Ars Lachrimæ

El títol del present programa, Ars Lachrimæ, pren com a primera referència la magistral i inspiradíssima pavana de John Dowland. En termes estètics és una reflexió profunda i primigènia sobre els afectes musicals, reflex i paradoxa de l’ésser humà.

ALIA VOX DIVERSA
AV9947
67’19

Ars Lachrimæ

Sonata en do menor, BWV 1003/964 – J.S. Bach (1685-1750) 

  1. Grave 4’46
2. Fuga 8’13
3. Andante 5’43
4. Allegro 6’25

Suite No. 18 en sol menor, FbWV 618 – J.J. Froberger (1616-1667) 

  5. Allemande 3’50
6. Courante 1’35
7. Sarabande 2’51
8. Gigue 1’41

Suite en re menor, BuxWV 236 – D. Buxtehude (1637-1707)

  9. Allemande 3’51
10. Courante 2’10
11. Sarabande 2’26
12. Gigue 1’54

Suite en do menor, BWV 997 – J.S. Bach (1685-1750)

13. Prelude 4’06
14. Fugue 6’18
15. Sarabande 4’24
16. Gigue & Double 7’01

Enrike Solinís
Laúd barroco & Archilaúd

Grabado en septiembre de 2021 en la Iglesia de Azkarate (Navarra, España)
por Jonan Ordorika y Jordi Gil.

Mastering y mezcla: Sputnik Estudio (Jordi Gil), Sevilla

Producción: Enrike Solinís y Miren Zeberio

TEXTOS EN EUSKERA, CASTELLANO, FRANÇAIS, ENGLISH

_

ARS LACHRIMÆ

El títol del present programa, Ars Lachrimæ, pren com a primera referència la magistral i inspiradíssima pavana de John Dowland. En termes estètics és una reflexió profunda i primigènia sobre els afectes musicals, reflex i paradoxa de l’ésser humà. La peça és paradigma de com la riquíssima tradició musical renaixentista va vessar els seus últims capricis musicals en el llaüt i de com autors, tals com l’anglès Dowland, van dotar al seu instrument d’un caràcter musical propi i d’una base idiomàtica. Posteriors compositors, tot i no ser experts intèrprets del llaüt, van saber utilitzar aquest caràcter com a catalitzador de la seva creativitat: un pathos íntim, dolç i melancòlic, que podem remuntar fins a la mateixa arribada a l’Europa del sud de la mà dels músics àrabs de la península Ibèrica.

Els instruments de corda polsada, amb el seu so efímer, sempre han sabut transmetre nítidament l’esperit fugaç de cada època: acompanyar fidelment al guerrer desterrat, aplacar les penoses tristeses de l’amant rebutjat, però també elevar fins a l’extrem el seu sentit festiu. Els seus intèrprets han format durant segles un escollit sindicat de músics capaços d’aixoplugar grans idees des de la solitud del seu petit instrument; el seu idealisme transfigurador i capritxós ha volgut fer seves les obres més inspirades de cada època mitjançant l’art de l’adaptació, que els ha permès atraure al seu món a autors en principi aliens a l’instrument, com ara Händel, Domenico Scarlatti o al mateix Johann Sebastian Bach.  

Un altre tret singular del llaüt és el d’haver gaudit d’un enorme nombre de models, variants i afinacions, que han conviscut al llarg de la seva llarga història. Degut a això, l’elecció d’un instrument específic és una primera decisió interpretativa rellevant. En la meva opinió – i en particular en base a les tonalitats escollides per Johann Sebastian Bach per a les seves principals obres per a llaüt (així com les BWV 995, 997 i 999) –, l’instrument idoni per a interpretar la seva música és el llaüt amb l’afinació històrica més convencional, això és, la del llaüt renaixentista: sol, re, la fa, do… Es tracta del llaüt domèstic per definició a l’Europa del barroc i és fàcil pensar, amb la música de Bach a les mans, que tot i no ser ell específicament un llaütista professional, sí que el tocava amb certa destresa i en coneixia suficientment els seus detalls com per poder escriure, per a aquest instrument, obres interpretables amb relativa facilitat.

ENRIKE SOLINÍS