A. VIVALDI – JUDITHA TRIUMPHANS

L’oratori Juditha triumphans representa el punt àlgid de la producció vocal de Vivaldi. La gran bellesa de les àries i de les intervencions corals, el dramatisme compacte dels recitatius i la riquesa de la instrumentació el converteixen en una de les mostres reeixides més intenses i fascinants del gènere. Tot plegat contribueix a situar el compositor, tan apreciat pels seus concerts i les seves Quatre Estacions, al lloc que li pertoca, com un dels compositors de música vocal més grans del barroc.

Juditha triumphans de Vivaldi

Des del 1714, la República de Venècia es trobava per setena vegada en guerra contra els turcs; ironia del destí, els anys del conflicte (1714-1718) coincideixen (avançant-se dos segles) amb els de la Primera Guerra Mundial. A l’inici, el transcurs del conflicte era desfavorable als venecians, vençuts al Peloponès i al Mar Egeu, i assetjats a l’illa de Corfú: així doncs, es feia necessari desplegar més forces militars sobre el terreny.

Però al començament de l’estiu de 1716, Venècia pogué revertir la situació, en aconseguir la intervenció de l’imperi dels Habsburg. El 5 d’agost, l’audaç i brillant príncep Eugeni de Savoia pogué trencar la resistència de l’exèrcit otomà a Petrovaradin (avui, un dels dos municipis que constitueixen Novi Sad, a Sèrbia) i finalment, unes setmanes més tard, els venecians van poder rebutjar l’atac contra Corfú, tot infligint una severa desfeta als turcs.

Per a celebrar l’esdeveniment, Vivaldi compongué una de les seves obres religioses més importants, Juditha triumphans, “oratorio militare sacro”, que recordava als venecians la seva guerra contra l’Imperi Otomà, particularment el terrible setge de l’illa de Corfú, de vital importància estratègica per a la Sereníssima a l’Adriàtic. Judith hi representa l’Adriàtic, i per tant Venècia, i Holofernes, el sultà.

Poc abans d’aquest mateix moment, el 24 de maig, Vivaldi aconseguí, després de certs dubtes dels governadors de l’Ospedale della Pietà, a ser contractat de nou com a maestro de’ concerti, i estava ben decidit a combinar el compromís patriòtic i la voluntat d’obrir un nou capítol de la seva carrera amb una composició d’importància cabdal. Uns mesos més tard, el Sant Ofici de la Inquisició aprovà el text encarregat al llibretista Giacomo Cassetti, qui exercia una professió liberal al continent venecià. Cassetti, homònim d’un escultor venecià contemporani, era potser originari del rerepaís i havia compost dos llibrets d’oratoris en italià, representats a Monselice i a Pàdua durant la primera dècada del segle XVIII. Entre 1716 i 1717, era actiu a Venècia, on es dedicava a l’oratori en llatí (ara per a Vivaldi, ara per a Carlo Francesco i Antonio Pollarolo).

Tot i ser famós pel seu gust pels colors instrumentals, Vivaldi rarament pogué assaborir-lo plenament a les seves òperes, que en el millor dels casos permetien una o dues àries dotades d’una instrumentació nova. En canvi, quan el nou oratori fou estrenat a l’Ospedale della Pietà, el novembre de 1716, s’hi van emprar tots els recursos de la institució per a celebrar el gran triomf sobre els turcs: dues trompetes i timbals (per a la fanfara marcial del cor d’obertura), dues flautes de bec (per a evocar les brises nocturnes a l’exterior de la tenda d’Holofernes a “Umbrae carae, aurae adoratae”), dos oboès (amb l’oboè solista per als precs d’amor d’Holofernes a “Noli, o cara te adorantis”), una caramella soprano, avantpassada llunyana del clarinet (per a simbolitzar el parrup d’una tórtora a “Veni, veni, me sequere fida”), dos clarinets (per a representar la disbauxa al cor dels soldats assiris de “Plena nectare non mero”), quatre tiorbes (per a descriure l’agitació dels servents mentre preparen el banquet a “O servi volate”), una mandolina (la fràgil sonoritat de la qual reflecteix la quimera de la vida a “Transit aetas”), una viola d’amore (per a expressar la dolçor de Judit a “Quanto magis generosa”), tot un conjunt de viole all’inglese, nom que hom donava a les violes de gamba a Venècia (per a la gran pregària de Judit a “Summe Astrorum Creator”, abans del seu acte fatídic), a més d’un orgue solista, un clavecí i l’orquestra de corda habitual. Molts d’aquests instruments eren molt poc utilitzats a Itàlia; per altra banda, el fet que fossin tocats per noies músiques en lloc de professionals no feia sinó augmentar-ne la fascinació. La presència de trompetes i de timbals, estranys a la música d’església de Vivaldi i d’altres compositors venecians, s’explica pel caràcter marcial del llibret.

No menys important que l’acció militar al Mar Egeu fou el treball, que avui anomenaríem de “publicitat”, pel territori venecià, per al qual la música sempre ha constituït un recurs formidable.

Un exemple: a la dècada de 1690, quan la guerra de Morea feia estralls i els turcs tot just havien assetjat Viena, els teatres d’òpera venecians van ser testimonis d’un renaixement reeixit de temes heroics, patriòtics, militars i de celebració, a través dels quals hom intentava d’exorcitzar la por dels turcs (per exemple, Giustino de Nicolò Beregani, 1683, ambientat a la Constantinoble assetjada; o Clearco in Negroponte d’Antonio Arcoleo, 1685, ambientat a una illa del Mar Egeu).

El 1716, Antonio Vivaldi i el llibretista Giacomo Cassetti també contribuïren a l’esforç de la guerra. La història de l’heroïna bíblica Judit, que sedueix el cabdill assiri Holofernes i el decapita després que s’hagi adormit begut en acabar un banquet, alliberant d’aquesta manera la ciutat israelita de Betúlia, era des de feia un cert temps un clàssic de la producció oratòria, sobretot per a celebrar les virtuts heroiques i guerreres: abans de Vivaldi, s’havien servit d’aquests temes els compositors més famosos de l’època, com Marc’Antonio Ziani (1686) i Alessandro Scarlatti (1695 i 1700); després de Vivaldi, la Betúlia alliberada de Metastasio féu molta fortuna, sobretot amb les composicions de Jommelli i Mozart.

La Juditha de Vivaldi està estructuralment molt ben concebuda. Cadascuna de les dues parts presenta catorze números independents (àries i cors), i l’entreacte “per al refresc arriba en un moment molt oportú –com ho indica Michael Talbot– poc després que Vagaus ordeni als seus servidors que preparin el banquet”. Els cors són més nombrosos i més llargs que els d’una òpera, i d’acord amb la recerca més recent, hem optat per dotar-los exclusivament amb dones, atès que l’Ospedale era una institució femenina. També per aquest mateix motiu, Vivaldi confià les cinc parts vocals a intèrprets femenines amb tessitures força properes, excepte en el cas de Vagaus i Abra, que són més agudes. També ens hem decidit per cantores de tonalitats i caràcters molt contrastats, per a definir nítidament els diferents personatges.

El llibre de Judit relata com Nabucodonosor envia un exèrcit, comandat per Holofernes, en una expedició de càstig contra Judea, que s’ha negat a pagar un impost per a finançar una guerra contra els medes. Judit, una jove vídua de Betúlia, idea un pla per a salvar la seva ciutat. Acompanyada per Abra, s’arriba al campament assiri i informa Holofernes que, com que els jueus han anat a pescar, Déu els abandonarà aviat; ell només cal que esperi. Holofernes no sols la creu, sinó que també sucumbeix als seus encants. Després d’una festa en honor a Judit, Holofernes es desploma completament begut, i Judit ho aprofita per a decapitar-lo amb la seva pròpia espasa. Quan Vagaus dona l’alarma, Judit i Abra ja són lluny. Els jueus contraataquen i obliguen l’enemic a fugir, desmoralitzat. Per acabar, Judit obté els béns d’Holofernes, Abra queda lliure i Aquior es converteix al judaisme.

En aquest oratori, el llibretista Giacomo Cassetti adoptà un enfocament més modern que l’habitual, en què el narrador (historicus) és absent, cosa que permet una considerable millora del realisme i de l’acció immediata, però que també implica una inevitable simplificació de la història, en què l’acció es desplega –com també a l’òpera– solament mitjançant les paraules i les actuacions dels personatges.

La partitura de Vivaldi no conté l’habitual simfonia; per aquest motiu, hem triat el concert RV 562, la tonalitat, el mode i sens dubte la data de composició del qual coincideixen més amb el tema de l’oratori.

Com bé destaca Michael Talbot, el gran especialista en Vivaldi:

“Potser l’aspecte més insòlit i més intrigant –sobretot per als oients moderns– de Juditha triumphans rau en l’ambigüitat dels personatges d’Holofernes i de Vagaus. La història bíblica els assigna un paper de dolents (per definició, atès que són enemics del poble del llibre), i Cassetti s’esforça en presentar-los a la mateixa llum, però no troba res pitjor per posar a la boca d’Holofernes que una petita fatxenderia marcial, abans d’insinuar la pesantor del personatge, mentre que Vagaus és el perfecte ajudant de camp: alegre, cortès i obedient… A jutjar pel seu nivell d’inspiració a partir de l’escriptura de les seves àries, Vivaldi sembla identificar-s’hi, en certa manera com Mozart amb Don Giovanni. Resulta que, sigui què sigui allò que se suposa que hem de pensar, la mort brutal d’Holofernes i el dolor amarg de Vagaus, més que satisfer-nos, ens disgusten. La nostra intel·ligència ens diu de ‘llegir’ l’oratori com una història que s’acaba bé, però les nostres emocions ens aconsellen el contrari.”

L’oratori Juditha triumphans representa el punt àlgid de la producció vocal de Vivaldi. La gran bellesa de les àries i de les intervencions corals, el dramatisme compacte dels recitatius i la riquesa de la instrumentació el converteixen en una de les mostres reeixides més intenses i fascinants del gènere. Tot plegat contribueix a situar el compositor, tan apreciat pels seus concerts i les seves Quatre Estacions, al lloc que li pertoca, com un dels compositors de música vocal més grans del barroc.

JORDI SAVALL
Bellaterra, 6 de juliol de 2019