Esgotat

W.A. MOZART Requiem K 626

15,99€

Esgotat

Referència: AVSA9880

La Capella Reial de Catalunya
Le Concert des Nations
Jordi Savall

El Rèquiem de Mozart, malgrat la forma fragmentària en què ha arribat fins als nostres dies (i malgrat la seva finalització pòstuma per Joseph Eybler i sobretot per Franz Xaver Süßmayr), és actualment una obra totalment marcada pel geni del seu creador. La seva concepció és perceptible a través de l’arquitectura del conjunt de l’obra, fins i tot independentment de la diferència de caràcter o de qualitat de les parts completades.

És per nosaltres impensable que un músic tan mediocre com Süßmayr, que mai abans no havia compost res de notable, pogués acabar ell mateix la Lacrimosa i escriure tot sol el Sanctus, el Benedictus i l’Agnus Dei. Tanmateix, mai no arribarem a saber fins a quin punt disposava Süßmayr dels corresponents esborranys o si els havia sentit tocar pel propi Mozart, cosa que li hauria permès recordar-ne bona part. Pel que fa a la instrumentació, cal reconsiderar-la avui a partir de les aportacions d’Eybler i Süßmayr, tot intentant trobar una síntesi –entre aquestes versions i l’estat original del manuscrit– que permeti fer-ne ressaltar l’esperit mozartià amb la màxima puresa.

En la interpretació, ens hem aproximat al màxim possible a les condicions pròpies de l’època. Els solistes i el conjunt vocal (reduït a vint participants) canten en llatí amb la transparència i la intensitat necessàries per a la pronúncia habitual a la Viena de la fi del segle XVIII. L’orquestra d’instruments d’època, amb el diapasó de 430, comprèn un conjunt de 18 cordes, 9 vents, orgue i timbales (amb trombons d’embocadures estretes com s’estilava a l’època, així com clarinets baixos autèntics de 5 claus més un registre greu, fets segons Theodor Lotz, constructor i col·laborador de Stadler, el clarinetista de Mozart).

Però tot plegat no seria res sense una concepció de la interpretació que ens ha de fer reviure, de cap a cap, tot el fervor calorós de la fe catòlica i l’esperança de la misericòrdia divina. Com a plany fúnebre commovedor i ple de gràcia, és el producte d’un equilibri sorprenent entre la força declamatòria i rítmica del text i la seva inserció melòdica, entre l’enlairament gairebé infinit de les línies polifòniques i el seu lligam amb una força harmònica inexorable, entre els detalls de l’articulació i els contrasts de la dinàmica. Apareix sobretot a través d’aquesta percepció del moviment que converteix el ritme en el veritable cor de la música: alè o pulsació, detonant o pregària, cosa que ens permet accedir, per la juxtaposició en un mateix impuls de totes aquestes forces, a un dels missatges més grans sobre el misteri de la mort del geni creador humà.

Aquesta mort, com a reflexió d’un creient sobre el sentit profund de la vida, ja li va ser familiar a Mozart molt aviat. N’és testimoni una de les seves cartes escrites el 1787, a l’edat de 31 anys, al seu pare malalt:

“… com la mort, tot mirant-la de prop, és l’autèntic fi de la nostra vida, des de fa alguns anys m’he familiaritzat tant amb aquesta veritable i perfecta amiga de l’home que la seva imatge no tan sols no em provoca res d’espaordidor, sinó que em tranquil·litza i consola molt, i dono gràcies a Déu per haver-me concedit la sort de donar-me l’ocasió […] de conèixer-la com a clau de la nostra vertadera felicitat. Mai no me’n vaig al llit sense somiar que l’endemà, tan jove com sóc, potser ja no hi seré.”

Mozart, que solia separar de manera molt impactant el seu art de la seva vida personal, deuria sentir –segons diferents testimonis de l’època– una molt profunda apreciació per determinades obres: és sabut que el quartet de la mort a Idomeneo el commovia fins a arribar a les llàgrimes, i també és sabut que en ocasió d’un assaig del Rèquiem poc abans de la seva mort, trencà a plorar al moment de la Lacrimosa. Tot plegat explica potser l’extraordinària força expressiva d’aquesta obra mestra: una mena de testament espiritual admirablement exposat sobre el profund trasbalsament de l’ésser humà davant el misteri de la mort.

Millor que ningú altre, Mozart va saber expressar, a través d’aquest text de la litúrgia cristiana, tots els estats d’ànim, des de la por del Judici (Dies irae) a l’esperança de la clemència de Déu (Kyrie), de l’angoixa del patiment inútil (Recordare) a la certesa d’un més enllà ple de llum (Luceat eis). Un plany fúnebre, però sobretot una pregària extrema, tot implorant la misericòrdia divina (“sigues al meu costat al moment de la meva mort”), que dóna l’esperança d’una vida nova. Poques vegades una música ha sigut tan marcada pel geni, l’expressió, la fe i el patiment d’un ésser humà.

JORDI SAVALL