W.A. MOZART – Le Testament Symphonique

A mitjan 1788, Mozart assolia, als 32 anys, la plena maduresa creativa que marca les seves tres últimes simfonies, obres cabdals absolutes que compongué en un període molt curt, amb prou feines un mes i mig. Aquest extraordinari “massís simfònic” de tres cims, format per les simfonies 39a en mi bemoll del 26 de juny, 40a en sol menor del 25 de juliol i 41a en do major Júpiter del 10 d’agost, representa sense cap mena de dubte el seu “testament simfònic”.

ALIA VOX AVSA9934
CD1 : 71’59
CD2 : 75’42
W. A. MOZART
Le Testament Symphonique
(KV543, 550, 477)

CD1

Symphonie n. 39 en Mi♭ majeur, KV 543 (1788)

• 1. Adagio – Allegro 10’36
• 2. Andante con moto   7’27
• 3. Menuetto : Allegretto – Trio   4’00
• 4. Allegro   8’34

Symphonie n. 40 en Sol mineur, KV 550 (1788)

• 5. Molto allegro 7’19
• 6. Andante 14’07
• 7. Menuetto : Allegretto – Trio 4’24
• 8. Allegro assai 9’37

9. Maurerische Trauermusik, K 477 (1785) 5’21

CD2

Symphonie n. 40 en Sol mineur, KV 550 (1788)

• 1. Molto allegro 7’19
• 2. Andante 14’07
• 3. Menuetto : Allegretto – Trio 4’24
• 4. Allegro assai 9’37

Symphonie n. 41 en Re majeur, « Jupiter », KV 551 (1788)

• Allegro vivace 12’20
• Andante cantabile 10’00
• Menuetto : Allegretto – Trio   5’05
• Molto allegro 12’37

LE CONCERT DES NATIONS
Manfredo Kraemer concertino

Direction : JORDI SAVALL

Enregistrements des Symphonies réalisés du 19 au 22 juin 2017 et du 6 au 8 juin 2018
à la Collégiale de Cardona (Catalogne) par Manuel Mohino.
Maurerische Trauermusik enregistré en août 1991 à l’Église des Dominicains à Guebwiller (Alsace) par Pierre Verany.

El testament simfònic de Mozart

1787-1791
Anys de maduresa creativa, anys de desesperació
 

A mitjan 1788, Mozart assolia, als 32 anys, la plena maduresa creativa que marca les seves tres últimes simfonies, obres cabdals absolutes que compongué en un període molt curt, amb prou feines un mes i mig. Aquest extraordinari “massís simfònic” de tres cims, format per les simfonies 39a en mi bemoll del 26 de juny, 40a en sol menor del 25 de juliol i 41a en do major Júpiter del 10 d’agost, representa sense cap mena de dubte el seu “testament simfònic”: una feina titànica que acomplí sense obeir a cap encàrrec concret i, no ho oblidem, en unes condicions de vida extremament precàries, com ho demostra aquesta carta –gairebé contemporània de la composició de la simfonia en sol menor (K.550), acabada el 25 de juliol– enviada a Michael Puchberg, membre de la lògia Zur Wahrheit (La veritat), qui en aquella època sovint atenia positivament les seves peticions desesperades d’ajut, prestant-li regularment diners:

“Molt estimat amic i germà de l’Orde,

les penes i les preocupacions han arribat a complicar els meus assumptes fins a tal punt que ara he d’aconseguir uns diners per a aquests dos compromisos. Us demano, en nom de la nostra amistat, aquest favor: però caldria que fos de seguida. Perdoneu-me que us importuni, però coneixeu prou la meva situació.”

Avui es fa difícil d’imaginar un contrast més colpidor entre aquesta situació de desesperació insostenible que Mozart havia de patir diàriament, especialment durant els darrers anys de la seva vida, i la grandesa i la riquesa astoradores de la seva inspiració musical tan única i tan admirable. Per aquest motiu, poder presentar aquest “testament simfònic” de Mozart, amb l’enregistrament de les seves tres últimes simfonies, interpretades per l’orquestra Le Concert des Nations amb instruments d’època, és una gran sort per a nosaltres, que ens obliga, abans que res, a ser plenament conscients del gran patiment i de les extremes dificultats viscudes per Mozart, en una època i en una societat que no foren capaces de comprendre’l en tota la seva dimensió musical, i encara menys de donar-li el suport moral i econòmic que necessitava per a poder desplegar el seu geni incomparable en tota la seva plenitud.

Fou precisament durant el procés de treball dut a terme per a estudiar i comprendre el context i les motivacions creatives de Mozart en el moment de compondre les seves tres darreres simfonies que em va semblar necessari endinsar-me de nou en l’estudi de la seva obra i dels esdeveniments més significatius de la seva vida, a la segona meitat del 1787 i als anys següents. L’estiu del 1788, Mozart passà per un període d’extraordinària creativitat i maduresa, però també fou l’època en què la seva vida travessà el llindar de la pobresa per caure en la misèria més denigrant, que l’obligava constantment a endeutar-se més enllà d’allò raonable, demanant regularment préstecs als seus amics de les lògies maçòniques a les quals pertanyia després d’ingressar a l’orde el 14 de desembre de 1784.

La formidable recerca realitzada per H. C. Robbins Landon als anys vuitanta ha permès de confirmar inequívocament els lligams que Mozart mantingué els darrers anys de la seva vida amb la francmaçoneria, especialment amb la lògia Zur gekrönten Hoffnung (L’esperança coronada) de Viena. Per aquest motiu, hem triat especialment aquesta pintura anònima, que ens mostra la representació d’una reunió de l’esmentada lògia maçònica el 1790, com a portada de la nostra edició. Hi destaca amb molta claredat la presència de Mozart com a primer personatge a la dreta del quadre. Per a reforçar la presència visual del compositor a la imatge de la portada, ens hem permès de substituir la il·lustració a la paret del fons de la pintura pel retrat inacabat de Mozart pintat pel seu cunyat Joseph Lange entre els anys 1789 i 1790. La pintura al·legòrica que ocupa la paret de l’original (reproduïda a l’interior del llibret) representa una extensió d’aigua i un arc de Sant Martí. Aquest darrer, que sorgeix després del diluvi i és un símbol d’esperança en el llenguatge bíblic i maçònic, devia evidenciar per als iniciats que la lògia representada en aquest quadre era “L’esperança coronada”.

Aquest lligam amb la francmaçoneria fou confirmat amb la descoberta d’un document autèntic, on Mozart és citat com a membre

Nº 56, “Mozart Wolfgang K. K. Kapellmeister III”
(“Mestre de capella reial i imperial [grau] III”)

També sabem que l’obra maçònica més important de Mozart, la Maurerische Trauermusik (K.477), fou interpretada el 1785 amb motiu de la cerimònia fúnebre per la mort de dos germans d’aquesta lògia: Georg August, duc de Mecklenburg-Strelitz (mort el 6 de novembre), i Franz, comte d’Esterházy de Galántha (mort el 7 de novembre). Essent-ne membre el comte, la lògia celebrà una reunió fúnebre el 17 de novembre, amb la participació d’un conjunt orquestral tan extraordinari com fortuït, que comptava amb la presència de dos germans músics, Anton David i Vincenz Springer, que tocaren les parts de corno di bassetto, als quals hom pot suposar raonablement que s’afegí l’amic de Mozart, Anton Stadler, al clarinet. Coincidim plenament amb Robbins Landon, quan escriu: “Per la densitat del seu simbolisme, aquesta Música fúnebre maçònica demostra que Mozart estava totalment impregnat amb les teories i les filosofies de la mort i de la seva relació simbòlica amb el primer grau de l’orde.”[i]

Dos anys més tard, Mozart començà el 1787 amb bons auspicis, després de l’acollida entusiasta viscuda durant la seva estada a Praga, on li fou ofert tot allò que Viena li refusava: èxit, suport oficial, escenari i companyia de teatre. Però estava passant per una crisi, i respongué: “Pertanyo massa a altres persones i massa poc a mi mateix.” Desitjava la solitud per a compondre i reflexionar. Durant els mesos següents, restaria profundament afectat per diversos fets estretament lligats a la seva vida personal: la separació que posà fi a l’amor més deliciós de la seva vida, Nancy Storace (la Susanna de Les noces de Fígaro), la mort del seu tercer fill, la del seu amic Hatzfeld i la notícia (el 4 d’abril) de l’agreujament de l’estat de salut del seu pare, i finalment la seva mort, sobrevinguda en absència seva el 28 de maig de 1787.

En aquella època, parlà fraternalment (en el sentit de fraternitat maçònica) al seu progenitor del sentit de la mort. En una carta que s’ha fet cèlebre, escrita el 4 d’abril de 1787, Wolfgang confià a Leopold, ja agonitzant: “Atès que la mort (mirant-la de prop) és el vertader objectiu final de la nostra vida, des de fa uns anys m’he familiaritzat amb aquesta veritable i perfecta amiga de l’home, fins al punt que la seva imatge no sols no té res d’aterridor per a mi, sinó que m’apaivaga i em consola molt. I dono les gràcies al meu Déu per haver-me concedit la sort d’aprofitar l’ocasió (vós em compreneu) d’aprendre a conèixer-la com la ‘clau’ de la nostra autèntica felicitat. Mai no m’ajec el vespre sense somiar que l’endemà (tan jove com soc) potser ja no hi seré.”

Un mes després, fou Leopold Mozart qui expressà la seva inquietud a la carta datada l’11 de maig del mateix any, adreçada a la seva filla Nannerl: “El teu germà viu ara a la Landstrasse, núm. 224. No em dona cap explicació sobre aquesta qüestió. Cap ni una! Malauradament, l’endevino.” Mozart havia començat a endeutar-se, però quins motius i quines circumstàncies l’havien dut a viure per damunt de les seves possibilitats? En aquest sentit, només ens podem limitar a fer conjectures.

El 29 d’octubre, fou estrenada a Praga l’òpera Don Giovanni, basada en la famosa obra de Tirso de Molina, amb una admirable versió escènica creada per Lorenzo da Ponte, partint de les exigències de Mozart, qui volia donar més força als seus personatges secundaris, tot imposant el quartet, el trio de les màscares i el sextet. Mozart ens mostra amb la seva sublim visió d’aquesta òpera que és un geni de la dramatúrgia, al mateix nivell d’un Shakespeare o d’un Molière.

Malgrat les seves enormes dificultats econòmiques, la seva dinàmica creadora, estimulada pels seus èxits praguesos, no es veié minvada; al contrari, una vegada acabada aquesta òpera, passà per un període d’efervescència creativa, que culminaria amb la composició de les seves tres últimes simfonies. Coincidim amb Jean-Victor Hocquard, quan diu: “Això ens suggereix el concepte d’un gran projecte simfònic en tres parts; per tant, faríem bé de no desvincular aquestes tres obres cabdals i de considerar-les com tres moviments d’una sola, i immensa, peça simfònica.” El francmaçó Mozart sabia que no estava separat de l’univers, que entre la seva història i la de la societat humana hi ha més d’una relació, ara misteriosa, ara evident. Compartim la valoració de J. & B. Massin: “De la seva Erlebnis (vivència, experiència) més íntima nasqué certament la trilogia del 1788, però en supera els trets individuals sense trair-los, i la victòria que canta la Simfonia en do és a la vegada la victòria de Wolfgang sobre la misèria i la solitud, així com el futur cap on progressa la humanitat.”

Aquesta unitat és per a nosaltres molt evident, tant al nivell de la interpretació com al de l’escolta: n’hi ha prou amb sentir amb quina naturalitat i eloqüència s’encadena i es desenvolupa el primer moviment de la simfonia en sol menor, o quan hom interpreta o escolta després l’allegro final de la simfonia en mi bemoll. El mateix efecte de continuïtat perfecta del discurs musical es produeix en abordar, després del final de la simfonia en sol menor, la simfonia en do major. (Per això us presentem les tres simfonies repartides en dos CDs: el 1r CD amb les simfonies 39 i 40, i el 2n CD amb les simfonies 40 i 41; en repetir la simfonia en sol menor al 2n CD, podem escoltar-les seguides sense haver de canviar de disc.)

Aquestes obres, que Mozart potser no arribà a escoltar, no foren fàcilment enteses al seu temps, com tampoc ho foren sempre per les generacions posteriors. A la darreria del 1790, aparegué a l’Historisch-Biographisches Lexicon der Tonkünstler de Gerber de Gerber la següent nota sobre Mozart, que explica el seu aïllament i la incomprensió dels melòmans contemporanis:

“Gràcies al seu precoç coneixement de l’harmonia, aquest gran mestre s’ha familiaritzat tan profundament i tan íntima amb aquesta ciència, que es fa difícil a una orella no avesada de seguir les seves obres. Fins i tot els oients més experimentats es veuen obligats a escoltar les seves composicions diverses vegades.”

“Massa desplegaments sense objectiu ni efecte, massa procediments tècnics”, critica Berlioz aquestes darreres simfonies. “Té raó, si hom demana a la música una exaltació imaginativa i passional, sostinguda i empesa al paroxisme amb l’ajuda d’una retòrica que dosifiqui els ‘efectes’ de manera conscient o complaent. Ara bé –prossegueix Jean-Victor Hocquard, a la seva magnífica biografia de Mozart (Ed. du Seuil, París, 1970)–, no sols és propi de Mozart no cercar-ho, ans ho supera endemés quan hi troba el gust. D’aquesta manera, les seves simfonies no tingueren continuïtat, i allò que el mestre havia fet en el cas del quartet i del quintet de corda, ara ho assoleix per a la massa orquestral sense piano: en fa un material de pura poesia.” El 1788, a l’edat de 32 anys, Mozart assolí la maduresa i el cim simfònic del seu temps. Un “jove” compositor anomenat Ludwig van Beethoven en prendria el relleu onze anys més tard (1799), quan compongué la seva primera simfonia en do major als 29 anys.

———

El 1789, la situació de Mozart havia empitjorat encara més. Quin contrast entre la intensitat creativa d’aquest gegant de la música i la seva miserable situació econòmica, que com més anava més desesperant era i que sovint l’obligava a demanar diners als amics que freqüentava a la lògia maçònica:

En una altra carta a Michael Puchberg del 12 de juliol de 1789, escriu:

“Déu meu! En lloc d’agraïments, us vinc amb noves peticions! En lloc de saldar comptes, una nova demanda! Si coneixeu a fons el meu cor, deureu sentir el mateix dolor que experimento. No us he de recordar pas com aquesta infeliç malaltia m’impedeix de satisfer els meus encàrrecs: tan sols us he d’advertir que, malgrat la meva situació miserable, he decidit d’impartir a casa meva cursos per subscripció, per tal de poder fer front si més no a les meves despeses actuals, tan grans i tan nombroses; car estava perfectament convençut del vostre afectuós suport; però també hi he fracassat! El destí m’és malauradament tan hostil, si bé només a Viena, que no puc guanyar res de res, faci què vulgui fer; ja fa quinze dies que vaig difondre una llista [de subscriptors], i només hi figura el nom de Swieten!”

L’any següent, el 20 de gener de 1790, Mozart escrigué de nou al seu amic Puchberg:

“Si poguéssiu i si volguéssiu confiar-me 100 florins més, us estaria extremament agraït. Demà tindrà lloc el primer assaig instrumental al teatre. Haydn m’hi acompanyarà. Si els vostres afers us ho permeten, i si teniu el plaer d’assistir a l’assaig, podeu tenir la bondat de venir a casa meva demà a les 10 del matí, i hi anirem plegats.

El vostre fidel amic.

1. 1. 1. A. Mozart”

Joseph Haydn i Puchberg van seguir molt de prop la gestació de Così fan tutte, i Puchberg continuà avançant diners a Mozart durant setmanes, amb els seus honoraris com a garantia. L’estrena tingué lloc al Teatre Nacional, el 26 de gener de 1790. Les reaccions de la crítica foren bones, i per primera vegada, semblava haver-hi unanimitat sobre una òpera mozartiana representada a Viena. L’endemà de l’estrena, Mozart celebrà el seu trenta-quatrè aniversari. Li quedava per viure l’últim any natural sencer; no arribaria a veure la fi del 1791. Così fan tutte fou representada quatre vegades més, però el 20 de febrer es moria l’emperador Josep II, i a causa del dol oficial, els teatres tancaren fins el 12 d’abril. Per a Mozart, la mort de Josep II fou un daltabaix total; les funcions de la seva òpera foren immediatament suspeses, i es trobava davant la impossibilitat d’organitzar concerts. Però més enllà d’això, les conseqüències foren encara més greus.

Entre la fi de gener i la fi d’abril, no escrigué res, cosa que no li havia passat des de l’hivern de 1779-1780 a Salzburg; d’aquí hom pot concloure que la seva depressió i desesperació mai no havien sigut més greus. El 14 d’agost de 1790, envià un missatge d’auxili a Puchberg; era la més tràgica de les seves notes mendicants.

“Molt estimat amic i germà, tal com la meva salut era ahir suportable, avui em trobo malament: no he pogut dormir aquesta nit de tant dolor; crec que ahir em vaig acalorar de tantes anades i vingudes i que sens dubte m’he refredat. Imagineu-vos el meu estat! Malalt i ple d’inquietud, de torbaments! Una situació tal és també un impediment particularment sensible per a la guarició. En vuit o quinze dies trobaré auxili, segurament! Però de moment, em trobo en la misèria. No em podríeu ajudar amb qualsevol coseta? Tot em serà d’ajut, sigui a l’hora que sigui, i almenys durant aquella hora, tranquil·litzareu el vostre veritable amic i germà.

1. 1. 1. A. Mozart”

Com bé observen Jean i Brigitte Massin al seu imprescindible volum sobre la vida i obra de Mozart (París, 1970): “Aquesta vegada, Mozart toca fons en la seva desesperació. Aquell dia, Puchberg li envia 10 florins, la suma més mòdica que mai li havia avançat. Això fa que els préstecs concedits per Puchberg a Mozart pugin a 510 florins des de l’hivern anterior, garantits pels honoraris de Così fan tutte. La corba de les sumes prestades per Puchberg s’adiu fidelment amb la posició social del moment de Mozart. Quan l’abril/maig, hom pot suposar seriosament que Mozart obtindrà el càrrec cobejat a la cort, Puchberg respon a les seves demandes enviant-li 100 o 150 florins; però quan es fa evident que no resta més esperança en aquest sentit, els seus préstecs disminueixen fins a arribar als 10 florins amb motiu de la carta desesperada del mes d’agost.” L’evolució dels esdeveniments mostren que la distància, cada vegada més gran, que s’obria entre la cort del nou emperador Leopold II i Mozart és conseqüència de la por de l’expansió de la Revolució Francesa, que feu trontollar victoriosament la monarquia de Versalles, i la convicció que s’afermà en Leopold II que els francmaçons –sobretot els que simpatitzaven amb la Il·lustració– feien causa comuna amb els jacobins francesos. Per altra banda, Mozart és l’autor de Les noces de Fígaro, de les que Lluís XVI digué –recordem-ho– que “caldria destruir la Bastilla perquè la representació d’aquesta peça sigui una inconseqüència perillosa”, i mai no amagà la seva pertinença a la francmaçoneria. A més, els seus amics més notables de les lògies eren il·lustrats. “Com el músic que havia cantat la llibertat al Rapte del serrall, la igualtat a Les noces de Fígaro i que cantaria la fraternitat a La flauta màgica, no s’hauria adherit de tot cor a la divisa LLIBERTAT!, IGUALTAT!, FRATERNITAT!, que era prou coneguda pel Gran Orient de França i que avui proclamen els revolucionaris?” “L’omissió de Mozart a la llista de músics convidats a les festes de la coronació no és pas conseqüència d’un oblit o de la indiferència, sinó que marca la voluntat d’enterrar-lo viu.” (J. & B. Massin)

Cap a la fi d’aquell negre any 1790, rebé una interessant proposta del director de l’Òpera Italiana de Londres per a diverses activitats a realitzar entre el desembre de 1790 i el juny de 1791. Però Mozart no la pogué acceptar: per a poder-se’n anar en un termini tan curt, calia ser lliure. I Mozart no ho era. El seu títol i el seu càrrec li impedien de marxar sense fer els tràmits necessaris per a demanar una excedència. Com posaria ordre amb tanta pressa en una situació tan embolicada? Com trobaria els diners necessaris per a emprendre el viatge fins a Anglaterra? Mozart era presoner de la seva pròpia misèria, presoner de Viena. Aquell viatge al qual hagué de renunciar, el faria un dels seus amics més propers. El 15 de desembre de 1790, Joseph Haydn deixava Viena per fer una gira de concerts a Londres. Amb Haydn fora, Mozart es trobava, una vegada més, sol davant els seus problemes econòmics. Projectes, resolucions, realitzacions i esforços propis no van canviar per res la desesperació a la seva llar. El seu últim hivern seria un dels més durs que visqué: el seu amic Joseph Deiner, amo de la cerveseria “La serp d’argent”, on Mozart passava llargues estones en companyia d’altres músics, explica: “El 1790, va anar a casa de Mozart. Hi trobà Mozart i la seva dona al despatx, que tenia una finestra que donava a la Rauhensteingasse. Mozart i la seva dona estaven ballant amatentment per l’estança. Deiner preguntà a Mozart si ensenyava a la seva dona a ballar; Mozart li respongué, rient: ‘ens estem escalfant, perquè tenim fred i no tenim diners per a comprar llenya’.” Deiner marxà de seguida i va tornar amb la seva pròpia llenya; Mozart l’agafà, tot prometent-li que la hi pagaria quan tingués diners. (Records de Joseph Deiner). Ludwig Nohl, Mozart nach den Schilderungen seiner Zeitgenossen, Leipzig, 1880.

El 1791, la situació econòmica de Mozart començà a millorar notablement; a diferència de 1790 –un annus horribilis, en què Mozart no compongué quasi res d’important, llevat dels dos Quartets prussians restants, el Quintet de corda en re major i la Peça per a rellotge musical–, el 1791 fou per a Mozart un dels anys més prolífics, en què destaquen el Concert per a piano núm. 27, les Sis danses alemanyes per a orquestra gran, l’Ave verum corpus, La flauta màgica, La clemenza di Tito, el Concert per a clarinet en la, Eine kleine Freymaurer-Kantate i la part principal del Rèquiem.

El 14 d’octubre de 1791, Mozart es trobava a Viena i portà Salieri i la seva amant, la cantant Caterina Cavalieri, a escoltar la seva Flauta màgica. A la seva última carta que coneixem, explica a la seva dona: “Tots dos han dit que és una òpera digna de ser representada a les festivitats més grans, davant els monarques més importants.” El mateix dia, l’emperador Leopold II rebé, a la Hofburg de Viena, una carta sense signar d’un confident (de qui reconegué l’escriptura) que acusava l’arxiduc Franz von Schloissnig de preparar una revolució contra ell. Una de les investigacions que hi seguiren apuntava a un dels principals protectors de Mozart, el baró de Swieten, i a molts altres membres de les lògies maçòniques, de qui el govern austríac sospitava que volien seguir l’exemple francès per a instaurar una monarquia constitucional. No cal dubtar massa que Mozart, francmaçó de primera línia, també es trobava entre els sospitosos. 

Tota aquesta terrible situació, combinada amb el seu estat físic sempre delicat i un ritme de treball extremament intens, tindria progressivament conseqüències nefastes en el seu estat de salut mental i física. El cop fatal es produí el 12 de novembre de 1791, amb la dura condemna de Mozart a conseqüència d’un procés en el qual es veié involucrat el príncep Carl Lichnowsky[ii], membre de la mateixa lògia que Mozart als anys 1784-1786. Uns documents descoberts pel gran especialista en Mozart H. C. Robbins Landon al Hofkammerarchiv de Viena, que apunten a un procés que es desconeixia fins al moment, ens aporten per primera vegada proves que expliquen quina fou probablement la causa principal de la mort del compositor a l’edat de 35 anys. Se’n desprèn que el 12 de novembre de 1791, Mozart fou condemnat a retornar un deute de 1.435 florins i 32 kreuzer, així com a pagar 24 florins de despeses, a més d’embargar-li la meitat del seu emolument com a compositor de la cambra imperial i reial i de confiscar-li els béns. Es desconeixen els detalls d’aquest extraordinari procés, però tenint en compte la situació extremament precària de Mozart, és més que probable que el xoc emocional i econòmic d’aquesta implacable condemna contribuí decididament a precipitar la desaparició prematura del compositor. En efecte, 24 dies més tard, a conseqüència d’una greu malaltia, marcada en la seva darrera fase per una insuficiència renal, Mozart finà, a la una menys cinc de la matinada del 5 de desembre de 1791, a l’edat de 35 anys.

Els seus germans francmaçons organitzaren una cerimònia fúnebre en memòria seva, i l’oració fou impresa per Ignaz Alberti, membre de la lògia del compositor, que havia publicat el primer llibret de La flauta màgica.

Després de les exèquies celebrades davant la capella del crucifix de la catedral de Sant Esteve, a les tres de la tarda del 6 de desembre de 1791, les despulles foren dutes al cementiri de Sant Marc, fora muralles, per a ser enterrades a una fossa comuna.

_________

“He estat molt temps fora de mi per la mort de Mozart
no em podia creure que la providència hagi cridat tan aviat a l’altre món
un home irreemplaçable.”

Joseph Haydn

Hom demanà a Rossini:

Quin ha sigut el músic més gran de tots? – Beethoven!
I Mozart? – Oh! Ell és l’únic!

Dos-cents anys més tard, aquest judici és encara vigent.

JORDI SAVALL
Melbourne, 28 de març de 2019

[1] Afegim a la nostra edició de les tres últimes simfonies de Mozart l’enregistrament de la Maurische Trauermusik com a bonus track per a situar-nos millor en l’ambient musical i espiritual de les lògies maçòniques, a les quals Mozart es trobava tan íntimament lligat. Per qüestió de temps, se situa al final del primer disc, si bé el moment ideal per a escoltar-la també pot ser després de l’últim moviment de la simfonia Júpiter.

2 Es tracta del mateix Lichnowsky que quinze anys més tard, l’octubre de 1806, amenaçà Beethoven d’arrestar-lo si s’obstinava a negar-se a tocar el piano per als oficials francesos allotjats al seu castell (Silèsia estava ocupada per l’exèrcit napoleònic des de la batalla d’Austerlitz); el compositor marxà de casa del seu hoste després d’una disputa violenta i li envià una nota, de la qual sobra qualsevol comentari:

“Príncep, allò que vós sou, ho sou per l’atzar del naixement. Allò que jo soc, ho soc per mi. De prínceps, n’hi ha i n’hi haurà milers. Però només hi ha un Beethoven.”

Bibliografia

Hocquard, Jean-Victor. Mozart. Éditions du Seuil, París 1970.
Massin, Jean i Massin, Brigitte. Wolfgang Amadeus Mozart. París. Fayard 1970.
Nohl, Ludwig. Mozart nach den Schilderungen seiner Zeitgenossen, Leipzig, 1880.
Robbins Landon, Howard Chandler. Mozart et les francs-maçons. Thames & Hudson, París 1982.
Robbins Landon, Howard Chandler. The Mozart Compendium. Thames & Hudson, Londres 1990.
De Curzon, Henri. (Traducció) Les Lettres de Mozart. Éditions Minerva, Ginebra-París 1986.