EL CANT DE LA SIBIL·LA. Catalunya

Referència: AVSA9879

• Montserrat Figueras
• La Capella Reial de Catalunya
• Jordi Savall

El Cant de la Sibil·la fou cantat tradicionalment durant segles per la veu onírica d’un infant, ja que els pares de l’església prohibiren que fossin dones que ho fessin dins els temples, amb l’excepció dels monestirs femenins. Amb aquesta interdicció perdem la presència profètica de la figura femenina que el proclamava. El patriarcalisme de l’església arrancava així a les dones la possibilitat de transmetre la paraula divina. Gràcies a aquest cant mil·lenari, la llum de les sibil·les –la Dèlfica, la Pèrsica, la Líbica, la Cumea, l’Eritrea, la Sàmica, la Cumana, l’Hel·lespòntica, la Frígia i la Tiburtina– en veu i figura femenines és avui encara viva.

A la Grècia clàssica, la Sibil·la és l’arquetip de la dona profetessa i sacerdotessa. Dona de saviesa i vehicle de les revelacions divines, era a la vegada el símbol de la dona arcaica que reunia molts dels atributs que en l’antigor encarnaven les Deesses Mares del paleolític, les Magna Mater d’orient i del món clàssic greco-romà com Isis, Ixtar, Demèter i Atàrgatis.

L’oracle de la Sibil·la Eritrea, al segle II a.C., que anunciava l’adveniment d’una edat d’or de l’home amb el naixement d’un infant, fill d’una mare verge, va permetre al cristianisme d’aprofitar aquesta figura i recuperar l’oracle de la Sibil·la per proclamar el missatge de la segona vinguda del Messies. La tradició de celebrar el Cant de la Sibil·la per Nadal sembla iniciar-se musicalment als segles IX-X (Saint Martial de Limoges). Les seves visions apocalíptiques són tràgiques i punyents, però la música que l’acompanya és harmònica i màgica: l’inici de cada estrofa amb un interval de 5ª ascendent ens transporta a l’escolta meditativa d’un relat còsmic i sagrat.

El Cant de la Sibil·la fou cantat tradicionalment durant segles per la veu onírica d’un infant, ja que els pares de l’església prohibiren que fossin dones que ho fessin dins els temples, amb l’excepció dels monestirs femenins. Amb aquesta interdicció perdem la presència profètica de la figura femenina que el proclamava. El patriarcalisme de l’església arrancava així a les dones la possibilitat de transmetre la paraula divina. Gràcies a aquest cant mil·lenari, la llum de les sibil·les –la Dèlfica, la Pèrsica, la Líbica, la Cumea, l’Eritrea, la Sàmica, la Cumana, l’Hel·lespòntica, la Frígia i la Tiburtina– en veu i figura femenines és avui encara viva.

Als sentits de saviesa i misticisme de la sibil·la se n’hi afegeix un altre de profunda actualitat: l’ecològic. L’esborronador missatge de la sibil·la és dramàticament vigent, ja que ens parla de la destrucció del món, de la manca de respecte envers una natura que se’ns en va, de la brutalitat que ha portat l’home a considerar que la naturalesa és una màquina. El dolor i l’amenaça per la vida de la nostra mare terra són més que mai profètics avui en la veu de la sibil·la.

MONTSERRAT FIGUERAS