IBN BATTUTA – Le Voyageur de l’Islam 1304-1377

Der Prophet Mohammed selbst hatte, ältesten Überlieferungen der Propheten zufolge, die Gläubigen aufgefordert, ihre Bildung und ihr Wissen durch Reisen zu erweitern; er spornte sie an alle möglichen Orte aufzusuchen und Erfahrungen zu sammeln. So soll er gesagt haben: „Sucht das Wissen bis an die Grenzen Chinas.“ Die faszinierende Lektüre des Reiseberichts von Ibn Battuta erlaubt uns diese Literaturgattung im vollsten Sinn kennenzulernen. Zunächst bezeichnet das Wort Rihla die Reise selbst, dann aber auch die Erzählung des Erlebten. Das Genre war bereits von Ibn Jubayr (1145-1217) eingeführt worden, dem großen arabischen Reisenden aus Xativa (Valencia).

Evocació històrica, geogràfica, literària i musical de la rihla d’Ibn Battuta

La descoberta dels Viatges d’Ibn Battuta en la gran edició traduïda al català per la historiadora Margarida Castells i el poeta i arabista Manuel Forcano i publicada per Edicions Proa (Barcelona, 2005) ha sigut la font d’inspiració que es troba a l’origen de la realització d’aquest nou llibre-CD.

Segons les més antigues tradicions profètiques, la invitació al viatge com a mitjà d’aprenentatge i font de coneixement fou preconitzada pel propi profeta Mahoma, que empenyia els seus creients a viatjar, fos on fos, a la recerca del saber i del coneixement. Una de les frases que hom li atribueix diu: “Cerqueu el coneixement fins als confins de la Xina”. La lectura del fascinant relat de viatge d’Ibn Battuta ens permet de constatar i descobrir aquest gènere literari propi: la “Rihla que designa el viatge i, en conseqüència, el relat que hom en fa”. Aquest gènere havia sigut iniciat prèviament pel xativí Ibn Jubayr (1145-1217), el primer gran viatger àrab.

Ibn Battuta fou abans que res un veritable viatger, les observacions del qual no són científiques sinó més aviat personals. Malgrat tot, aporten als investigadors importants coneixements sociològics, costumistes o històrics. Citarem un exemple curiós en relació amb les dones de les Maldives, musulmanes i molt creients, però que anaven amb el tronc nu ni tampoc es cobrien el cabell: com a cadi i magribí, Ibn Battuta condemnà amb vehemència i intentà prohibir aquest pràctica que el xocava, tanmateix sense èxit. El sobirà de l’illa era aleshores una dona i s’hi aplicava un règim de dret matriarcal.

Com bé destaca Oriane Huchon al seu interessant article “Ibn Battûta: vie et voyages”, aquest redactà els seus Viatges pensant en un públic musulmà coneixedor del context politicoreligiós del dâr-al-islam del segle XIV. No hi explicita necessàriament elements que li deurien semblar obvis però que haurien aportat moltes claus perquè el lector occidental els entengués. En part per això, han restat durant molt temps desconeguts per als europeus. Fins al segle XIX, el coneixement de la seva crònica es limitava principalment al món musulmà. No fou fins a la traducció dels seus Viatges al món occidental que aquests es donaren a conèixer a partir de la segona meitat del segle XIX, sobretot gràcies a les traduccions a l’alemany, i més tard a l’anglès i al francès, aquesta darrera publicada íntegrament el 1858 per C. Defrémery i B. R. Sanguinetti i reeditada el 1997.

El soldà del Marroc encarregà el 1356 a un jove erudit d’origen andalusí, Ibn Juzzay, la transcripció de totes les aventures d’Ibn Battuta. El seu relat de viatges és escrit en primera persona i ens dóna tota la informació que ens ha arribat del marroquí. També se’n desprèn que es casà i repudià un nombre important de dones, a més de prendre un nombre encara més gran de concubines. També se sap que dugué una vida cortesana, subsistint amb les gràcies que li concedien els poderosos dels països que anava visitant. Hom copsa de seguida la importància de la religió al seu periple, atès que Ibn Battuta fou, abans que res, un viatger musulmà.

La major part de la informació que en tenim prové dels seus escrits personals. A la seva obra redactada el 1356 en col·laboració amb Ibn Juzzay, relata les seves aventures i els seus múltiples viatges que l’havien menat, del 1325 al 1354, arreu del món conegut.

D’aquesta manera, hom s’assabenta que Abu Abdallah Ibn Battuta nasqué a Tànger el 1304, sota la dinastia marínida. Hi seguí estudis de dret alcorànic i abandonà Tànger amb l’objectiu de realitzar el pelegrinatge a la Meca, o hajj, el 1325. Arribà a Aràbia al cap d’un any i mig, després de visitar el nord d’Àfrica, Egipte, Palestina i Síria. Durant el seu pelegrinatge fet el 1326, descobrí Pèrsia i Iraq, abans de retornar a la Meca. A continuació, s’embarcà cap a l’Àfrica oriental, navegant fins a Kilwa, a l’actual Tanzània, després de passar per Mogadiscio, Mombasa i Zanzibar. De retorn, visità Oman i el Golf Pèrsic, abans d’arribar-se de nou a la Meca.

Cap al 1330, emprengué de nou la marxa. Decidí d’anar a l’Índia, amb l’objectiu de trobar un lloc al servei del soldà de Delhi. Amb aquest designi, viatjà durant tres anys. Passà per Egipte, Síria, Constantinoble, Àsia Menor, el Mar Negre i Afganistan. Ibn Battuta romangué vuit anys a l’Índia, al servei de Muhammad Tughluq, el soldà de Delhi. Hi obtingué un càrrec de cadi (jutge). El 1341, el sobirà li encarregà la realització d’una expedició a la cort de l’emperador mongol de la Xina. Després que el vaixell naufragués al sud-oest de l’Índia, Ibn Battuta ho aprofità per a viatjar durant dos anys a les Maldives, el sud de l’Índia i Ceilan (l’actual Sri Lanka). A les Maldives, també exercí la funció de cadi. El 1345, tornà a l’Índia per la via marítima. Ho aprofità per a visitar Bengala, Birmània, l’illa de Sumatra i el sud-est de la Xina, fins a Canton. Afirmà haver viatjat fins a Pequín per la via terrestre, tot i que en resten dubtes. El 1346-1347, Ibn Battuta retornà a la Meca, tot completant el hajj una última vegada. Retornà el 1349 al Marroc, abans de visitar Granada. Finalment, el 1353, acomplí el seu darrer viatge, que el duria a través del Sàhara fins a Mali i al Sudan. El 1355, s’establí al Marroc, que ja no abandonaria.

Amb aquest llibre-CD, hem volgut evocar el meravellós viatge d’Ibn Battuta amb una selecció de texts, a càrrec de Manuel Forcano i Sergi Grau, que il·lustra les principals etapes del seu periple, acompanyada per músiques corresponents a les diferents cultures de cada país o regió per on passà. Per als moments històrics que fan referència a esdeveniments que es van produir a Occident, hem utilitzat músiques de l’època corresponents al país o indret esmentat: la mort de Marco Polo (1324), el viatge en un vaixell català (1346), la conquesta de Sardenya i la presència de Pere IV a l’illa (1353), la batalla de Baeza (1368) o el seu pas pels territoris cristians d’Orient i la seva arribada a Constantinoble (1334). En canvi, per a la majoria dels moments del relat que s’esdevenen als països d’Àfrica, a la Granada andalusina o al Pròxim o Extrem Orient, hem triat sobretot cants i danses procedents de les tradicions del respectiu indret. En la major part de les cultures orientals, les músiques i els cants practicats avui són sovint el resultat d’un llarg procés de transmissió i d’improvisació. Aquestes músiques han restat vives fins als nostres dies gràcies a la seva transmissió mitjançant tradicions orals antiquíssimes (i sovint impossibles de datar amb precisió), en què l’art de la improvisació constitueix sempre un element essencial de la interpretació i la conservació. La possibilitat de copsar tota la riquesa i espontaneïtat d’aquest art de la improvisació ha sigut precisament el motiu principal pel qual hem optat per presentar la música de les dues parts del viatge d’Ibn Battuta a partir dels dos enregistraments en directe realitzats en dos magnífics concerts: el 1r CD, amb la primera part del viatge, correspon al concert interpretat a Abu Dhabi, a l’Emirates Palace-Auditorium, el 20 de novembre de 2014 (motiu pel qual els texts són recitats en àrab i en anglès), mentre el 2n CD, amb la segona part del viatge, correspon al concert realitzat a París, a la Sala Gran de La Cité de la Musique-Philharmonie de Paris, el 4 de novembre de 2016 (en aquest cas, amb els texts recitats en francès).

Un altre aspecte ben important del nostre projecte és l’ús dels instruments en funció de l’indret i de les tradicions històriques. És a dir, a més de les músiques històriques occidentals, per a les quals utilitzem els instruments medievals en ús –viela, rebec, rebab medieval, cistre, llaüt medieval, organetto, xeremia, flautes, cornamuses i percussions diverses–, totes les músiques de tradició oriental són interpretades per instruments tocats específicament a les diferents cultures dels països visitats per Ibn Battuta: ud marroquí i ney per a les peces àrabs, ud turc, qanun i kaval per a les músiques turques, santur per a l’Iraq i Pèrsia, rebab i zir baghali per a les peces afganeses, sarod i tabla per a les músiques de l’Índia i les Maldives, pipa i zheng per a les peces xineses i kora i valiha per a l’imperi de Mali.

La realització d’aquest gran fresc a la vegada literari, històric, geogràfic i musical ha sigut possible gràcies a la rica diversitat dels texts i de les músiques triats, així com gràcies a la meravellosa capacitat creativa i interpretativa d’un equip de cantors i músics excepcionals, procedent d’Hespèrion XXI pel que fa a les músiques occidentals i dels propis països per on passà Ibn Battuta pel que fa a les músiques orientals: Marroc, Síria, Bulgària, Grècia i Turquia (part dels quals correspon a Bizanci i l’Imperi Otomà), així com el Pròxim Orient, la costa oriental d’Àfrica i d’Aràbia, Mali, Madagascar, Pèrsia, Afganistan, Armènia, Índia i Xina.

Finalment, la bellesa i l’emoció que duen totes aquestes músiques fascinants ens permeten de viatjar de nou amb Ibn Battuta i retre-li homenatge per la seva extraordinària “Rihla”. És també gràcies al poder de la música que podem reviure l’encant d’algunes de les principals etapes viscudes durant els seus trenta anys de pelegrinatges i descobertes: aventures, descripcions i experiències personals, contades amb encant i eloqüència per un dels viatgers més grans de tots els temps.

JORDI SAVALL
Amsterdam, 20 d’octubre de 2018