FELIX MENDELSSOHN

ALIA VOX
AVSA9955
Total: 59’49

FELIX MENDELSSOHN
Symphonie nº4 en La Majeur
“Italienne”, Op.90

Version finale de 1834
  1. I. Allegro vivace   11’27
  2. II. Andante con moto   6,14
  3. III. Con moto moderato   6,52
  4. IV. Saltarello. Presto   6,25

Première version 1833
  5. I. Allegro vivace   11’18
  6. II. Andante con moto   5,40
  7. III. Con moto moderato   6,15
  8. IV. Saltarello. Presto   5,30

LE CONCERT DES NATIONS
Lina Tur Bonet concertino
JORDI SAVALL direction

Enregistré du 26 au 28 octobre 2022 à la Collégiale de Cardona (Catalogne)
Montage et Mastering SACD : Manuel Mohino (Ars Altis)

_

FELIX MENDELSSOHN
Simfonia Italiana
1833-1834

Un viatger excepcional a la recerca de llum i d’alegria

El fet que el primer viatge important en solitari del jove Mendelssohn, a l’edat de 21 anys, comencés per anar a visitar Goethe a Weimar ens permet d’imaginar que aquest viatge que emprengué cap a la descoberta tan esperada d’Itàlia es va inspirar en el que el propi Goethe havia fet al país transalpí quaranta-cinc anys abans i que explica al seu Viatge a Itàlia (Italienische Reise). El que ens diu al final de la seva primera carta del 21 de maig de 1830 sobre aquesta visita és al mateix temps aclaridor i torbador: “Seria un insensat si lamentés el temps que vaig passar amb ell. Avui li tocaré Bach, Haydn i Mozart, tot duent-lo als nostres dies, com ell mateix diu. Quant a la resta, m’he pres conscientment el meu ofici de viatger.” Amb aquest objectiu, afirma la seva voluntat de confrontar-se als altres, als esdeveniments d’antany i a la modernitat del seu temps.

“Mendelssohn acabava de complir vint-i-un anys –ens explica Abraham-Auguste Rolland al pròleg de la primera edició francesa de les cartes de Mendelssohn, publicada el 1864– quan el seu pare, un ric banquer de Berlín, home distingit tant per la seva intel·ligència com pel seu cor, va decidir d’enviar-lo a fer aquest viatge que, per dir-ho així, marcaria l’època en què el jove es vestiria d’home. ‘Ves –li digué– visita Alemanya, Suïssa, Itàlia, França i Anglaterra; estudia aquests diferents països i tria el que més t’agradi per a viure-hi; dona també a conèixer el teu nom, mostra de què ets capaç, perquè siguis ben acollit allí on t’estableixis i que hom s’interessi pel teu treball.’” Així doncs, Mendelssohn va marxar el maig de 1830 i no tornaria fins el juny de 1832, després d’haver dut a terme el programa complet traçat pel seu pare.

Com a gran viatger, tal com ho han sigut històricament tants altres artistes, Mendelssohn ens presenta a les seves cartes una elevació de l’ànima poc comuna: el revolta tot allò fals, vulgar o baix; l’horroritzen la mentida i la injustícia. No oblidem que, a divuit anys, ja havia compost la seva meravellosa obertura del Somni d’una nit d’estiu i que la seva maduresa d’esperit, rica per algú de la seva edat, li feia sentir probablement la necessitat de confrontar-se a l’alteritat. Un altre possible motiu és que –com recorda Montaigne, qui també viatjà per Itàlia, Alemanya i Suïssa– marxar a trobar altri és anar a retrobar-se per a transformar-se. Aquest desig de veritat i d’autenticitat es manifesta ben clarament a les paraules que escrigué als seus pares en tornar d’una passejada al Ponte Nomentano, als voltants de Roma: “És allí on cal anar a cercar la música, és allí on se la sent sonar pertot, i no a les sales d’espectacles tan buides com insípides.”

Durant aquests dos anys del seu intens viatge, adreçà nombroses cartes a la seva família i als seus amics, amb reflexions i comentaris que ens permeten d’assistir a aquesta fase d’eclosió, en què el talent de l’artista es desenvolupa en contacte amb mons completament nous. Tal com diu Nicolas Dufetel, “viatjar en l’espai és viatjar a un altre lloc, però també fer-ho en el temps. I anar al sud –car és la direcció del Grand Tour– és anar al passat, com quan hom va a Orient. En canvi, Occident, seguint el camí del sol i de la seva llum, és el futur.” Davant els ulls propis, hom veia passar successivament els indrets més bells de cada país, els personatges més grans del temps i de l’art, la literatura i la política, els teatres i el món, la ciutat i la cort; ras i curt, com subratlla Rolland: “en fi, espectacle més commovedor i més rar, hom hi veu a pèl el cor d’un gran artista… Dotat d’un viu sentiment per les belleses de la natura, Mendelssohn cerca la inspiració en la contemplació del mar i dels cims alpins; omple la seva ànima amb obres mestres de la creació, per poder crear ell mateix obres mestres.”

Això ens duu a aquesta obra mestra que és la seva Simfonia Italiana, tan plena de lluminositat, d’alegria, de poesia i de desimboltura. Tot de qualitats que coincideixen amb les de l’art de William Turner i que també constitueixen els trets comuns dels dos artistes, atès que ambdós van restar commoguts i inspirats pel seu contacte amb la cultura italiana durant els seus respectius viatges. Ja amb 65 anys, Turner va viatjar a Itàlia entre el 1820 i el 1829, mentre que el jove músic de 21 anys ho feu entre l’octubre de 1830 i el juliol de 1831. És extraordinari constatar fins a quin punt la fascinació per un país i la seva cultura ajudà William Turner i Felix Mendelssohn, dos artistes d’orígens, de cultures i d’expressions artístiques tan contrastades i diferents com ho són la pintura i la música, a reeixir en un art sublim i impregnat de bellesa i d’expressions intenses.

Durant aquests anys d’immersió al ric i complex univers de la vida de Felix Mendelssohn, tot admirant l’extraordinària qualitat i bellesa de la seva música, ens ha sorprès la seva maduresa d’esperit, per la rectitud de judici i pel rar sentit comú que desprenen les seves cartes. Mentre estudiava la partitura d’aquesta Simfonia Italiana, sovint m’he preguntat com podria aquesta particular relació entre el viatge i la creativitat afavorir la imaginació musical. Durant l’estudi i la preparació final d’aquesta simfonia, i sobretot durant les nostres Acadèmies Professionals, aquesta relació m’ha interessat encara més, ben conscient que ens podia ajudar molt a entendre fins a quin punt aquestes noves experiències i trobades haurien pogut ser una font d’inspiració d’un jove Mendelssohn de 24 anys. Estava convençut que aprofundir en el cor d’aquestes mateixes fonts d’inspiració ens podria ajudar avui a expressar de nou tota la llum, l’alegria i la poesia contingudes a les dues versions –la de 1833 i la final de 1834– d’aquesta esclatant Simfonia Italiana, que encara avui ens arriba tant al fons.

JORDI SAVALL
Bellaterra, 3 de juliol de 2023