LACHRIMÆ CARAVAGGIO
Jordi Savall & Dominique Fernandez

Ref: AVSA9852

• Jordi Savall
• Dominique Fernandez

A l’època de Caravaggio, cada quadre estava destinat a ser una part integrant d’un decorat del seu temps: església o palau, sala de reunions pública o gabinet d’art privat, però sempre en tant que peça principal i única que hom contemplava exclusivament sense barrejar-la a d’altres obres d’esperit diferent. Com ja va ben explicar André Malraux a Les Voix du silence (París, 1951), des de fa més de dos segles la nostra relació amb l’obra d’art no ha deixat de modificar-se, fins a esdevenir en aquest segle XXI en una experiència cada cop més intel·lectual i a voltes bastant superficial. La visita a un museu important amb els seus centenars o fins a milers de llenços contemplats l’un rere l’altre amb un llibret a la mà per aprendre els noms i llur història, no té res a veure amb l’experiència espiritual que cadascú pot viure quan s’enfronta íntimament amb un quadre, quan la nostra mirada no es distreu a causa dels centenars d’altres obres que ens esperen al costat i sol·liciten la nostra atenció.

La funció del museu en la nostra forma d’abordar l’obra d’art és avui tan fonamental i està tan generalitzada, que costa imaginar altres èpoques més antigues on la descoberta i la fruïció d’un fresc, d’un quadre o d’una escultura no eren possibles sinó en els seus llocs originals, on l’obra havia estat realitzada.

+ Informació al llibret del CD

JORDI SAVALL
Amsterdam, 12 de febrer de 2007

(1) Wassily Kandinsky, De l’espiritual en l’art, capítol VI, Múnic, 1912.
(2) Entrevista a Arvo Pärt realitzada per Jordi Savall a la revista Classica, n. 28, desembre de 2000.
(3) Arnold Böcklin, Basilea (Suïssa), 1827 – San Domenico (Itàlia), 1901.