CANÇONS DE LA CATALUNYA MIL·LENÀRIA. Planys & Llegendes

Referència: AVSA9881

• Montserrat Figueras
• La Capella Reial de Catalunya
• Jordi Savall

La música de cada poble és el reflex de l’esperit de la seva identitat, originàriament individual, però que pren forma amb el temps com a imatge del conjunt d’un espai cultural propi i únic. Qualsevol música transmesa i conservada per tradició oral és el resultat d’una feliç supervivència, seguida d’un llarg procés de selecció i de síntesi. Al contrari de certes cultures orientals que s’han desenvolupat sobretot en un espai de tradició oral, al món occidental únicament les músiques anomenades tradicionals o populars han sabut perdurar gràcies a aquests mecanismes de transmissió no escrita.

«La Cançó és l’essència de l’art popular».
Joan Amades

El patrimoni musical de la Catalunya Mil·lenària està compost d’un conjunt extraordinari de músiques cultes i populars, conservades en part en fonts manuscrites o impreses dels segles IX al XIX, o per tradició oral. En precedents enregistraments ens hem ocupat amplament de les primeres; les Canços de Trobayritz (1978), El Cant de la Sibil·la (a Catalunya, Mallorca, València, Galícia, Castella, Occitània, Provença, etc.) (1988-2010), El Llibre Vermell de Montserrat (1979), les músiques dels Cançoners de Montecassino (2001) i del Duc de Calàbria (1996), les Ensaladas de Mateu Flecha (1987), les Cançons i Fantasies de Lluís del Milà (1995), les misses de Joan Cererols (1988), les Fantasies de Joan Cabanilles (1998), les àries i òperes de Vicent Martín i Soler (1991), i les cançons de Ferran Sor (1991). En aquest enregistrament (que reuneix obres enregistrades els anys 1988, 1990, 2002 i 2004) volem presentar algunes de les més belles cançons d’aquest patrimoni intangible. Hem seleccionat onze melodies extraordinàries: planys, llegendes i cançons de bressol, entre les més belles i representatives, que hem adaptat en noves versions musicals. La majoria d’elles són interpretades per la Montserrat Figueras, amb la col·laboració de Francesc Garrigosa (en el Comte Arnau), Arianna Savall (en Mareta i El Cant dels Aucells), Ferran Savall (també en El Cant dels Aucells) i finalment La Capella Reial de Catalunya (en Els Segadors), i algunes altres creades en versions instrumentals interpretades pels solistes d’Hespèrion XX.

La música de cada poble és el reflex de l’esperit de la seva identitat, originàriament individual, però que pren forma amb el temps com a imatge del conjunt d’un espai cultural propi i únic. Qualsevol música transmesa i conservada per tradició oral és el resultat d’una feliç supervivència, seguida d’un llarg procés de selecció i de síntesi. Al contrari de certes cultures orientals que s’han desenvolupat sobretot en un espai de tradició oral, al món occidental únicament les músiques anomenades tradicionals o populars han sabut perdurar gràcies a aquests mecanismes de transmissió no escrita. «De les diverses manifestacions d’art popular, sens dubte és la cançó la de major valor ètnic i psicològic; a través seu es poden entreveure i estudiar les més fondes i amagades manifestacions de l’ànima d’un poble» escriu l’eminent folklorista Joan Amades, en el seu pròleg a la publicació (1935) de les “Cançons populars, amoroses i cavalleresques” recollides entre els anys 1918 i 1922. «La cançó popular és l’obra meravellosa de tot el poble que la sent i que la canta: és de tothom i no és de ningú, tothom se la fa seva i l’altera i se l’adapta al seu gust i entendre, i la canvia i la matisa, perquè tothom n’és legítim propietari i ningú no se’n pot atribuir un patrimoni absolut». La poesia i la música, dos dels valors més sublimats de l’esperit, conflueixen en la cançó, formant un art únic ple d’emoció i de bellesa, nascudes sota la necessitat, sovint urgent, de reconfort i de caliu humà i espiritual. Un art que esdevé un veritable bàlsam curatiu indispensable a la solitud, al desamor, a la tragèdia i a tots els moments de la vida en què cal retrobar un xic de pau interior i d’harmonia en l’entorn on vivim i també font de joia i d’alegres celebracions col·lectives de moments vitals i commemoratius.

La música és el llenguatge de l’esperit i com a tal és el primer llenguatge del ser humà. El nadó, que no entén ni parla encara cap llengua, abans de comprendre el sentit de les primeres paraules de la seva mare, percep instantàniament tota la dimensió del seu amor i rep la primera lliçó d’humanitat a través de la tendresa i de la manera de cantar-les. Això és possible ja que el so musical té accés directe a l’ànima i immediatament troba en ella una ressonància perquè l’home –com diu Goethe– «porta la música en ell mateix».

La música viva només existeix en l’instant mateix en què és concretada per les ones sonores produïdes per la veu humana o els instruments, i és aquesta mateixa limitació que la fa ésser a la vegada la més humana i la més espiritual de totes les arts. La música és, per aquest fet, un dels mitjans d’expressió i de comunicació més universals i la mesura de la seva importància i de la seva significació no es determina pas segons els criteris de l’evolució del llenguatge –en el sentit de la història i del progrés– sinó a partir del seu grau d’intensitat expressiva, de riquesa interior i d’humanitat. Aquestes evidències són dues de les més significatives conquestes de la filosofia de l’art del passat segle XX, demostrada en la realitat amb la formidable recuperació i presència en la vida quotidiana de la música d’altres èpoques i cada vegada més també d’altres civilitzacions.

La invenció de la notació musical, un fenomen molt sovint lligat als cercles socials literaris, ha permès que determinades cultures, com les de la Xina, Corea, el Japó i Europa Occidental, hagin desenvolupat, des de temps remots, nombrosos sistemes de notació aplicables en situacions ben diverses, mentre altres cultures, com les dels països del Pròxim Orient (excepte Turquia) o del sud i sud-oest asiàtic, tot just l’han desenvolupat molt poc, almenys fins fa un segle. En el món de les músiques “cultes” d’Europa Occidental, la comunicació musical basada en el no-escrit va perdurar fins a la fi del segle XVII, però sols en el marc de les pràctiques vinculades a la improvisació i a la realització d’acompanyaments al “baix continu”, i més tard als espais de creació musical, sempre lligats a les institucions de poder espiritual i secular (l’Església i la Cort), des del segle XVII (Anglaterra) i sobretot al segle XIX (Alemanya) als cercles eminentment burgesos. L’escriptura musical va permetre un formidable desenvolupament de les formes i dels instruments, però al mateix temps contribuí a relegar a l’oblit i a un espai secundari totes les músiques vives que acompanyaven diàriament la vida de la immensa majoria: les músiques del poble.

Per aquest motiu, les músiques populars de la Catalunya Mil·lenària constitueixen un cas excepcional a l’Europa Occidental. Es tracta d’un dels patrimonis més rics i més bells de totes les tradicions musicals vives del nostre temps. Els milers de cançons de bressol, de treball, planys i llegendes conservades per les diferents tradicions orals, transmeses amb amor de mares i pares a fills i filles, amb perseverança d’una generació a l’altra, són en realitat veritables músiques supervivents. En efecte, es tracta de músiques que han tingut el privilegi, i la sort per a nosaltres, de sobreviure la inevitable i constant amnèsia cultural de l’home i els seus deliris globalitzadors. Aquest enregistrament és un fervent homenatge a tots els que han contribuït amb el seu amor i amb la seva perseverança a conservar-les vives i a fer-les accessibles a tothom. L’extraordinària riquesa del patrimoni cultural i musical Europeu, és el resultat de la gran diversitat de cultures i llegües que conviuen en el nostre espai geogràfic comú. Preservar aquesta diversitat cultural és un pas essencial per promoure el respecte de la diferència i del diàleg intercultural. Com diu Amin Maalouf, «la diversitat no és forçosament un preludi de l’adversitat», ans al contrari, és evident que quanta més bellesa puguem compartir, més possibilitats tindrem d’abordar plegats els camins de futur amb harmonia i respecte, perquè com deia Dostoievski, estem convençuts que «la bellesa salvarà el món».

JORDI SAVALL
Bellaterra, Febrer de 2011