’Alexandre VI
Supremus est mortalibus: Culminació i fi d’un somni. 1492-1509
III. Culminació i fi d’un somni
IV. Temps de revoltes i d’humanisme

I la 3a Part (CD 3) tracta el pas
Del “regne” convuls d’Alexandre VI al triomf espiritual de Francesc de Borja. 1510-1671
V. Batalles i treves: responsabilitats militars i polítiques
VI. Renúncies i transformació espiritual
VII. Darrers anys, mort i canonització de Francesc de Borja

Aquest ampli recorregut històric ens permet de mostrar la riquesa musical de l’entorn dels Borja i de la seva època, amb les músiques més representatives, procedents dels cançoners de Montecassino, de Palau, del Duc de Calàbria, de Gandia, composicions firmades pels més grans compositors hispànics (Johannes Cornago, Cristóbal de Morales, Lluís del Milà, Bartomeu Cárceres, Mateo Flecha i Joan Cabanilles, incloent-hi el Credo de la Missa atribuït al propi Francesc de Borja, com a exemple d’un art més popular) i europeus del moment (Gilles Binchois, Guillaume Dufay, Josquin des Prez, Heinrich Isaac, Claude Goudimel): obres escrites en molts casos per a una ocasió concreta, ja sigui amb motiu de la celebració de victòries, batalles o treves, de l’entronització d’Alexandre VI i també lamentacions per la mort de personatges importants (Johannes Ockeghem, Llorenç el Magnífic, l’Emperador Maximilià, etc.). Tot plegat queda completat amb texts recitats de testimonis poètics, elogis i crítiques, inclòs el terrible ban d’expulsió dels moriscs del 1609.

La bellesa i l’emoció de totes aquestes músiques donen nova vida als moments essencials d’una època convulsa i extraordinària i ens acosten de manera més objectiva i emocionant a la realitat social i cultural del temps de la Dinastia Borja.

JORDI SAVALL
Torí, 27 de maig de 2010