TOBIAS HUME Musical Humors, London 1605

Referència: AV9837

• Jordi Savall

Amb els seus Musicall Humors, en els quals «la Trinitat de la Música, Veu (el Cant), Passió (l’Expressió) i Divisió (la Improvisació) que amb tanta elegància s’uneix…», Tobias Hume ens deixa un dels testimonis més generosos i més antics d’un recorregut fascinant: el d’un instrument que s’està convertint en l’expressió més noble i més commovedora de les emocions humanes.

Fa gairebé quaranta anys, cap a la darreria d’un calorós estiu de 1964, vaig descobrir amb gran curiositat l’existència dels Musicall Humors de Tobias Hume. Tot just havia acabat els meus estudis de violoncel i de música al Conservatori Superior de Música de Barcelona i em disposava a començar com a veritable autodidacta l’estudi i l’aprenentatge de la viola de gamba, un instrument molt poc conegut aleshores i que només tocaven un grapat de pioners i d’aficionats il·lustrats que estaven escampats arreu del món.

Després del Trattado de Glosas de Diego Ortiz (Roma, 1553), la primera publicació dedicada essencialment a l’art de la improvisació (per a viola de gamba i acompanyament), el recull The First Part of Ayres, que contenia els Musicall Humors de Tobias Hume (imprès a Londres el 1605), era la primera edició històrica d’obres compostes per a solo de baix de viola. Amb més de cent peces per a aquest instrument, es convertia així en font única i de gran importància per poder conèixer el seu repertori i la seva història.

Estava frisós per tenir l’oportunitat d’estudiar aquells reculls amb títols fascinadors i tabulatures misterioses. L’oportunitat es presentà uns mesos més tard a Londres, enmig del silenci màgic de la sala de lectura del British Museum. Encara recordo la dèria amb què m’intentava imaginar, en aquell lloc venerable, com devien sonar aquells Loves farewell, aquells Death & Life o els diversos Souldiers March, Galliards & Resolutions, mentre intentava descobrir les claus necessàries per desxifrar aquell llenguatge especialment codificat en les antigues notacions i tabulatures.

Uns mesos més tard, i sobre les pàgines tot just seques del microfilm acabat de revelar, vaig començar a estudiar els diferents “Humors” del capità Hume, que cada dia m’ajudaven a descobrir una mica millor la riquesa oculta d’aquella gamma infinita de matisos i de caràcters que podia transmetre la viola de gamba, al servei de la poesia i de l’emoció musical. Així, es fonen en un univers musical ple de fantasia i d’emoció l’arquet fregat o percudit, l’alternança de la corda polsada amb l’arquet, les peces cantades o ballades, la música que va del caràcter intensament melangiós a l’expressió irònicament guerrera, les peces de tipus programàtic (que inclouen textos descriptius: A Souldiers Resolution)…

Estic convençut que la riquesa expressiva i la dimensió creativa de la música es desenvolupen independentment de les limitacions o de les anècdotes de la vida real del seu compositor.

Aquest és el cas dels Musicall Humors del capità Tobias Hume, ja que la seva música conserva tota la fascinació malgrat les exageracions, les extravagàncies i els deliris guerrers del personatge.

A més, no podem oblidar que, en aquell temps, l’art de la improvisació i de la mestria instrumental eren qualitats tan importants com l’art de la composició en si, la qual cosa explica per què immediatament ens sentim seduïts, fins i tot quatre-cents anys després, per la frescor i l’espontaneïtat que desprenen les seves obres, que molt probablement va crear en un procés que es trobava a mig camí entre la improvisació i la composició.

Amb els seus Musicall Humors, en els quals «la Trinitat de la Música, Veu (el Cant), Passió (l’Expressió) i Divisió (la Improvisació) que amb tanta elegancia s’uneix…», Tobias Hume ens deixa un dels testimonis més generosos i més antics d’un recorregut fascinant: el d’un instrument que s’està convertint en l’expressió més noble i més commovedora de les emocions humanes.

JORDI SAVALL
Praga, 28 de maig de 2004