WOLFGANG AMADEUS MOZART Serenate Notturne

Jordi Savall, Le Concert des Nations

17,99


Ref: AVSA9846

  • Le Concert des Nations
  • Jordi Savall

 


La carrera de Mozart es divideix prou clarament en dues parts: abans i després del gener de 1779, data del seu retorn a Salzburg després del seu viatge a Mannheim i a París. Tenia llavors vint-i-tres anys. Dos anys més tard, s’instal·lava a Viena, per passar-hi la part essencial del seu últim decenni. Amb poques excepcions, les seves obres més importants se situen en la segona part de la seva existència. Fins al 1781 va efectuar molts viatges però Salzburg, la seva ciutat natal, va continuar sent el seu port base. De les quatre obres del programa d’aquest disc, les dues més antigues van ser compostes a Salzburg i les altres dues a Viena uns deu anys més tard. Tres d’elles se situen sota el signe de la nit, cosa que cal entendre no en el sentit romàntic, sinó en el que li donava un cert segle XVIII, que aplicava el terme “notturno” a pàgines del gènere de divertiment o més aviat de serenata que es tocaven en principi, però no necessàriament, a la nit o al vespre. Tant les dues obres de Salzburg com les dues de Viena formen una parella, val a dir que de manera ben diferent.

Mozart va viure a Salzburg sota el regnat de dos prínceps-arquebisbes: Sigismund Christoph von Schrattenbach (1698-1771), príncep-arquebisbe a partir de 1753, i Hieronymus Franz Joseph von Colloredo (1732-1812), elegit el 14 de març de 1772 –a la quaranta-novena volta de l’escrutini!– per un col·legi format pels canonges de la catedral. Candidat de la cort de Viena, Colloredo va ser acollit bastant fredament. Un dels seus primers gestos va ser d’acordar a Mozart, pels seus serveis en tant que Konzertmeister (violonista), un salari anual de cent cinquanta florins. Es tractava del primer salari que rebia el jove compositor que llavors tenia setze anys. Ràpidament, Colloredo es va apartar de la política dels seus predecessors. Adepte de les Lumières, enemic de la pompa i dels esplendors barrocs, tenia en el seu gabinet de treball uns bustos de Voltaire i de Rousseau. La vida cultural de Salzburg es va beneficiar molt d’aquesta nova orientació, però la música se’n va ressentir, ja que una reducció dràstica de les despeses i unes mesures fiscals severes –Schrattenbach havia pràcticament buidat les caixes– van disminuir en gran mesura els recursos que tradicionalment havien servit de font als músics per subvencionar el seu art. Però si aquests canvis van afectar la tradició, també és cert que van fer néixer a Salzburg altres tipus d’activitats musicals. A mitjan dels anys 1770, la majoria de les obres instrumentals de Mozart van ser escrites no per a la cort, on de totes maneres se n’hi van interpretar moltes, sinó per a altres mecenes a part de Colloredo o per a concerts privats, en la qual cosa Leopold certament l’encoratjà. Així han passat a la posteritat les famílies Lodron, von Lützow i fins i tot Haffner. Més enllà dels aspectes sovint amables i galants, aquestes obres –que en bona part li foren retribuïdes– mostren que a Salzburg, Mozart va ser comprès i encoratjat. Li van permetre d’exhibir les seves capacitats de virtuós i de desenvolupar-se com a compositor.

Amb data del 7 de gener de 1776 i probablement destinada a les festes de Carnaval, la Serenata en re major KV239, dita Serenata Notturna, és única per un motiu doble: pel nombre de moviments, reduït a tres, i per la instrumentació, limitada a dues petites orquestres, l’una amb dos violins solistes, viola i contrabaix, l’altra amb dos violins, viola, violoncel (quartet de corda) i timbales. La denominació de Serenata Notturna prové de Leopold Mozart, que la va autografiar. El mes de gener no permetia una interpretació a l’aire lliure. Sens dubte, es van situar els dos grups instrumentals als dos extrems d’una gran sala o en sales adjacents. El segon grup es limita essencialment a comentar i reforçar el material del primer, amb un paper especial acordat a les timbales: alliberades de la seva funció habitual (servir de baix a un parell de trompetes), pogueren emancipar-se. L’obra s’obre amb una Marcia (maestoso) amb ritmes molt subtils i amb una factura tal que enlloc d’aparèixer com una simple introducció, aquesta marxa representa perfectament el paper de primer moviment. El seu caràcter solemne es troba en el Menuetto, amb un trio acordat als únics solistes al centre. Amb la indicació de Rondeau allegretto, el Finale debuta amb una tornada amb aire de dansa camperola a la qual s’oposen successivament un Adagio recitatiu per a solistes, una marxa més ràpida i uns pizzicatos, i a la conclusió es fan esclatar ritmes marcials.

El Notturno en re major KV 286 (269a) va néixer un any més tard, el desembre de 1776 o el gener de 1777, també amb previsió del Carnaval (o del Cap d’Any), de 1777 aquesta vegada. La denominació prové del mateix Mozart. Consta de quatre grups orquestrals, cada un per a dos corns, dos violins, viola i baix. El primer grup no posseeix cap denominació especial, però els altres tres, Mozart els va anomenar “l’Echo 1mo”, “l’Echo 2do” et “l’Echo 3tio”, cosa que defineix perfectament les seves funcions respectives i confirma el seu allunyament en l’espai. Llevat en el trio central del Menuetto final, la primera orquestra enuncia i les altres tres repeteixen en ecos cada vegada més breus i fragmentaris. Som lluny de la complexitat rítmica resultant a Don Giovanni (1787) de la superposició de tres orquestres diferents. Només hi ha tres moviments i l’últim és un menuetto, cosa que no implica cap inacabament. L’Andante inicial, de forma sonata amb doble repetició i dotat d’una melodia cantant, mostra fins a quin punt Mozart va assimilar Michael Haydn (1737-1806), el seu col·lega de Salzburg. L’Allegretto grazioso debuta com un rondó, però ens trobem amb una altra forma de sonata. D’una llargada excepcional, el menuetto s’acosta més als concebuts per Mozart per a balls que als de les seves simfonies. El seu trio, que va ser afegit després i anotat sense efectes d’eco, és interpretat en aquest enregistrament per les cordes de diferents grups alternativament.

La Musikalischer Spass (o Broma musical) en fa major KV 522 per a dos violins, viola, baix i dos corns, formació típicament salzburguesa, va ser composta a Viena i porta al catàleg de Mozart la data del 14 de juny de 1787, és a dir, poc més de dues setmanes després de la mort del seu pare el 28 de maig. Nombroses biografies se n’han sorprès, i han vist en aquesta obra, una sàtira dels mals intèrprets i dels mals compositors, una reacció estranya, sinó escandalosa, a la desaparició de Leopold. Però, com ha demostrat el musicòleg Alan Tyson, la data en qüestió és errònia. Mozart va començar Ein musikalischer Spass a finals del 1786, molt abans de la malaltia de Leopold, i no es va dedicar seriosament al quart moviment fins a finals d’agost del 1787, molt després de la seva mort. No se sap perquè Mozart va començar aquesta obra, la va deixar de banda, i després hi va tornar. A l’Allegro inicial, les melodies i harmonies són de les més senzilles, les idees es reiteren sense la menor invenció, i les faltes d’escriptura abunden. El Menuetto, després d’un inici indecís, esdevé pròpiament caòtic, amb els corns enfollits i un trio central fet de gammes molt banals. A l’Adagio, els corns tenen la bona pensada de callar, cosa que no impedeix a les cordes de llançar-se en direccions falses. Al Presto final, Mozart va parodiar no solament el moviment corresponent del seu propi concert per a piano núm. 19 en fa major KV459 de l’11 de desembre de 1784, sinó també un exercici de fuga en do major al qual s’havia dedicat el seu alumne Thomas Awood (1765-1838) l’agost de 1786. ¿Cal precisar que la Broma musical només havia pogut sortir de la ploma d’un compositor de gran talent?

De la gènesi de la cèlebre serenata per a dos violins, viola, violoncel i contrabaix en sol major KV 525, dita Petita música nocturna, tampoc no se’n sap res. Datada del 10 d’agost de 1787, és exactament contemporània de l’acabament de la Plaisanterie musicale. La inscripció Eine kleine Nachtmusik (literalment “Una petita música de nit”) portada per Mozart al seu catàleg significa pròpiament dit “Un breu nocturn” o “Una música breu per tocar de nit”. Aquesta inscripció no s’ha de considerar com un títol, cosa en la qual tanmateix s’ha convertit. L’obra ens ha arribat en quatre moviments, però a l’inici en tenia cinc, amb un primer minuet en segona posició. Aquest moviment que falta, arrancat de l’autografia, no s’ha trobat mai, o si més no, no s’ha identificat. S’ignora si va ser Mozart o algú altre qui el va fer desaparèixer per tal d’obtenir una mena de simfonia miniatura. Actualment, ens costa imaginar aquesta obra amb més de quatre moviments, i s’interpreta ja sigui amb un sol instrument per part, o com en aquest enregistrament, amb una orquestra de corda. L’Allegro inicial s’obre amb una mena de fanfara destinada a desvetllar l’atenció. A una seductora romanze (Andante) amb diversos episodis la succeeix un menuetto (Allegretto) d’aire aristocràtic, després un rondó (Allegro) desbordant d’esperit i vitalitat. Alan Tyson valora que si hi va haver un “Tombeau musical de Leopold”, aquest podria molt ben ser, amb l’esperit de Wolfgang, aquesta obra tan perfecta com misteriosa.

MARC VIGNAL

This site is registered on wpml.org as a development site. Switch to a production site key to remove this banner.