IN EXCELSIS DEO

Amb el present programa “IN EXCELSIS DEO” de l’època de la Guerra de Successió Espanyola, volem presentar emmirallades la Missa Scala Aretina a quatre cors del compositor català Francesc Valls (1671-1747) i la Missa a dos cors i dues orquestres del compositor francès Henry Desmarest (1661-1741), dues obres cabdals excepcionals connectades en el temps i vinculades per la història de principi del segle XVIII, però encara massa desconegudes al nostre segle XXI.

Reseña Melómano Digital (ESP)

Revue de Res Musica (FRA)

Ressenya de Sonograma (CAT)

Músiques de l’església, músiques de la cort

i memòria històrica de les cançons del poble

1702-1714

IN EXCELSIS DEO

Amb el present programa “IN EXCELSIS DEO” de l’època de la Guerra de Successió Espanyola, volem presentar emmirallades la Missa Scala Aretina a quatre cors del compositor català Francesc Valls (1671-1747) i la Missa a dos cors i dues orquestres del compositor francès Henry Desmarest (1661-1741), dues obres cabdals excepcionals connectades en el temps i vinculades per la història de principi del segle XVIII, però encara massa desconegudes al nostre segle XXI. Aquestes obres singulars, creades per dos dels compositors més importants de Catalunya i França, que formen part d’una mateixa generació –Valls és deu anys més jove que Desmarest–, es troben relacionades per la història conflictiva de les corones francesa i espanyola durant la Guerra de Successió, que es desencadenà el 1701: si la Missa Scala Aretina, composta a Barcelona a finals de 1701, fou estrenada a l’inici de 1702, la Missa de Desmarest fou escrita cap al 1704, just després de l’estada del compositor a Barcelona. La Missa Scala Aretina fou interpretada per primera vegada a la catedral de Barcelona, mentre que la Missa a dos cors fou probablement estrenada a la Capella Reial de Versalles (certament després de 1704, tenint en compte les mencions que Philidor fa dels cantors de la capella reial i dels instrumentistes de la cort a la seva relació de participants en ocasió de la interpretació d’aquesta obra). Així doncs, ens trobem al bell mig de la terrible guerra entre Espanya i Catalunya, en què s’enfrontaren les tropes hispanofranceses partidàries de Felip V i les forces catalanoaustríaques de l’arxiduc Carles d’Àustria, que comptaven amb el suport del poble de Catalunya, desitjós de conservar la seva llibertat.

La idea de reunir en un mateix programa aquestes dues meravelloses misses prengué cos durant la col·laboració regular que mantenim, des de fa molts anys, amb el Palau de Versalles i el seu director artístic i director del “Festival Château de Versailles Spectacles”, Laurent Brunner. Fou ell mateix qui em proposà aquest programa: essent jo, com ell, un apassionat tant de la música francesa com de la catalana i espanyola, no vaig dubtar a acceptar el repte amb molt d’entusiasme. De seguida ens vam posar a estudiar de quina manera podríem tirar endavant el projecte: per començar, vaig poder comptar amb la col·laboració de la Fundació Centre Internacional de Música Antiga, amb la qual vam dur a terme tot el treball de recerca; amb el nostre director del cor Lluís Vilamajó, vam emprendre la selecció dels participants vocals (constituïts per les veus de La Capella Reial de Catalunya); i amb Manfredo Kraemer, el nostre concertino de l’orquestra Le Concert des Nations, vam definir els instrumentistes necessaris per als diferents efectius de cadascuna d’aquestes dues obres. Tot plegat ha sigut possible gràcies a l’eficaç col·laboració de l’equip cultural de la Saline Royale d’Arc-et-Senans i al suport del seu director, Hubert Tassy. En aquest indret extraordinari, vam dur a terme la preparació musical del projecte (del 26 al 29 de juny de 2016), abans d’interpretar-lo en concert per primera vegada a la catedral de Dole el 30 de juny i després, els dies 2 i 3 de juliol del mateix any, en ocasió dels concerts interpretats a la meravellosa Capella Reial de Versalles, durant els quals el nostre tècnic i “mestre de so” Manuel Mohino realitzà l’enregistrament en directe que acompanya aquesta edició.

FRANCESC VALLS

Francesc Valls (1671-1747) és certament un dels compositors catalans més emblemàtics del barroc ibèric. Tanmateix, no coneixem completament el conjunt de la seva biografia, particularment pel que fa al seu naixement i la seva formació. S’ha esmentat la seva presència a València, Mataró o Girona, a vegades sense proves concloents, però hom sap que succeí Joan Barter a la catedral de Barcelona, on foren interpretades la majoria de les seves obres. Compositor cabdal de la música catalana i, en general, de la música hispànica de l’època, a les seves obres fa gala del seu coneixement dels nous corrents musicals vinguts de França, d’Itàlia i d’Alemanya. La Missa Scala Aretina, que suscità una gran polèmica musical al seu temps (vegeu l’article adjunt de Josep Maria Gregori), degué ser durant dècades la composició religiosa hispànica més remarcable. Partidari de l’arxiduc durant la Guerra de Successió, fou marginat pel nou poder després de la caiguda de Barcelona, l’11 de setembre de 1714.

La presència de músics de la capella austríaca de l’arxiduc durant l’estada d’aquest a Barcelona podria explicar certs paral·lelismes entre l’escriptura i la formació vocal i instrumental de Valls i de Biber; la Missa Bruxellensis d’aquest darrer compta 23 veus, de les quals vuit són distribuïdes en dos cors de quatre veus cantades i les altres quinze tocades per trompetes, violins i violes, oboès, cornetes i sacabutxos, orgues i timpani, mentre que la Missa Scala Aretina de Valls fou escrita per a onze veus, distribuïdes en tres cors (3, 4 i 4), dos violins (doblats pels oboès) i un violoncel, dos orgues, una arpa i dues trompetes (a més d’un violó i uns timpani, afegits d’acord amb la pràctica de l’època). Tanmateix, malgrat aquestes semblances amb les grans misses de Biber, el geni de Francesc Valls es manifesta per una personalitat ben caracteritzada, una escriptura alegre i espontània, sempre extremament rica en efectes i contrasts, en contrapunts desenvolupats en passatges concertants entre les parts solistes o amb els tres cors, alternats amb parts en sextet (Qui tollis peccata mundi) o en quartet (Et incarnatus est) farcides de dolçor i tendresa. Les combinacions de policoralitat i de jocs d’harmonies s’encadenen sovint de manera sorprenent i ens fan sentir la seva modernitat i el seu caire innovador. Criticat per fer entrar una quarta veu al seu Miserere nobis amb una novena sense preparació, Valls es defensa amb l’argument: “¿Qué son las reglas en las artes, sino instrumentos y medios para lograr el fin de ellas?… Ahora pregunto: ¿Cuál es el fin de la música? Cualquiera que no sea sordo responderá que la melodia; pues como se logre ésta, ¿qué importa si falté en alguna de las reglas que establecieron los antiguos…? Si se permite el uso de las especies disonantes porque ellas son las que dan mas variedad a la música, hermanando aquella entrada en su harmoniosa salida lo vario y lo consonante ¿por qué no se ha de permitir…?”

És potser gràcies a aquest desig de llibertat que la música de Valls encara ens interpel·la profundament. Ens presenta un discurs musical que és projectat des de la seva pròpia intimitat mitjançant una empenta expressiva global que ens toca de manera substancial: allà on la gràcia i la bellesa formen un procés indissociable per mitjà d’una fusió total de la melodia, amb el suport de l’harmonia i del contrapunt.

HENRY DESMAREST

Henry Desmarest (1661-1741), un dels compositors amb més talent del regnat de Lluís XIV i successor de Charpentier al Col·legi dels Jesuïtes de París, gaudia del favor del seu monarca tant per la seva música religiosa (havia sigut cantor a la Capella Reial) com per les seves òperes. Tanmateix, en decidir fugir amb la seva amant (menor) contra la voluntat del pare d’ella, fou condemnat a mort i s’hagué d’exiliar el 1699 per a escapar a la sentència. Quan el nét de Lluís XIV ascendí al tron d’Espanya el 1701 amb el nom de Felip V, cridà Desmarest com a mestre de música de la seva cambra per a imposar un estil versallesc a la seva cort, tot encarregant-li la contractació de músics francesos; d’aquesta manera, Desmarest esdevingué el mestre de música francesa de la cort espanyola. Tot just arribat a Madrid el juny de 1701, hagué de seguir el seu rei a Barcelona per al casament d’aquest amb Maria Lluïsa Gabriela de Savoia, on sojornà amb una dotzena de músics francesos d’agost fins a finals de desembre de 1701, encarregat de proporcionar divertiments a la cort. Sembla que fou aleshores quan Francesc Valls, el famós mestre de capella de la catedral de Barcelona, estrenà la seva Missa Scala Aretina (fi de 1701). Desmarest tingué sens dubte el privilegi d’escoltar aquesta missa fastuosa, i també sens dubte el plaer de reunir-se amb Valls, en ocasió d’aquella estada a Barcelona o bé de la següent, el 1702. Però la sort es girà ràpidament contra l’exiliat: Felip V tornà d’Itàlia amb un gust musical molt italià i decidí dissoldre la seva música francesa, els instrumentistes de la qual es retrobaren treballant per les diferents orquestres de la capella i de la cort. Sacsejat, com el seu rei, pels constants capgirells militars de la Guerra de Successió, en un moment en què la capella reial de Madrid es trobava en plena transformació i al centre de les intrigues polítiques, Desmarest hagué de passar sense feina real fins el 1707, quan els seus serveis foren sol·licitats per la cort de Lorena, on esdevingué superintendent de la música del duc Leopold I a Nancy. Així doncs, Lorena fou d’aleshores endavant l’escenari de la resta de la seva carrera i la seva vida. Allí estrenà la seva esplendorosa Missa a dos cors i dues orquestres (1707), probablement composta a Espanya a la llum de la inspiració que li havien transmès els compositors del país, i sense cap mena de dubte la Missa Scala Aretina de Valls.

A l’època de Lluís XIV, les misses de gran orquestra, i encara més les de dos cors, eren extremament rares a França: tal com afirma Jean Duron, en aquest gènere, “Marc-Antoine Charpentier constituïa un cas gairebé aïllat amb la seva Missa ‘Assumpta est’ [H.6] (obra que vam enregistrar el 2004, també a la Capella Reial del Palau de Versalles i que vam editar el 2014; AV9905), la Messe pour M. Mauroy [H.6] i la celebèrrima Messe de Minuit [H.9]”. L’existència d’aquesta única missa de Desmarest, que també requereix dos cors i dues orquestres, és en aquest context un esdeveniment digne d’atenció particular, sobretot si hom constata que no es troba cap d’aquestes característiques en els altres grans mestres de l’època, com Lully, Du Mont o Collase, ni tampoc en Lalande o Bernier. Segons afirma Jean Duron, “tan sols les misses de difunts sembla que van tenir millor sort, car tres obres mestres gairebé contemporànies han arribat fins als nostres dies: les d’André Campra, de Jean Gilles i de Charpentier [H.10]. Cal recordar que les misses amb gran simfonia sovint acabaven a les biblioteques musicals dels capítols patrocinadors, la majoria de les quals foren destruïdes durant la revolució. Per sort, la de Desmarest s’ha conservat fins avui, gràcies a la cura d’André Philidor, guarda de la biblioteca musical de Lluís XIV i potser també –car es mantingué conservada– gràcies a la voluntat del comte de Tolosa, fill del rei i de Madame de Montespan.”

Com molt bé afegeix Jean Duron: “Pel que fa a la cura en la realització d’aquesta partitura, Philidor se sabé mostrar durant anys, en els pitjors moments de l’exili de Desmarest, sempre com a fidel amic, que copiava les obres profanes i religioses del proscrit (després d’haver sigut condemnat a mort)… En la seva còpia de la Missa, com també ho féu amb altres obres de Desmarest, Philidor tingué cura d’inscriure-hi el nom de cadascun dels millors i més il·lustres artistes de la cort que acceptaren tocar les obres del condemnat: en altres indrets i en altres èpoques, hom podia a la pràctica veure en aquesta llista d’artistes prestigiosos una mena de petició per a implorar la clemència del monarca.”

Aquesta extraordinària Missa a dos cors i dues orquestres ens mostra tot el geni del nostre compositor: un domini espectacular del contrapunt i de les seqüències harmòniques, una construcció imponent de les diferents parts de la missa, alternades amb admirables simfonies que ajunten les dues orquestres i que presenten el Kyrie, el Sanctus i l’Agnus Dei, en un commovedor contrast entre la declamació coral dels texts als passatges de la Gloria; entre Adoramus te “Lentement” i Glorificamus te “Viste”, així com al Credo; entre Simul adoratur “Lentement” i et Conglorificatur “Viste”, i finalment entre Pleni sunt cæli et terra “Lentement” i Hosanna in excelsis “Viste”, sense oblidar el trasbalsador Crucifixus i l’emocionant construcció polifònica a 8 veus d’Et incarnatus est.

MÚSIQUES DE LA MEMÒRIA DEL POBLE

Per a completar el disc de Valls, hem afegit “Músiques del temps de les guerres entre Espanya i Catalunya”: per començar, la “Batalla Imperial” de Kerll/Cabanilles, que serveix com a introducció a tres cants antics, que el poble de Catalunya cantava a la mateixa època en què s’escoltaven les misses de Valls i de Desmarest.

La cançó patriòtica El cant dels aucells quan arribaren los vaixells (de l’arxiduc) pren l’antiquíssima i meravellosa melodia del Cant dels ocells. Aquesta cançó, que celebrava el naixement de l’infant Jesús, esdevingué un cant patriòtic que celebrava l’arribada dels vaixells de guerra de l’arxiduc. Un altre famós cant tradicional i patriòtic és Els segadors, que explica en forma de romanç la revolta homònima. Nosaltres també la interpretem en una versió instrumental i una de vocal, que correspon a l’actual himne nacional de Catalunya. Per acabar, hem triat l’antic lament Catalunya en altre temps, que es cantava als anys posteriors a la caiguda de Barcelona i a la rendició de Catalunya. En aquest cas, la melodia d’un antic plany amorós serveix com a base d’una versió musical (realitzada i arranjada per mi mateix), que inclou un text de protesta política de l’època que ens explica en forma de plany: “Catalunya en altre temps/ ella sola es governava,/ y es feyen les seves lleys/ en sa llengua y no en cap altra./ Plora, plora Catalunya,/ que ja no et governes ara.”

Fet i fet, es tracta de cançons de la memòria d’un poble, músiques que ens conten la vida i les esperances d’aquests homes i d’aquestes dones que, posant en risc les seves vides i els seus béns, van tenir el coratge de voler defensar la seva cultura i la seva llibertat.

JORDI SAVALL

Utrecht, 30 d’agost de 2017

Revue par Res Musica