H. I. F. VON BIBER. Baroque Splendor. Missa Salisburgensis

Hespèrion XXI, Jordi Savall, La Capella Reial de Catalunya, Le Concert des Nations

17,99€

Referència: AVSA9912

Le Concert des Nations
La Capella Reial de Catalunya
Hespèrion XXI
Direcció: Jordi Savall

Com un esclat enlluernant d’una gran nebulosa musical misteriosa, la Missa Salisburgensis domina l’univers de la música policoral a través de la complexitat i la riquesa dels seus mitjans excepcionals, posats al servei d’una expressió sonora i espacial única, que simbolitzen amb gran exuberància i eficàcia tota la força i grandesa del poder diví, polític i religiós. Envoltada d’aquesta manera d’un gran misteri i considerada pels especialistes com l’Everest de les composicions policorals, aquesta obra descoberta el 1870 a casa d’un adroguer de Salzburg fou primer atribuïda erròniament al compositor Orazio Benevoli, però avui, com ho explica magistralment el professor Ernst Hintermaier (vegeu comentari adjunt), és considerada sense cap mena de discussió com una de les obres cabdals compostes per Heinrich Ignaz Franz Biber, un dels més grans i el més genial dels compositors austríacs del barroc.

Fa més de quinze anys, vaig tenir la gran sort de tenir la meva primera experiència amb la música religiosa de Biber. Fou a final del mes de maig de 1999, en ocasió de la preparació d’un concert que havíem de presentar a la catedral de Salzburg, durant el “Pfingsten Barock”, amb el Requiem i la Missa Bruxellensis XXIII vocum. Aquest esdeveniment em permeté de familiaritzar-me intensament amb la complexitat del llenguatge polifònic i policoral de Biber, però sobretot d’experimentar-hi en les condicions acústiques de la catedral, on a l’època de Biber havia tingut lloc la primera interpretació pública d’aquestes músiques. L’intens treball realitzat aleshores ens ha permès d’aprofitar el concert per a dur a terme, en directe, el primer enregistrament mundial d’aquestes dues obres, dues versions úniques que vam poder editar el 1999 i el 2002 per al nostre segell Alia Vox.

Quinze anys després, el 2014, vam rebre un nou convit per a presentar, aquesta vegada al Konzerthaus de Viena, en el marc del festival Resonanzen, l’altra gran missa de Biber, la Missa Salisburgensis a 54 veus (vocum), un dels punts culminants de la música religiosa de tots els temps, juntament amb el motet “Plaudite tympana”, compost per a la mateixa commemoració dels 1100 anys de la fundació de l’arquebisbat de Salzburg per Sant Rupert. Per a completar el programa, vam triar fanfares de l’època de Bartholomäo Riedl, la Sonata Sancti Polycarpi a 9 veus i la Battalia a 10 veus de Biber, una mica més antigues, compostes el 1673.

Vam aprofitar aquesta invitació per a preparar aquestes obres a Catalunya i presentar-les a l’Auditori de Barcelona, pocs dies abans de l’actuació al Konzerthaus de Viena. Durant uns dies, ens vam instal·lar al castell de Cardona per a preparar els assaigs i fer al mateix temps el balanç sonor, preparar l’enregistrament i experimentar amb les disposicions espacials gràcies a la bona acústica de la col·legiata romànica. Després d’aquesta intensa preparació, vam donar el primer concert a L’Auditori de Barcelona, el 15 de gener de 2015, i l’endemà tornàvem a Cardona per a una última sessió d’enregistrament, abans de marxar el dia 17 cap a Viena, on l’endemà vam presentar el programa complet per segona vegada al Konzerthaus.

Malgrat el primer treball, molt intens, dut a terme durant l’experiència de 1999 a la catedral de Salzburg, a la vista de la complexitat de la música polifònica de Biber, he de reconèixer que vaig abordar la preparació de la Missa Salisburgensis amb molt respecte i sobretot una gran atenció pel nombre desmesurat de veus (54) per gestionar, l’extrema complexitat dels contrapunts per destacar i sobretot les condicions necessàries per a trobar un bon equilibri espacial així com la manera de situar els diferents conjunts o chori de veus i d’instruments, molt contrastats i prevists amb tanta claredat pel propi compositor:

Choro 1. 8 veus en concert i orgue
Choro 2. 6 cordes (2 violins, 2 violes, 2 violes de gamba)
Choro 3. 2 oboès, 4 flautes (2 flautes, 2 baixons), 2 clarins
Choro 4. 2 cornetes, 3 trombons
Choro 5. 8 veus en concert
[Choro 6.] 6 cordes (2 violins, 2 violes, 2 violes de gamba)
1. Loco. 4 trompetes, timbals
2. Loco. 4 trompetes, timbals
Orgue
Baix continu (violoncel i contrabaix)

Aquesta disposició excepcional ens recorda que l’arquebisbat de Salzburg era un dels principals centres de les antigues tradicions romana i veneciana, les quals havia acollit i transmès, enriquint-les amb nombrosos aspectes. La impressionant acústica de la catedral de Salzburg requeria abans que res un estil que evités els canvis harmònics massa ràpids i refinaments ornamentals massa individuals.

Per aquest motiu, en escoltar l’obra per primera vegada, hom pot quedar sorprès per la inevitable omnipresència del do major, tonalitat obligada de les trompetes. Però, tal i com ja ho havia destacat Paul McCreesh (el director de Gabrieli Consort & Players) “tanmateix, una audició atenta ens revela una estructura molt subtil i canvis harmònics sorprenents que ressalten encara més quan s’integren en un sumptuós festí en do major, així com una rica abundància de motius del baix obstinat”. Hi apareix un caràcter popular i senzill en el desenvolupament de bona part del material melòdic, com també els efectes innovadors del Benedictus i l’Agnus Dei, amb la punyent polifonia a capella del Miserere i sobretot la immensa riquesa de caràcters que es desenvolupa al Gloria in excelsis Deo i al Credo. Hom queda impactat per l’emoció corprenent i la bellesa plena d’innocència de l’Incarnatus, executat per sis veus agudes, i per la profunditat dolorosa que ens transmet el Crucifixus, cantat únicament per sis veus greus, tot formant un contrast màxim.

Per a l’enregistrament hem col·locat a l’espai de la col·legiata de Cardona els diferents chori de tal manera que s’han recreat les mateixes condicions espacials de la disposició emprada a la catedral de Salzburg: baix continu (violoncel i contrabaix) al centre, entre els dos cors de veus en concerto (chori 1 i 5) a cada costat, composts per 8 veus solistes i cadascun acompanyat per un orgue, al davant i en simetria amb els dos conjunts de cordes (chori 2 i 6), en un segon pla darrere les veus, a la dreta les 2 cornetes i els 3 sacabutxos (choro 4) en referència a Venècia, i a l’esquerra (choro 3) amb les 2 flautes, 2 oboès, 2 baixons i 2 clarins, que es diferencien per la seva dolçor i els seus aguts harmònics dels sons més militars dels dos chori de trompetes i timbals (loco 1 i 2), situats molt lluny, a cada extrem de l’església (a l’altar i al fons), per a marcar amb la seva potència les diferents seccions de la Missa i del Motet. Aquests conjunts d’instruments serveixen d’enllaç entre la terra i el cel, en esclats de fanfares dedicades a la glòria de Déu, que celebren el poder i la magnificència d’una església mil·lenària i d’una ciutat estat situada al centre del poder polític d’un país al cor de la part més antiga de l’Europa germànica.

Ens costa d’imaginar com fou acollit pels salzburguesos aquest veritable esclat de “nebulosa musical”, aquell llunyà 1682; tal com ho ha imaginat Reinhard Goebel, fundador i director de Musica Antiqua Köln, hom pot pensar que “quedaren sens dubte tan commoguts i astorats com nosaltres avui; sobretot nosaltres, els intèrprets”. En tot cas, és segur que aquesta música ens demostra que Salzburg no té res a envejar a Roma o a Venècia. L’esplendor barroca de l’arquebisbat ens recorda la imatge simbòlica de la Jerusalem celestial de les mil torres i dels mil querubins que canten les lloances eternes d’una vida celestial portadora d’un nou missatge de pau i d’una promesa de redempció universal.

JORDI SAVALL
Salzburg, 27 de juliol de 2015